No està escrit a les estrelles

No està escrit a les estrelles és un drama de proporcions èpiques, una profunda visió de l’amor juvenil on els seus protagonistes tenen el destí marcat per l’espasa de Dàmocles i on l’esperança es substituïda per la brutal realitat.

Una història publicada pel segell juvenil Fanbooks, però que jo recomano a tots els públics degut a la seva profunditat i riquesa.

Els nostres protagonistes són la Hazel, una noia de setze anys, realista, lluitadora, bonica, sensible, forta i adulta que pateix una malaltia terminal, sap que li depara el futur, el que no sap és quin dia serà el seu últim dia bo. 

Afortunadament el seu primer dia bo d’uns quants en venir és el dia que topa amb l’Augustus, un noi de disset anys que assisteix al mateix grup de suport per a joves amb càncer.

L’Augustus li mostra un món diferent, on el seu amor fa que les penes siguin menys i cada segon que passen junts valgui com a mínim per dos. Junts formen una parella que es complementa, que es compren i que per desgracia pateixen tant físicament com anímicament.

Però no seriem justos amb la historia si no recordéssim l’Isaac, un supervivent que queda cec i complementa a la perfecció a la parella protagonista, amb ell en escena es mostra l’amistat sincera i real.

Aquesta novel·la està escrita amb el cor, tots aquells que hem tingut alguna experiència propera amb aquesta maleïda malaltia, veurem una cara que potser en el seu moment no vàrem veure, la nostra. Nosaltres som les persones que quedem darrera, que sobrevivim i que hem de continuar amb la vida encara que el dolor ens trenqui per dins.

John Green obre els ulls a molts lectors sobre el fet que mentre hi ha vida s’ha de viure, que els somnis per petits que siguin s’han d’intentar aconseguir i que si som vius i no aprofitem els moments de felicitat no tenim perdó.

M’havia promès a mi mateixa no veure la pel·lícula, ja que amb la novel·la ja tenia els ulls prou inflats i vermells de bramar, intueixes com serà el final però tot i així, no pots deixar de llegir, però la curiositat de descobrir com molts acabaran recordant la Hazel i l’Augustus m’intrigava.

Em quedo amb la novel·la, les seves descripcions són suficientment detallades com per crear imatges mentals del espais i dels personatges, és una novel·la intima, d’aquelles que llegeixes amb tranquil·litat, un bon te a la mà i un mocador ben a prop.

Jo em vull quedar amb la lliçó que l’amor pot aparèixer en tot moment i és un motor que ens regala felicitat i algú amb qui compartir els bons moments i amb qui fer-nos forts en els dolents.

Per desgracia, avui en dia, hi ha massa Hazel i Augustus, no tots tenen la sort de trobar-se, però tots son lluitadors i afortunadament molts d’ells li claven una puntada de peu al cul a la malaltia. Ells són realment l’esperança i un exemple per una societat on la salut només es valora quan s’ha perdut.