La meva pròpia història

Avui vull compartir una història, una vida, una aventura que encara te molta corda, l’autobiografia de Donna Leon, una dona gens convencional. Una vida aventurera a través de les històries.

Enganxada a les seves novel·les de tinta negra, no sabia molt bé com estaria aquesta novel·la enfocada o si em trobaria amb una autora sobre paper o amb una dona real.

La vida de Donna Leon amaga moltes sorpreses. I ella en sap molt,  d’explicar històries. Als vuitanta anys ha decidit recapitular i ha escrit aquest llibre tan personal.

Edicions 62 ens presenta una novel·la que en la seva portada no enganya, ningú més que la pròpia autora somrient i alhora amagant part del seu rostre, com un joc on sabrem perquè riu i ens preguntarem si queden més secrets al seu tinter.

La meva pròpia història m’ha enganxat i de mala manera des del seu prefaci i el seu Circ Armeni, la proximitat amb la que ens parla ens fa sentir com si estiguéssim compartint una xerrada amb una vella amiga mentre compartint un cafè i una estona de records. Una dona de vuitanta anys que reconeix que no sap com hi ha arribat ni s’havia plantejat la seva vida com a interessant, però accidentalment va decidir que perquè no?

D’on va treure el seu nom Donna Leon? Què feia per guanyar-se la vida abans de dedicar-se a escriure? Com és la vida quan la teva imaginació té una inclinació criminal?

En una sèrie d’escenes desenfadades, plenes d’afecte i ironia, s’ha decidit a revelar la seva vida extraordinària, una vida aventurera en que li ha passat molt més del que estava previst.

Des d’una infantesa a Nova Jersey, amb estades freqüents a la granja familiar envoltada d’animals i venent tomàquets de collita pròpia a la vora de la carretera, a una decisió gens meditada, el 1976, que la va portar a ensenyar a l’Iran, just abans de veure’s arrossegada als primers dies de la Revolució. Després de fer classes a la Xina i a l’Aràbia Saudita, finalment va aterrar a Venècia, la ciutat amb la qual ha viscut una història d’amor que ha durat dècades, tot i que, admet, els darrers anys amb el turisme de masses ha anat perdent atractiu.

Algunes coses es mantenen constants al llarg del temps: la seva adoració per la òpera.  La seva defensa del medi ambient, plasmada en la seva passió per les abelles, i la seva imaginació pel crim.

A la recerca del Lotus

Avui els nostres amics de Les Hores ens presenten el darrer títol de la seva col·lecció, una història que us captivarà .

A la recerca del Lotus ve presentada per una portada que segueix l’estètica de la col·lecció, aquest cop destaca el color groc del sol, d’un nou dia, d’un nou començament i on veiem un paisatge de poble, d’illa, on el temps corre al seu pas, una taula parada i uns comensals gaudint de l’estona mentre que un nen petit juga amb uns prismàtics veient allò que a ulls nus no es veu i els altres en aquell precís moment no poden copsar. 

La prosa de Charmian Clift és molt propera al lector, segurament ja que es tracta d’una obra amb tints autobiogràfics, els sentiments traspassen les paraules i les seves descripcions són molt acurades.

Els personatges son tridimensionals, degut a que si tenim en compte la idea autobiogràfica són o estan basats en persones reals als quals els te afecte i això els ha construït d’una manera sòlida.

Cal agrair el pròleg de Jordi Bossoms Costa i la traducció de Miriam Cano, amb la seva tasca aquesta novel·la no perd la seva pròpia essència.

El fil conductor de la història ens porta a l’any 1951 quan els escriptors australians Charmian Clift i George Johnston van deixar el Londres gris de la postguerra per anar-se’n a viure a Grècia.

Es van instal·lar primer a la petita illa de Kàlimnos i després a Hydra; el seu pla era viure de manera senzilla i centrar-se en la seva escriptura.

El resultat són els llibres més coneguts de Charmian Clift, Mermaid Singing i A la recerca del lotus.

 A la novel·la A la recerca del lotus l’autora relata la mudança de la família, amb els seus fills petits, a Hydra, on van comprar una casa a prop d’un pou i van haver d’encarar el caos de la vida domèstica mentre es convertien en el centre d’una comunitat bohèmia i informal d’artistes i escriptors.

Aquest grup incloïa Leonard Cohen, que es va convertir en el seu hoste, i la seva parella, Marianne Ihlen.

Clift mostra una imatge evocadora dels habitants i els ritmes de la vida tradicional de l’illa, banyats pel sol, molt abans que el turisme de motxilla i el de masses hi arribessin.

«Bevien i escrivien més que ningú, es posaven malalts i es curaven més que ningú, maleïen i beneïen més que ningú, i eren de llarg els més solidaris. Van ser una font d’inspiració.» LEONARD COHEN

No deixeu escapar aquesta historia aturada en el temps, un viatge que val la pena gaudir amb els cinc sentits.

 

La sociedad espiritista de Londres

Hoy regresamos para presentaros una novela que os pondrá en tensión, que os llamará como el canto de una sirena y que esconde más de lo que parece.

Con una portada que nos llama como un faro entre las estanterías de las librerías nos encontramos con una vela blanca cuya llama ilumina las sombras de la ciudad de Londres, una ciudad que esconde grandes misterios. Una portada que llama la atención, perdonad el juego de palabras, pero que me sedujo sobre todo por sus palabras de presentación: “Que el Señor se apiade del alma de los enemigos de una médium vengativa”, toda una promesa de intenciones que os aseguro os complacerá.

Sarah Penner, tras su éxito de ventas “El secreto de la boticaria”, nos presenta una fascinante historia sobre dos mujeres audaces que persiguen la verdad y la justicia para el peligroso arte de invocar a los muertos.

Confieso que no he leído su novela anterior pero no tardaré en hacerlo, su prosa me ha cautivado, su creación de los personajes es compleja y a su vez crea una sensación de empatía con algunos de ellos mostrándolos cercanos mientras que otros son más distantes, juega muy bien con ellos y sus personalidades, sus descripciones del ambiente y de lo inexplicable pone la piel de gallina.

Creo que HarperCollins acierta de lleno con esta historia y como se presenta con capítulos alternos hilvanando una misma historia, eso si, cada uno de ellos viene presentado por su protagonista y al final del libro encontramos una nota de la autora sobre el espiritismo en la época victoriana, costumbres funerarias victorianas y convites fúnebre en la época victoriana.

La sociedad espiritista de Londres empieza con una presentación de las siete fases de una sesión espiritista y tras su lectura breve ya entramos en la historia en sí, nos encontramos en 1873, en un château abandonado de las afueras de París está a punto de comenzar una lóbrega sesión de espiritismo a cargo de la célebre médium Vaudeline D.Allaire. Mundialmente famosa por su pericia para invocar a espíritus de víctimas de asesinatos con el fin de identificar a los asesinos, está altamente solicitada tanto por viudas como por investigadores.

Lenna Wickes ha viajado a París en busca de respuestas a la muerte de su hermana, pero para encontrarlas tendrá que abrazar lo desconocido y superar sus prejuicios racionales contra las ciencias ocultas. ¿Vosotros que no haríais por despediros y vengar la muerte de alguien querido?

Cuando Vaudeline recibe una carta que la invita a ir a Inglaterra para resolver un asesinato que está en boca de todo Londres, Lenna la acompaña en calidad de aprendiz.

Cuando forman equipo con los poderosos hombres de la exclusiva Sociedad Espiritista de Londres para resolver el misterio, empiezan a sospechar que, además de intentar resolver un crimen, quizá estén involucradas en uno...

Una historia fascinante que borra las fronteras entre la verdad y la ilusión y revela los grandes riesgos que las mujeres están dispuestas a correr para vengar a sus seres queridos.

No os voy a explicar nada de su trama a excepción de lo dicho y esta vez me remito a la intuición y a la sensación, dejad que esta novela hable por si misma, que sus palabras fluyan por vuestra mente y dejad que el más allá y el más acá converjan en una historia humana.