A passes comptades

Per Àngela Sánchez Vicente

Avui us presentem l’obre mereixedora del XXXV Premi de Narrativa Ribera D’Ebre, una obra rural que és tot un cant a la cultura popular, a les tradicions, a la llengua, a les costums i a l’amor per la terra.

De la ploma de Valer Gisbert brolla una història molt interesant i que ens ha agradat molt pel seu punt reivindicatiu del valor dels territoris propis, dels costums i d’allò tan nostre que ens descriu i conforma la nostra identitat individual a través de la col·lectivitat.

A l’obra A passes comptades ens situem a l’època de les darreries del segle XIX a les terres de l’Ebre on s’hi amaga un secret i molta curiositat.

En aquella època es va cremar una destil·leria d’aiguardent del Prat de Comte amb la trista noticia de dos morts en el incident.

Vint anys més tard i apropant-nos a èpoques convulses en el panorama català i espanyol ens trobem amb que la destil·leria s’obre de nou. 

Atzar? Ànsia de veritat? Què va passar realment? Què amaguen les parets de tan emblemàtic i enigmàtic indret?

Aquesta obra parteix d’aquesta gran idea i ens ofereix reflexions i una prosa digne dels grans mestres de la literatura catalana i anglesa on també l’amor per un territori i els enigmes que aquest amaga són el detonant per tal de començar a desenvolupar reflexions sobre l’ambient, la societat, les creences, el misteri i un llarg etcètera que l’autor ha combinat a la perfecció.

Vint-i-quatre cants èpics i un segle “a passes comptades” ens ajuden a veure el sinistre passat i les reaccions en el moment en que es desenvolupa l’acció.

És una obra força coral en que les pròpies terres acaben essent protagonistes.

Gràcies a Cossetània Edicions podem gaudir i desgranar una obra on les paraules són triades minuciosament igual que els ingredients d’un bon aiguardent i maridant-lo amb un teló de fons incomparablement bell, uns personatges ben curiosos i contradictoris i una trama que ens atraparà des de les primeres planes.

A vegades calen 8834 passes per esbrinar el passat. No us volem desvetllar ni que va passar ni què s’ha descobert, preferim encoratjar-vos a llegir-la i desgranar la seva qualitat literària i argumental.

Jo de vosaltres no me la perdria! 

És una gran proposta per aquesta tardor!

Us deixem un fragment en veu de Jesus M. Tibau per tal que us en feu cinc cèntims!

Hippie

Per Àngela Sánchez Vicente

Si us parlem d’en Paulo Coelho de ben segur que tots li poseu cara i molts de vosaltres ens direu un títol seu que us ha agradat. 

Des de la seva primera novel·la fins a avui té en la seva bibliografia un reguitzell d’obres sensibles que mostren la naturalesa humana, les emocions i el desig d’un món més humà i millor.

Ja sigui “El pelegrí de Compostel·la”, “L’Alquimista” o ja anant a les seves darreres obres com “Adulteri” ha captat la nostra atenció.

Amb sentències senzilles i directes sembla que parli sobre nosaltres mateixos i es que en el fons tots els humans tenim els mateixos interrogants, les mateixes pors i els mateixos desitjos. 

Ell ens agermana i ens apadrina en la seva ploma universal i sensible per tal de posar veu al nostre món emocional alhora que ens convida a reflexionar i millorar dia a dia.

Tal i com ens presenta a la nova novel·la Hippie ens convida a un viatge on Aprendre a conèixer-se és descobrir el món.

A través de la seva vivència con a hippie ens narra la trobada entre el jove Paulo com a escriptor que somia amb ser llegit i la Karla una noia decidida a canviar la seva manera d’entendre el món.

Ambdós destil·len joventut i somnis. 

La seva trobada a Europa els durà a conèixer la ruta hippies que recorria el llegendari Magic Bus que els transportarà a Europa, Àsia i enfilant cap a Katmandú.

Aquest viatge els transformarà alhora que viuran una gran història d’amor i canviaran idees, pensaments i opinions amb els altres viatgers inquiets que els acompanyen.

Amb tocs autobiogràfics, històrics d’un moment molt concret i amb la qualitat dels llibres d’aquest aclamat autor ens traslladem al Magic Bus d’un salt i ens sentim un més d’ells.

És de les seves obres més diferents i que sobten per la seva originalitat, la seva veritat, la seva modernitat i frescor i les grans reflexions sobre allò més humà i allò més diví.

Gràcies a Columna ens retrobem amb la ploma brasilera més aclamada i traduïda. La seva fama no és atzarosa ni immerescuda. Cada obra seva deixa empremta i forma part d’una bibliografia de creixement vital.

Voleu conèixer-vos més profundament? 

Vinga va, l’autor us espera per un viatge vital!

Jo tenia deu oliveres

No sé si estareu d’acord o no, però quan més coneixes l’ànima d’un autor més profund calen les seves paraules.

Això m’ha passat amb la darrera novel·la de Josep Masanés, un bon amic que amb la seva humilitat i gran cor ens ha anat presentat la seva necessitat d’arribar al lector amb la seva prosa.

D’ell hem parlat de “La paradoxa de Schrödinger”, “La putrefacció de la llum” i “Camins sense retorn”, ara ens presenta Jo tenia deu oliveres, obra que ha sigut reconeguda amb el Premi Vila de Lloseta de Narrativa 2018 i que ha publicat El Gall Editor.

La seva portada es trista i melangiosa, una olivera seca, talada, que ha patit el pas del temps però que manté les seves arrels fortament agafades a terra per mantenir-se ferma al seu lloc i viure temps millors.

Un arbre considerat beneït en moltes religions, un símbol de longevitat i de curació, un simbolisme en si mateix del nostres protagonistes ela quals viuran un infern però als seus cors seguiran estimant la seva terra.

La família de la Dalita viu en pau a l’Alep fins que la guerra pica a la seva porta destruint tot allò que amb esforç han anat construint, el seu marit anirà a lluitar i ella haurà de fer el que sigui necessari per protegir els seus dos fills d’un món que s’ha tornat boig, que sagna per la llibertat i que només els deixarà el camí de la fugida per sobreviure.

Una convivència diària amb la mort i alhora amb l’esperança, un camí difícil de transitar i de suportar. La Dalita viurà petits moments de pau, podrà comptar amb amics i veïns que viuen com ella i acaben fent pinya, però la realitat supera el que l’autor ens transmet, no estem davant d’una narració com a tal, sinó que l’autor llegeix els ulls dels protagonistes fins arribar a la seva ànima empresonada per la por i ens deixa amb la pell de gallina.

M’agrada molt una frase que ens deixa l’autor “Una novel·la sobre l’esperança contra tota esperança”.

Tots hem vist molts reportatges sobre els camps de refugiats, sobre la ciutat bombardejada, sobre una població perduda en la foscor del senyors de la guerra, però al posar-nos en la pell de la Dalita la sensació és esfereïdora.

Amb una prosa que va un pas més enllà en Josep Masanés ens presenta una narració relativament curta però dura, contundent, colpidora i que mostra una realitat que preferim no veure.

La seva estructura és molt ordenada, tenim la visió de la quotidianitat de la població i alhora dels homes que es troben al front lluitant per les seves famílies, les descripcions es transformen en sensacions i al tancar el llibre trobem la coberta del darrera tota negra, sense floritures, com un forat que acaba d’engolir-se la narració.

És un d’aquells moments en que deixes la mà reposant sobre ella i realment descobreixes que el missatge arriba fort i clar.

No puc fer més que convidar-vos a que la llegiu. És senzillament brillant en la foscor.

Los cerezos en diciembre

Cada vez que elijo un título de la colección Emociones de la Editorial Comanegra algo en mi cambia, se sacude y crece, parece casi imposible describir como unos volúmenes tan finos y delicados puedan esconder en su interior una gran profundidad y la capacidad de cada autor para llegar de verdad al lector.

Esta vez me ha seducido Los cerezos en diciembre, la cultura y la filosofía oriental siempre me ha gustado, quizás por ser aparentemente tan distinta a la occidental pero con un fondo válido para todos, creamos en lo que creamos, dado que en su fondo se centran en la naturaleza y en el ser humano.

Con una portada donde la sakura en flor envuelve a una joven arquera, nos encontramos ya con la tercera edición ampliada y revisada por su autor Ariel Andrés Almada, quién pretende rendir homenaje al pueblo japonés después del terremoto de Fukushima.

Este volumen está formado por dos partes esenciales, la primera es la historia de la joven Saki, una persona triste, desanimada, que no comprende su lugar ni su propósito en la vida, para ella todo es negativo y como un ataque desde fuera.  

Es por este motivo que su padre la manda a practicar con su antiguo maestro arquero Takumi, un hombre que no solo se dedica a enseñar como lanzar flechas, sino que invita en cada clase a reflexionar sobre aspectos visibles y no visibles a nuestros ojos y la mejor manera de afrontarlos.

Como muy bien dice el subtítulo del volumen “Cada problema esconde siempre una oportunidad maravillosa”, no se trata de quejarse, sino de aprender, de adaptarse y decidir qué hacer al respecto, una de las metáforas se centra en el movimiento del bambú con la fuerza del viento, este se vuelve flexible y luego regresa a su lugar. Hay que aprender a adaptarse a las circunstancias, muchas no las podemos cambiar pero sí que podemos cambiar nosotros en la manera de afrontarlas, podemos encerrarnos, podemos plantarles cara, podemos huir… pero la circunstancia que nos ha llevado a ello es la misma.

El invierno puede no gustarnos, ponernos tristes pero es necesario para que llegue la primavera, así que solo nosotros podemos cambiar como nos hace sentir buscando sus aspectos positivos y adaptándonos a él.

En este punto acompañaremos a Saki y a Kento, uno de sus compañeros, a reflexionar sobre las palabras de su maestro.

En apenas 93 páginas he usado más marca páginas que en grandes novelas, con una rica metáfora el autor nos invita a pensar, flecha a flecha y con una frase inspiradora nos invita a una nueva clase del maestro.

La segunda parte del volumen recoge las reflexiones con el punto de vista del autor, quien confía en que hayamos aprendido y no solo leído, sino sentido y reflexionado.

Me quedo con ganas de desgranarlo más con vosotros, pero creo que el camino que marcan las flechas hay que recorrerlo de manera personal, en silencio y con la mente abierta al cambio.

He leído que esta historia se basa en “La ley del espejo” de Yoshinori Noguchi, publicada en la misma colección y confieso que no puedo esperar para leerlo.