Per aquelles bromes del destí m’ha caigut a les mans una
gran novel·la que la signa Mariona Martín,
la meva cosina segona que demostra que l’amor per les lletres i la ment inquieta
és hereditària a la família juntament amb les ganes de tirar endavant i
expandir el propi món omplint-lo de noves experiències.
De fet, a mi també m’ha donat una gran lliçó, quan
finalment vaig posar-me a llegir La valldels ignorants la vaig agafar de manera subjectiva pensant en tot allò bo
que volia reflectir a la ressenya però m’ha clavat una bufetada d’objectivitat
i m’ha sorprès molt gratament.
De nou, Stonberg
Editorial ens presenta una autora novell que sap jugar a la perfecció amb
la prosa creant-se un nom propi i un estil únic que de ben segur li reportarà
moltes felicitacions i més d’un lector voraç que demanarà que no deixi
d’escriure.
La seva facilitat de paraula, la seva ment desperta i el
seu creixement intern ens obre els ulls a una obra que val la pena llegir.
Rere una bona obra hi ha una gran ploma i rere la ploma
una gran persona.
Si és veritat que és narrant que ens narrem et donem el
torn de paraula i així et pots presentar tu mateixa!
De petita, la
Mariona Martín era una nena de nines i
cuinetes o més aviat de contes i històries a la vora del foc? Doncs més aviat ni una cosa ni
l’altra. M’agradava molt dibuixar i pintar i també passava moltes hores del dia
creant històries imaginaries amb els meus
barrufets a qui feia tenir aventures de tota mena. Un altre dels meus
jocs favorits era fer classe a tots els meus pelutxos i nines.
Sabem de bona
tinta que tens els estudis d’Anglística i Romanística i que has estat exercint
de docent. Què t’enamora de la docència? I de l’escriptura? De la docència que no és una
feina gens rutinària. Cada grup és diferent i cada dia de classe també perquè
tots els participants aporten el seu coneixement i experiència i l’aula és un
lloc d’enriquiment per a tots. Quan es frueix amb una classe en surts amb un
sentiment d’eufòria que per a mi és una droga.
L’escriptura és fascinant perquè em permet retornar a
llocs que conec i fer-los propers als altres i perquè puc incloure en les
històries temes que vull que facin pensar. Tinc la necessitat de fer
reflexionar sobre coses que de vegades penso que passen desapercebudes. A la vall dels ignorants per exemple, vaig
voler fer palès el clima que es va viure a la ex-república Democràtica Alemanya
després de la caiguda del mur. El desencís i la desesperació que hi regnaven i
la lluita personal d’aquells a qui la nova Alemanya els ho havia pres tot. Per
tal que aquella època no caigui en l’oblit.
En quin dels
camps et sents més còmode?
M’agrada el camp de la lingüística i quan estudio llengües és quan realment
desconnecto de tot.
Parles català,
espanyol, anglès i alemany. Què destacaries de cada llengua? I també he d’afegir que parlo
rus i que estic aprenent l’àrab. Del català destacaria la quantitat
d’expressions dialectals que l’enriqueixen i que desgraciadament estem perdent
a favor d’una estandardització excessiva de la llengua. Ahir precisament
parlava amb una amiga que vaig visitar a Vila-real i em va comentar que quan es troba
amb la colla d’altres pobles sempre acaben discutint de com anomenen uns i
altres determinades coses. El català és immensament ric i variat. També
m’agradaria destacar que no és una llengua fàcil. Tinc molts amics estrangers
que dominen el castellà i s’estan escanyant amb el català. Els pronoms febles,
per exemple, els deixen confusos.
De l’espanyol destacaria la seva sonoritat. No és ni
massa carregós fonèticament ni massa simple i és una llengua amb una capacitat gegant
d’afegir termes actuals i de moda que van i venen i donen al llenguatge un
aspecte viu i fresc.
De l’anglès, que és una llengua riquíssima en vocabulari
i que és enganyosament simple. Es diu
sovint que l’anglès té una gramàtica fàcil i és correcte si pensem per exemple
en el seu sistema verbal o en la manca de gèneres. Però el fet que la derivació
zero permeti que una paraula, sense canviar-ne l’aspecte exterior, pugui ser un
verb o un nom al mateix temps, pensem en “water” d’aigua o de regar, o pot ser
un adjectiu o un verb, fa que la llengua acabi sent molt més difícil d’entendre
que d’altres. “ Empty disk” pot voler dir “disc buit” o “ buida/buidi el disc”.
Això és el que desespera a moltes persones que l’aprenen. Les bases semblen
simples però dominar-lo es fa difícil. És però una llengua increïblement
creativa i immensament bonica.
De l’alemany en destacaria la seva meravellosa estructura
ordenada. Crec fermament que qui aprèn alemany acaba posant ordre a les seves
idees més ràpidament.
Del rus m’atrau la seva complexa i ordenada gramàtica i
també, com del francès, la seva fonètica. Són musicals. L’àrab és una llengua
extremadament interessant i complexa perquè moltes coses que s’aprenen en
altres llengües no serveixen en àrab. Quan el verb va davant del predicat ja no
concorda. Em fascina la seva complexa originalitat!
Els teus estudis
a Dresden (Alemanya) t’han ensenyat un nou món. Creus que sense aquesta base de
documentació sobre el territori la narració hagués fluït de la mateixa manera? No. Certament el fet d’haver
viscut en primera persona una determinada època m’ha permès retratar el que
estava passant d’una manera molt més clara.
Tens alguna
anècdota que vulguis compartir amb nosaltres del teu període a l’estranger? En tindria tantes! M’agradaria
però esmentar el que em va passar una tarda de diumenge que vaig sortir a caminar
pel bosc amb un amic. Després de tres hores de passeig vam parar a fer un cafè
a un restaurant d’un indret proper. Em van servir una tassa de cafè amb aigua i
un muntet de cafè soluble encara no dissolt per sobre. Devia fer cara de prunes
agres perquè sense dir res la dona que m’ho va servir em va dir: “Què es pensa
potser que li he de remenar jo!” i va marxar tot remugant “ no s’entén que la
gent no pugui prendre cafè a casa”. Crec que és molt simptomàtic de la cultura
de servei als territoris de la nova alemanya. Senzillament la gent encara
pensava que els establiments es podrien mantenir sense fer gaires esforços i
que la feina estaria garantida eternament. La reunificació els va suposar haver
de canviar de mentalitat.
Què és el que
més vas trobar a faltar de Barcelona? No val dir la família! (o potser si) El mar i la llum del
mediterrani és el que més vaig trobar a faltar. I de fet encara dono ara
gràcies per cada dia que em desperto a Barcelona i puc anar a donar una volta
en bici prop del mar. De fet, si estic més de dos dies sense veure’l o tombar
per la platja em sento neguitosa...
Quan et vas
donar compte que el món de les lletres t’estava esperant? En quin moment vas dir: haig d’escriure, ho aturo tot!? Se’m fa difícil de dir perquè
de fet he escrit sempre. Sigui en forma de diari personal, o de recopilació
d’informació i vivències dels meus viatges, o en forma de llargues cartes als
amics de l’estranger. Quan tinc quelcom que em torba o m’emociona ho projecto
en forma d’escrit.
Tanmateix vaig sentir la necessitat d’escriure ficció
quan vaig pensar que volia retratar el context de crisi que havia viscut
l’Alemanya de l’est molt abans que es parlés de la crisi actual. Volia una
història on dos personatges de móns
diferents haguessin de conviure i descobrir una forma diferent de viure, una
manera diferent d’entendre el món i de viure el dia a dia.
Quins són els
teus autors de capçalera? Si poguessis fer un viatge en l’espai i en el temps
amb quin escriptor/a t’agradaria compartir un cafè? Uffff! En són tants! M’agrada Isabel
Clara i Simó i Maria dels Àngels Vayreda, però també sóc incondicional d’ Ian
McEwan i el meu ídol absolut és Khaled Hosseini. Les seves són històries
colpidores de debò!
Què vas sentir
quan vas veure el teu llibre editat? Basarda. Ho he de dir francament. Penso que escriure un
llibre i transmetre idees, pensaments i històries et pot fer vulnerable perquè
molta gent intenta analitzar-te a partir d’allò que has escrit.
Què hi ha de tu
en la Mireia? Una
noia que no està del tot d’acord amb la societat en la que viu i que cerca un
estil de vida diferent. Més autèntic i lliure de convencionalismes i
superficialitats.
Creus que a la
novel·la podem entreveure a la Mariona Martín? Sí i no. Hi haurà pensaments i reflexions
de la Mireia que podrien ser les meves però crec que som ben diferents. No
obstant, sí és cert que tan la Mireia com jo em sentit que de vegades no tenim
el control de la nostra vida tal i com voldríem.
Creus que és
certa la màxima “És narrant que ens narrem”? Sí perquè a través de la narració
apareix una distància que fa que re-interpretem moltes coses i també que
descobrim quelcom de nosaltres mateixos.
A quines
persones de la contemporaneïtat t’agradaria que arribés un exemplar d’aquesta
obra? A totes
aquelles que no han viscut mai fora de la societat de consum ferotge on hem
viscut fins fa poc. Es pot viure molt millor i de manera més sostenible amb
menys i es pot ser més feliç si es dedica més temps als altres. Ens hem perdut
en el món de les compres totalment superflu.
Potser és una
pregunta una mica precipitada, però ja tens alguna idea al calaix per una
propera novel·la? Sí
i de fet he estat treballant-hi tot l’estiu. Es tracta d’una història que em fa
molta il·lusió perquè relaciona gent de móns molt diferents i perquè
m’agradaria aconseguir que el lector descobrís la relació d’uns personatges amb
els altres cap al final del llibre.
Com et planteges
el proper Sant Jordi? La
meitat del dia seré a la feina on celebrem Sant Jordi de manera molt especial
perquè a una escola sempre hi ha premis. El migdia el passaré amb la família
perquè mon pare es diu Jordi. Per la tarda aniré a comprar un parell de
novel·les al Passeig de Gràcia i em faria
il·lusió tornar a poder signar llibres a la parada on vaig ser l’any passat. A
veure si els meus amics i amigues em recomanen als seus coneguts i venen a la
parada i així comparteixo la tarda de Sant Jordi amb ells també. El millor en
aquesta diada és poder estar una bona estona amb aquells que són especialment
importants a la vida personal d’una.
Per finalitzar, ens agradaria que
ens responguessis el que ja ha esdevingut la pregunta de la casa. Quina és la
pregunta que mai t’han fet i creus important? Ens la respons?
¿Què fa, des del teu punt de vista, el món més trist? Crec que el món no seria absolutament
res sense l’empatia humana i crec que és important lluitar contra la
indiferència i l’actitud de “no hi puc fer res” “passo dels altres i visc per
mi”. No es pot viure sense implicar-te en la vida dels altres.
Moltíssimes gràcies pel teu temps i et desitgem de tot
cor que aquesta novel·la et reporti una gran satisfacció i un gran èxit.
El món de les lletres ha guanyat una gran autora!
De nou, moltes felicitats i esperem que sempre segueixis
els teus somnis!
La Petita Llibreria
