Brúixoles que busquen somriures perduts

Fa dos dies que tinc el llibre “Brúixoles que busquen somriures perduts” de l’Albert Espinosa i que ens presenta Debutxaca. Es damunt la taula, ben visible, però m’hi resisteixo. És una lluita titànica de voluntats, vull llegir-lo, devorar-lo, però alhora se que em canviarà, que em parlarà, que m’acariciarà l’ànima i per fi estic preparada.

Sense paraules, seria la sensació que m’ha deixat aquesta novel·la, m’ha agafat el cor en un puny i l’ha anat esclafin de mica en mica. És molt fàcil sentir empatia pels personatges, uns personatges que estan marcats tots ells per la seva infància i pel seu present, uns personatges que s’hauran d’enfrontar a allò que en el fons ens fa por a tots, viure la vida. No es tracta de sobreviure, ni tan sols d’amagar-nos rere una imatge o un record, es tracta d’aprofitar cada dia, cada instant, de deixar una empremta en aquest món.

Tots els llibres de l’Albert Espinosa pugnen per la vida amb l’acceptació de la seva limitació, una vida formada per dies comptats i que no tots seran bons, aquest reflex realista, empàtic, eufòric i amb moments dolorosos es copsen plana a plana. No hi ha una sola plana on no pugueu extreure una cita o una frase per poder reflexionar.

El protagonista ens fa reflexionar, no us donaré noms, no us donaré descripcions, no us donaré ni el més petit spoiler, aquesta novel·la no ho permet. Heu de deixar que siguin les seves paraules les que us colpegin i us commoguin. L'amor vertader, la família, la venjança, les segones oportunitats, la sinceritat... aquesta novel·la ens submergeix en una història emocionant protagonitzada per uns personatges inoblidables que ens faran reflexionar i descobrir el que realment és important a la vida.

A la novel·la es diu que “si tanques els ulls del tot, només pot significar que estàs al teu propi món... I els mons propis solen ser tan personals que necessites que l’exterior no els esquitxi...” doncs bé, aquesta novel·la és tan intimista i profunda que per poder-la gaudir, jo us recomano, silenci, tranquil·litat, un sofà ben còmode i cap presa.

És una historia addictiva, dinàmica que enganxa al lector i no us deixarà gens indiferent. Els títols de cada capítol són molt suggerents, aquests capítols són curts i et deixen amb ganes de més.

Plana a plana, m’ha atrapat, les hores m’han volat i reconec que quan l’he acabat tenia una llàgrima regalimant per la meva galta. M’agradaria acabar aquesta ressenya amb una frase encara que no sigui de diumenge.

“Quan la vida et presenti raons per plorar, demostra-li que tens mil i una raó per riure” Anònim