Entrevista Mariona Martín

Per aquelles bromes del destí m’ha caigut a les mans una gran novel·la que la signa Mariona Martín, la meva cosina segona que demostra que l’amor per les lletres i la ment inquieta és hereditària a la família juntament amb les ganes de tirar endavant i expandir el propi món omplint-lo de noves experiències.

De fet, a mi també m’ha donat una gran lliçó, quan finalment vaig posar-me a llegir La valldels ignorants la vaig agafar de manera subjectiva pensant en tot allò bo que volia reflectir a la ressenya però m’ha clavat una bufetada d’objectivitat i m’ha sorprès molt gratament.

De nou, Stonberg Editorial ens presenta una autora novell que sap jugar a la perfecció amb la prosa creant-se un nom propi i un estil únic que de ben segur li reportarà moltes felicitacions i més d’un lector voraç que demanarà que no deixi d’escriure.

La seva facilitat de paraula, la seva ment desperta i el seu creixement intern ens obre els ulls a una obra que val la pena llegir. 

Rere una bona obra hi ha una gran ploma i rere la ploma una gran persona.

Si és veritat que és narrant que ens narrem et donem el torn de paraula i així et pots presentar tu mateixa!

De petita, la Mariona Martín  era una nena de nines i cuinetes o més aviat de contes i històries a la vora del foc? Doncs més aviat ni una cosa ni l’altra. M’agradava molt dibuixar i pintar i també passava moltes hores del dia creant històries imaginaries amb els meus  barrufets a qui feia tenir aventures de tota mena. Un altre dels meus jocs favorits era fer classe a tots els meus pelutxos i nines. 

Sabem de bona tinta que tens els estudis d’Anglística i Romanística i que has estat exercint de docent. Què t’enamora de la docència? I de l’escriptura? De la docència que no és una feina gens rutinària. Cada grup és diferent i cada dia de classe també perquè tots els participants aporten el seu coneixement i experiència i l’aula és un lloc d’enriquiment per a tots. Quan es frueix amb una classe en surts amb un sentiment d’eufòria que per a mi és una droga.

L’escriptura és fascinant perquè em permet retornar a llocs que conec i fer-los propers als altres i perquè puc incloure en les històries temes que vull que facin pensar. Tinc la necessitat de fer reflexionar sobre coses que de vegades penso que passen desapercebudes. A la vall dels ignorants per exemple, vaig voler fer palès el clima que es va viure a la ex-república Democràtica Alemanya després de la caiguda del mur. El desencís i la desesperació que hi regnaven i la lluita personal d’aquells a qui la nova Alemanya els ho havia pres tot. Per tal que aquella època no caigui en l’oblit.

En quin dels camps et sents més còmode? M’agrada el camp de la lingüística i quan estudio llengües és quan realment desconnecto de tot.  

Parles català, espanyol, anglès i alemany. Què destacaries de cada llengua? I també he d’afegir que parlo rus i que estic aprenent l’àrab. Del català destacaria la quantitat d’expressions dialectals que l’enriqueixen i que desgraciadament estem perdent a favor d’una estandardització excessiva de la llengua. Ahir precisament parlava amb una amiga que vaig visitar a  Vila-real i em va comentar que quan es troba amb la colla d’altres pobles sempre acaben discutint de com anomenen uns i altres determinades coses. El català és immensament ric i variat. També m’agradaria destacar que no és una llengua fàcil. Tinc molts amics estrangers que dominen el castellà i s’estan escanyant amb el català. Els pronoms febles, per exemple, els deixen confusos.

De l’espanyol destacaria la seva sonoritat. No és ni massa carregós fonèticament ni massa simple i és una llengua amb una capacitat gegant d’afegir termes actuals i de moda que van i venen i donen al llenguatge un aspecte viu i fresc.

De l’anglès, que és una llengua riquíssima en vocabulari i que és  enganyosament simple. Es diu sovint que l’anglès té una gramàtica fàcil i és correcte si pensem per exemple en el seu sistema verbal o en la manca de gèneres. Però el fet que la derivació zero permeti que una paraula, sense canviar-ne l’aspecte exterior, pugui ser un verb o un nom al mateix temps, pensem en “water” d’aigua o de regar, o pot ser un adjectiu o un verb, fa que la llengua acabi sent molt més difícil d’entendre que d’altres. “ Empty disk” pot voler dir “disc buit” o “ buida/buidi el disc”. Això és el que desespera a moltes persones que l’aprenen. Les bases semblen simples però dominar-lo es fa difícil. És però una llengua increïblement creativa i immensament bonica.

De l’alemany en destacaria la seva meravellosa estructura ordenada. Crec fermament que qui aprèn alemany acaba posant ordre a les seves idees més ràpidament.

Del rus m’atrau la seva complexa i ordenada gramàtica i també, com del francès, la seva fonètica. Són musicals. L’àrab és una llengua extremadament interessant i complexa perquè moltes coses que s’aprenen en altres llengües no serveixen en àrab. Quan el verb va davant del predicat ja no concorda. Em fascina la seva complexa originalitat!

Els teus estudis a Dresden (Alemanya) t’han ensenyat un nou món. Creus que sense aquesta base de documentació sobre el territori la narració hagués fluït de la mateixa manera? No. Certament el fet d’haver viscut en primera persona una determinada època m’ha permès retratar el que estava passant d’una manera molt més clara. 

Tens alguna anècdota que vulguis compartir amb nosaltres del teu període a l’estranger? En tindria tantes! M’agradaria però esmentar el que em va passar una tarda de diumenge que vaig sortir a caminar pel bosc amb un amic. Després de tres hores de passeig vam parar a fer un cafè a un restaurant d’un indret proper. Em van servir una tassa de cafè amb aigua i un muntet de cafè soluble encara no dissolt per sobre. Devia fer cara de prunes agres perquè sense dir res la dona que m’ho va servir em va dir: “Què es pensa potser que li he de remenar jo!” i va marxar tot remugant “ no s’entén que la gent no pugui prendre cafè a casa”. Crec que és molt simptomàtic de la cultura de servei als territoris de la nova alemanya. Senzillament la gent encara pensava que els establiments es podrien mantenir sense fer gaires esforços i que la feina estaria garantida eternament. La reunificació els va suposar haver de canviar de mentalitat. 

Què és el que més vas trobar a faltar de Barcelona? No val dir la família! (o potser si) El mar i la llum del mediterrani és el que més vaig trobar a faltar. I de fet encara dono ara gràcies per cada dia que em desperto a Barcelona i puc anar a donar una volta en bici prop del mar. De fet, si estic més de dos dies sense veure’l o tombar per la platja em sento neguitosa...

Quan et vas donar compte que el món de les lletres t’estava esperant? En quin moment  vas dir: haig d’escriure, ho aturo tot!? Se’m fa difícil de dir perquè de fet he escrit sempre. Sigui en forma de diari personal, o de recopilació d’informació i vivències dels meus viatges, o en forma de llargues cartes als amics de l’estranger. Quan tinc quelcom que em torba o m’emociona ho projecto en forma d’escrit.

Tanmateix vaig sentir la necessitat d’escriure ficció quan vaig pensar que volia retratar el context de crisi que havia viscut l’Alemanya de l’est molt abans que es parlés de la crisi actual. Volia una història on  dos personatges de móns diferents haguessin de conviure i descobrir una forma diferent de viure, una manera diferent d’entendre el món i de viure el dia a dia. 

Quins són els teus autors de capçalera? Si poguessis fer un viatge en l’espai i en el temps amb quin escriptor/a t’agradaria compartir un cafè? Uffff! En són tants! M’agrada Isabel Clara i Simó i Maria dels Àngels Vayreda, però també sóc incondicional d’ Ian McEwan i el meu ídol absolut és Khaled Hosseini. Les seves són històries colpidores de debò!

Què vas sentir quan vas veure el teu llibre editat? Basarda. Ho he de dir francament. Penso que escriure un llibre i transmetre idees, pensaments i històries et pot fer vulnerable perquè molta gent intenta analitzar-te a partir d’allò que has escrit.

Què hi ha de tu en la Mireia? Una noia que no està del tot d’acord amb la societat en la que viu i que cerca un estil de vida diferent. Més autèntic i lliure de convencionalismes i superficialitats.

Creus que a la novel·la podem entreveure a la Mariona Martín? Sí i no. Hi haurà pensaments i reflexions de la Mireia que podrien ser les meves però crec que som ben diferents. No obstant, sí és cert que tan la Mireia com jo em sentit que de vegades no tenim el control de la nostra vida tal i com voldríem.

Creus que és certa la màxima “És narrant que ens narrem”? Sí perquè a través de la narració apareix una distància que fa que re-interpretem moltes coses i també que descobrim quelcom de nosaltres mateixos.

A quines persones de la contemporaneïtat t’agradaria que arribés un exemplar d’aquesta obra? A totes aquelles que no han viscut mai fora de la societat de consum ferotge on hem viscut fins fa poc. Es pot viure molt millor i de manera més sostenible amb menys i es pot ser més feliç si es dedica més temps als altres. Ens hem perdut en el món de les compres totalment superflu. 

Potser és una pregunta una mica precipitada, però ja tens alguna idea al calaix per una propera novel·la? Sí i de fet he estat treballant-hi tot l’estiu. Es tracta d’una història que em fa molta il·lusió perquè relaciona gent de móns molt diferents i perquè m’agradaria aconseguir que el lector descobrís la relació d’uns personatges amb els altres cap al final del llibre.

Com et planteges el proper Sant Jordi? La meitat del dia seré a la feina on celebrem Sant Jordi de manera molt especial perquè a una escola sempre hi ha premis. El migdia el passaré amb la família perquè mon pare es diu Jordi. Per la tarda aniré a comprar un parell de novel·les al Passeig de Gràcia i  em faria il·lusió tornar a poder signar llibres a la parada on vaig ser l’any passat. A veure si els meus amics i amigues em recomanen als seus coneguts i venen a la parada i així comparteixo la tarda de Sant Jordi amb ells també. El millor en aquesta diada és poder estar una bona estona amb aquells que són especialment importants a la vida personal d’una.

Per finalitzar, ens agradaria que ens responguessis el que ja ha esdevingut la pregunta de la casa. Quina és la pregunta que mai t’han fet i creus important? Ens la respons?

¿Què fa, des del teu punt de vista, el món més trist? Crec que el món no seria absolutament res sense l’empatia humana i crec que és important lluitar contra la indiferència i l’actitud de “no hi puc fer res” “passo dels altres i visc per mi”. No es pot viure sense implicar-te en la vida dels altres.

Moltíssimes gràcies pel teu temps i et desitgem de tot cor que aquesta novel·la et reporti una gran satisfacció i un gran èxit. 

El món de les lletres ha guanyat una gran autora!

De nou, moltes felicitats i esperem que sempre segueixis els teus somnis!

La Petita Llibreria