Captivada per tu

De la mà de Sylvia Day ens retrobem amb en Gideon y la Eva, la seva historia turmentosa d’amor, gelosia, malsons i pors va començar amb “No t’amago res” on es varen conèixer, van continuar en “Reflectida en tu” i en “Lligada a tu” semblava que la historia tenia un final proper, però l’autora ens sorprèn amb una continuació al nivell de les anteriors Captivada per tu i amenaça a continuar en breu en “Sempre amb tu” que trobarem també a Columna Edicions, en castellà a Espasa.

La saga de la historia d’aquests dos personatges tant diferents com semblants va sobtar per la magistral combinació entre el gènere rosa picant i el gènere més negre, encara que en aquesta darrera entrega el gènere negra només apareix en forma de taques deixen que predomini una novel·la més intimista i profunda on les pors dels personatges decideixen ancorar la historia.

És pot crear un futur sòlid amb un passat vulnerable? S’ha de protegir a la parella o s’ha de compartir la carrega de la vida entre tots dos? 

Les ferides del passades han deixat greus cicatrius en tots dos, però l’Eva creu que confiant en les persones adequades i compartint el seu dolor podrà tirar en davant i construir un futur amb el seu home perfecte d’americana i armilla, d’altra banda en Gideon és una persona que necessita controlar-ho tot i per això s’ho guarda tot a dins fins a tal punt que els malsons no el deixen dormir, ell creu que amb el seu angelet al costat res de dolent pot passar, però de vegades aquest angelet és una mica dimoni.

Aquesta entrega afluixa una mica en dinamisme i acció, segurament aquest aspecte ve donat a l’alt nivell de les anteriors i al fet que des de la darrera publicació a passat força temps i l’autora reprèn la historia sense fer-nos un breu recordatori del que ja ha succeït i costa tornar a trobar-hi el punt. És un retrobament una mica fred per part del lector.

Els personatges secundaris con en Cary o en Mark creen un contrapunt on ens demostren que totes les relacions son diferents, amb alts i baixos, amb sorpreses inesperades i amb compromisos sincers.

També trobo molt interessant la perspectiva que l’autora li dona al psicòleg, el Doctor Petersen, els seus consells són assenyats i m’agrada la manera en que força la situació sense gairebé no dir res i com aconsegueix que aquests mica en mica mostrin la seva ànima.

Una historia d’amor tempestuosa que mostra els aspectes més difícils de conviure amb certs tipus de parella però que dóna un bri d’esperança a un amor impulsiu i profund on les brases no deixen de cremar encara que de vegades es refreden una mica.

Prepareu-vos per retrobar-vos amb uns vells amics Crossfire.

El Dios del desierto

Hoy llega a nuestras librerías la nueva novela de Wilbur Smith, una novela que nos retorna a viejos conocidos y a muchos nuevos que están por llegar.

Cuando uno se enfronta ante el reto faraónico de describir con simples palabras todo aquello que ha sentido, ha vivido y ha sufrido página tras página en El Dios del desierto, descubre su propia incapacidad para resumir tan grande cometido.

Nuestros amigos de Duomo nos adelantaron un ejemplar y ha sido un regalo digno de reyes que nos ha mantenido en vela. Pocos autores de novela histórica son capaces de descubrirnos no solo una época o un lugar lejano y además añadir una gran aventura, un reto a la imaginación y a la inteligencia, un sinvivir de peripecias sin olvidar los pequeños detalles que hacen posible trasladarnos a la estación de las lluvias, a navegar por el Mar Rojo, a vivir apasionados romances y a luchar con bravura contra los hicsos.

Todos aquellos que ya conocéis su serie sobre el Antiguo Egipto: “Río sagrado”, “El séptimo papiro”, “El hechicero” y “El soberano del Nilo” reconoceréis a nuestro protagonista al instante, para aquellos que no conozcáis la serie y queráis descubrir una gran epopeya podéis leer tranquilamente El Dios del Desierto como novela independiente, dado que el autor da apuntes muy concretos sobre aquello visible e invisible de su novela y la podréis disfrutar como la lluvia en el desierto.

Taita, es el hombre que vela por el Faraón y por su Egipto, este eunuco es considerado como la conciencia del Faraón, igual que lo fue antes de su padre, es inteligente, con una gran capacidad para aprender, es hábil con las armas, instruido en el arte de la guerra, valiente como pocos, poeta, medico e inventor, todo en él le muestra como la mano derecha de un joven Faraón que le otorga ante los ojos de su súbditos honores de noble, algo impensable en dicha época.

Taita, solo tiene dos puntos débiles, sus dos pupilas, las dos jóvenes princesas egipcias y hermanas menores del Faraón, Tehuti i Bakatha, dos jóvenes que se enfrentaran a su destino con honor y dignidad aunque su corazón muera en ello en las fauces de un monstruo, aunque… ya lo descubriréis.

Los Hicsos amenazan su Egipto y urde un plan complejo para acabar con ellos creando grandes alianzas con el Minos de Creta, una alianza que le pedirá el mayor sacrificio de su larga vida.

Todo lector se verá embarcado en un viaje arduo y peligroso por el desierto, por mar, en ciudades despóticas y con implacables enemigos.

Lo que más me seduce de Wilbur Smith son sus personajes, todos pensaríamos que una novela sobre el Antiguo Egipto giraría sobre la figura del Faraón y no de un hombre que se ha formado a sí mismo, de sus soldados y nuevos hermanos, Zaras, Hui y Toran, y sobre todo de dos princesas valientes y aguerridas y de su joven amiga Loxias, un trio inseparable que mostraran el coraje del corazón noble, la alegría del primer amor, el sacrificio por su pueblo y la valentía de un soldado.

La historia del Antiguo Egipto es eterna y tallada sobre piedra, El Dios del desierto dura un latido de corazón en manos del lector, es tan seductora con sus descripciones sobre ciudades como Tebas, Babilonia, Creta y los oasis del desierto que no deseareis regresar.

Religiones y culturas encontradas, el poder de la plata y las joyas, el honor y el amor por la patria, la magia y el más allá, son solo algunos de los elementos que descubriréis sobre un periodo que ha fascinado desde la antigüedad.

“El mayor poder reside en la mente y el corazón”

La metgessa de Barcelona

Quan un autor et captiva i t’atrapa mai no és tard per recuperar aquella novel·la que en el seu moment se’t va escapar, això he fet amb La metgessa de Barcelona, la segona novel·la de David Martí i que podreu trobar publicada a Edicions 62 i a labutxaca.

Si heu llegit amb anterioritat “Les bruixes d’Arnes” podreu considerar aquesta novel·la com la continuació, ja que la seva protagonista creix entre les planes de “Les bruixes d’Arnes” però floreix en aquest segona novel·la.

Tenint en compte que la intenció de l’autor no era crear una segona part, aquesta es pot llegir de manera individual, ja que consta de tots els elements essencials per no necessitar el recolzament de cap altre història, encara que, personalment, us recomano la lectura de totes dues.

Les nostres protagonistes són la Lluna i la seva estima filla Eulalia, nom curiós que coincideix amb la copatrona de la ciutat que es desperta entre les seves planes com la tercera protagonista en discòrdia, una protagonista muda que ens guiarà pels seus racons, pels seus carrers i sobretot ens mostrarà els seus secrets.

Dues dones que patiran la pèrdua del seu estimat espòs i pare a mans d’uns mercenaris que busquen desesperadament el “Llibre de les essències” un llibre on es recull el saber de la màgia i de la natura i que si caigués en males mans podria fer molt de mal.

Mentre intenten refer-se arriba una de les pitjors plagues a la ciutat, la pesta entra enfurismada acabant amb tots aquells amb qui topa i això les deixa en dos fronts oberts, la protecció del llibre i la necessitat d’ajudar als seus veïns.

Sempre s’ha sentit a dir allò de “... si les parets parlessin”, doncs bé, les pedres de la ciutat amaguen molts secrets que s’aniran desvetllant i crearan a la novel·la una aura de misteri i de màgia, un camí que s’anirà obrint sota els passos de la Lluna i l’Eulalia i les guiaran per protegir el seu llegat de coneixement.

En David Martí és tot un artista en crear uns personatges protagonistes femenins forts i lluitadors que equilibra a la perfecció amb cors bondadosos i actes purs.

En aquesta novel·la descobrim molts detalls de la nostra ciutat i fins i tot ens portarà sota l’abric de la muntanya màgica de Montserrat.

No us vull donar gaires detalls més, però us puc dir que la seva prosa enganxa i és addictiva, la seva història atrapa de tal manera que quan te’n vols adonar ja vas per més de la meitat de la novel·la i tens ganes de continuar per saber com acabarà i alhora comences a tenir ganes d’alentir el pas i allargar el camí el màxim possible.

La metgessa de Barcelona us receptaria la novel·la com a bàlsam per l’ànima, com a enfortidor de coratge i alè de superació, tot un remei molt complert sense gens de química.

No perdeu la oportunitat de descobrir el que la màgia de les seves planes amaga.

De penitents a Desemparats

Per Julian V.

Avui cau a les nostres mans De penitents a desemparats un poemari que s’acompanya de fotografia que ens embolcalla i ens recorda el poder de la paraula en la seva expressió més sintètica i concisa.

Els autors, en Ricard Mirabete i en David Caño ens mostren un recorregut pels carrers més insignes de Barcelona i el seu emblemàtic casc antic construint poemes on l’amor, el sexe, la joventut, els vicis, l’espontaneïtat i la vitalitat d’una ciutat que batega són els eixos vertebradors.

Maridat amb les fotografies d’en Carles Mercader Fulquet ens adonem de la fragilitat de l’ésser humà i la seva vulnerabilitat alhora que la seva personalitat multifacética i complexa.

De la mà de  La Garúa Podem fer aquest micro-tour per la ciutat dels retrobaments, dels amors furtius i els cors trencats. 

Com reaccionem? Ni nosaltres mateixos ho sabem.

La foscor de l’home, allò del que son capaços de fer, la violència i els més baixos instints es donen la mà en un poemari que és molt directe de paraula resultant uns escenaris coneguts amb uns personatges diversos i en circumstàncies pròpies del cinema més negre.

Crec que fa olor a whisky de garrafa, a cigarretes amb alguna cosa més, a sexe, a gentada, a carrers solitaris i es tenyeix del gris del cap vespre amb taques vermelles de cors que sagnen allò que pensen.

Aquest poemari és com un dard que farà diana als fils de la nostra ànima i ens remourà sentiments nous.

Jo de vosaltres no el deixaria escapar sota cap concepte.

Fem el tour?

El patio inglés

Si queréis leer una novela que os deje con la piel de gallina, lágrimas en los ojos, sabor a rabia, odio, amor y comprensión a través de dos almas que tratan de entenderse os tenéis que rendir a El patio inglés.

Una novela simplemente sublime que la crítica compara con “Carta al padre” de Kafka y a “Demian” de Herman Hesse. Con semejante aval ya nos podemos imaginar que la calidad y ese sentimiento intimista y de recogimiento nos va a atrapar desde un inicio hasta el fin de la narración. Y así ha sido. 

Gonzalo Garrido nos presenta a un joven graduado en derecho que vive momentos difíciles… Los fines de semana los malgasta emborrachándose con sus amigos, ha tenido alguna novia pero no ha llegado a ver los ojos del amor y su único anhelo es el pertenecer al círculo literario que le ha permitido publicar un texto que lo comprometerá mucho.

Su padre no le entiende, la falta de diálogo es el pan de cada día y el mal de su tiempo. ¿Cómo se pueden acercar posturas si nadie va a ceder para entender al otro?

El chico siempre se embelesa mirando al patio inglés donde da su habitación, se puede pasar horas así pero lo que nadie imagina es que un día, harto de todo, abre la ventana del comedor y se lanza al vacío.

Ante tal suceso se intercalan monólogos internos entre padre e hijo que nos van a dejar mudos, con un sentimiento a flor de piel y con imágenes grabadas en nuestra mente… no os engaño si os digo que a más de uno nos ha tocado nuestros hilos más internos y secretos y nos ha invitado a un debate sobre las relaciones familiares y sus habituales complicaciones.

Padre e hijo a través de los monólogos verán como no están ni tan lejos ni tan cerca, ambos fueron víctimas de una adolescencia incomprendida y una lejanía que parecía insalvable.

De la mano de Alrevés podemos conocer a estos personajes y vivir con ellos una experiencia literaria que se ha de desgranar poco a poco para sacarle todo el jugo.

Es un volumen excelente, exquisito, en el que cada palabra se busca con minuciosidad para crear esa atmósfera ideal que sólo el autor es capaz de recrear.  Su extensión es la justa y necesaria, es conciso, contundente y nos da una bofetada de realidad que muchos de nosotros necesitamos.

Eso sí, os advertimos que si os gusta tendréis que hacer como nosotros y leer la anterior novela del autor en la que también encontramos una historia simplemente brillante. Las flores de Baudelaire también os encantarán.

Y para acabar y musicalizar la reseña compartimos con vosotros una canción que ha estado muy presente en la redacción y ordenación de nuestras ideas acerca de este libro.