Les incerteses. Sobre la creació del món

Avui tenim l’honor de retrobar-nos amb un amic de la casa. En Jaume Cabré torna amb novetats però primer volem mirar una mica enrere el que ell significa com a autor per a nosaltres.

Nosaltres mateixos vàrem escriure sobre Jo confesso: “és una llarga carta d’amor d’algú que ha hagut de jugar sol durant molts anys, entre llibres vells i secrets inconfessats; d’algú que ha estimat de manera incondicional; d’algú que se sent culpable d’una mort violenta, i d’algú que no entén el mal que recorre la història d’Occident.

La pell de gallina, els pèls com escarpies, un regust amarg a la boca i una plenitud a l’ànima... són només algunes de les sensacions que et queden al cos quan acabes la novel·la”.

És per això que se’ns va esbossar un profund somriure quan vàrem tenir entre mans Viatge d’hivern, la darrera obra del nostre admirat autor. 

I just ara ens retrobem amb una obra introspectiva i molt profunda en la que despulla la seva ànima i la seva ment a disposició dels seus acèrrims lectors.

A Les incerteses sobre la creació del món, obra que crec que esdevindrà un boom de cara a la Diada de Sant Jordi, ens mostra d’una banda els seus grans interrogants vers el món, la creació, l’admiració i els dubtes que tothom en un moment o altre s’ha qüestionat.

La seva ment inquieta acompanyada de la seva ploma sintètica, directa i sensible ens mostra un ventall de possibilitats i reflexions sobre allò que no s’explica, que es mora però no es toca, que se sent però no es pot demostrar. 

Realment no ens queda cap dubte del perquè ell ha esdevingut un referent europeu en el camp de la literatura i de la mà de Proa podeu gaudir d’aquesta joia en la que extraurem conclusions i altres preguntes que encara en generen moltes més al seu darrere.

Hi ha alguna cosa més atractiva que els misteris de la vida, allò del “creure o rebentar”... bé al cap i a la fi allò bo de la vida sempre ha estat intangible, sensacions, emocions, la bellesa subjectiva i aquell “no sé què” que no sabem explicar.

L’autor aconsegueix captar la nostre atenció des de el primer instant i com si fos una xerrada de sobretaula et quedes embadalit llegint les reflexions d’aquest home al que la cultura li brolla per tota la pell, la seva escriptura i la seva experimentada vivència i veu.

Realment ens ha fascinat i només hem pogut dir al uníson “Uau”... molt bon senyal que també ens deixa amb interrogants i misteris però amb una sensació plaent molt plena.

Com ell mateix acaba dient: “tot, al món, existeix perquè al final algú ho escrigui” i nosaltres hi afegim que si és la seva prosa millor que millor i amb aquest relat ens ha mostrat com les muses, la llibertat i les llicencies son enigmes que domina a la perfecció. 

Sense cap mena de dubte ni misteri és una de les millor obres que hem llegit en molt de temps. Original, profunda, intimista, humana i molt real.

No la deixeu escapar!

Plaga

“La oscuridad ha despertado”

Parece que Michael Grant en su cuarta entrega de la saga Olvidados cede un poco de tranquilidad a los jóvenes habitantes de Perdido Beach, pero como pronto descubriremos la tranquilidad es efímera en un micro-mundo distópico.

Los caminos de nuestros protagonistas se separaran en diversas bifurcaciones donde las preguntas no hallarán respuestas sino más preguntas.

Muchos conflictos personales y problemas logísticos crearan gran confusión, sin olvidarnos de la Gayáfaga, de quien descubriremos el quid de su nombre “Gaya” como el mundo y “faga” como un gusano o bicho que se come algo. Algo con el nombre de “Comemundo” ya avisa de que sus intenciones no son buenas.

Tras “Olvidados”, “Hambre” y “Mentiras” nos encontramos con Plaga, donde la oscuridad quiere destruir a los habitantes a la antigua usanza, con una plaga, la TSM (Tos sobrenatural de la Muerte) como muchos la describirán.

De todas las entregas, esta es la más introspectiva con los personajes, nuestros protagonistas han pasado por mucho y en algunos la humanidad se va apagando poco a poco y otros descubren que pueden llegar a ser mejores de lo que son.

Uno de los aspectos que más me ha gustado es como Petey, el pequeño niño autista se va, está en coma, jugando en su mente con la oscuridad y donde su propio cuerpo le molesta, una idea que hace pensar y reflexionar sobre la unión de cuerpo y alma, y mostrará a Astrid, su hermana, una decisión muy dura a tomar, una que muchos de nosotros no estaríamos dispuestos a tomar aunque el mundo estuviera a punto de colapsar.

El pequeño Pete, el Dios de la ERA, es un niño enfermo, inconsciente y agitado, muy volátil que nunca se había sentido más vivo y libre.

Descubriremos que antes de la ERA los científicos ya sabían que había algo especial en los chicos de Perdido Beach pero que no hicieron nada y cuando se plantean el deseo de ser libres, se dan cuenta que muchos de ellos no querrían irse, ni que la barrera desapareciera, allí eran especiales, fuera solo serían uno más.

Sam deberá luchar contra sus fantasmas y contra sus sentimientos por Astrid, está deberá tomar la peor decisión de su vida, Edilio seguirá siendo el más luchador del grupo, Lana descubrirá la verdad de Petey y se sentirá arropada por Sanjit, Quinn se quedará con los pescadores, Albert continuará con sus negocios, Diana cambiará su lealtad, pero la ciudad acabará dividida en dos, los que se unirán a Sam y los que mostraran pleitesía a Caine.

¿A quién os uniréis? ¿Por quién luchareis? ¿Sobreviviréis?

Una saga que gana en intensidad entrega tras entrega y en la que descubrimos personajes nuevos y perdemos viejos amigos, unos son encontrados y otros son perdidos.

Molino nos regala una experiencia vital, una narración sobre la supervivencia, sobre las diferencias, sobre la necesidad de reglas y normas, sobre un grupo de críos que no tienen más remedio que luchar para sobrevivir.

Perdido Beach nunca será lo mismo.

Un creuer fora de sèrie

Benvinguts amics lectors a un viatge en vaixell que no oblidareu mai, la Perla del Mediterráneo us espera.

La família de l’Oriol i la Marta s’embarquen en un viatge inoblidable amb tota la seva família, una herència només són diners però si aquests els comparteixes amb la família, amb els amics més íntims i ja posats amb un càmera de televisió, això pinta molt bé.

Doncs bé, la Sílvia Soler ens ha comprat un passatge per aquest Creuer fora de sèrie on riureu, gaudireu, al·lucinareu, i descobrireu que la sèrie aquella dels vuitanta del vaixell del amor i el capità Merrill Stubing no era res comparat amb el que pot passar en un creuer on viatges amb la família on hi ha personatges de tots el estils, les iaies, els més joves, les adolescents enamoradisses, les amigues de l’ànima, les tietes i com vulgarment diríem tot tipus de fauna.

El joc d’enredar la troca amb el metge del vaixell, el cantant i d’altres passatgers és la punta de l’iceberg que no aconseguirà enfonsar-lo ni volent-ho.

Columna i labutxaca ens fan la vida una mica més divertida amb aquesta novel·la, és com un glop d’un bon còctel mentre és pon el sol a la coberta, com si el temps de la rutina, la feina i els maldecaps quedessin al port i la travessia fos, en realitat és, tota una aventura.

Una maxifamilia esbojarrada que enamora a primer cop de vista, i que alguns d’ells troben l’amor, encara que sigui amb un pijo ric del cagar, tal i com ho diu la Maria de manera molt fina.

La Sílvia Soler sap com captivar el lector i atrapar-lo a les seves xarxes, quan la vaig descobrir amb “L’estiu que comença” em va emocionar, semblava que entre les seves planes es podia palpar l’ambient real de la situació de les dues famílies, des d’aquell moment he llegit tot el que ha signat i en cada obra seva he descobert una ironia molt fina, la facilitat que sembla tenir per copsar l’atenció en allò que ens està explicant, la profunditat que va donant als seus personatges a mesura que les planes van passant i com les seves descripcions de l’ambient transporten al lector des de la seva còmode butaca fins a llocs amb perfum propi.

He gaudit molt d’aquest viatge, he pogut compartir molts secrets i riure força amb la família XXL de la Maria i l’Oriol. 

Qui dirà que no a un creuer de franc?

No us ho penseu ni per un segon, agafeu el vostre bitllet que el vaixell està apunt de salpar. Només una recomanació, deixeu la normalitat al fons de la maleta i gaudiu amb els cinc sentits de l’experiència.

Els secrets de Clifftops

Amsterdam Editorial ens presenta una novel·la d’aquelles on les sagues familiars estan plenes de secrets, on les mentides tenen les cames curtes i sempre acaben per ressorgir trasbalsant el present, on si les parets de la casa familiar poguessin parlar més aviat cridarien.

Hannah Richell ha sigut comparada amb Kate Morton o Daphné du Maurier, però les comparacions són odioses encara que la intenció sigui una lloança.

Crec que només la podem comparar amb elles en una idea general d’englobar la novel·la en un gènere de sagues familiar i de secrets profunds, per la resta poc a comparar a la meva manera de veure.

Els secrets de Clifftops és una novel·la profunda, que comença amb un fet que desencadenarà una història plena de dolor, secrets i mentides però amb un bri de llum i esperança al futur.

La història de la família Tide ens l’expliquen a diverses veus els seus propis protagonistes, l’autora intercala capítols sobre el fet que va capgirar la família per sempre i el moment actual.

Una de les narradores és la Helen, una dona forta que es troba vivint al poble i a la casa que havia sigut dels seus sogres i que queda fora de lloc mentre cuida la mainada i les parets de la casa, gairebé museu, li cauen a sobre.

L’altra narradora es la Dora, la filla de la Helen que continua patint pels esdeveniments del passat i aquestes cicatrius que no han curat i la culpabilitat d’un fet on ella no va poder fer res encara que creu que sí no la deixen gaudir del seu present ni d’un futur que ja ha tocat a la porta.

Un esdeveniment va marca tots els protagonistes, no un desvetllaré quin ja que perdríeu tota opció de gaudir de la novel·la, però puc dir que aquest fet encongeix el cor i deixa un regust amarg a la boca.

La vida està formada per petits moment de felicitat, tristesa i dolor, ningú a dit que sigui justa, però la fortalesa amb la que ens hi enfrontem i els lligams que creem amb aquells que ens estimen poden ajudar a viure dia a dia i anar curant l’ànima malmesa.

Els secrets de Clifftops sortiran a la llum quan la Dora necessita realment tirar endavant, està espantada i va a visitar la seva mare, una dona trista, amargada i que li gira l’esquena, enfrontar-se al passat és una decisió valenta, però el que la Dora no sap és que tots ho necessiten i serà una alliberació per a cada un d’ells.

Els personatges que se’ns presenten tenen una profunditat molt humana, van creixent i poc a poc van formant una personalitat molt marcada i definida on el punt d’inflexió és el mateix per a tots però cadascú ho viu d’una manera diferent.

Les descripcions tant de la casa, com del paisatge del poble o de la ciutat de Londres són molt acurades creant un ambient que envolcalla però no asfixia als personatges.

Una novel·la que relata una tragèdia però amb l’alè de l’esperança.

Finalment tot sortirà a la llum fent que el dolor sigui més suportable.

Per cert, no deixeu escapar les fotografies i les explicacions que trobareu al final del llibre sobre el paisatge i l’ambient que es va relatant a la novel·la.