L'última lliçó

Avui m’he retrobat amb un vell amic en una de les meves col·leccions de capçalera.

Després d’haver gaudit amb “La llei del mirall” on Yoshinori Noguchi ens parlava del perdó, avui torna amb L’última lliçó on ens parlarà de l’agraïment i de molt més.

Aquest conte té veu pròpia, és un amic, un conegut, un anònim que ens vol explicar la seva historia, una vida que comença amb la infantesa d’un nen sense confiança en si mateix i amb un gran complex d’inferioritat.

Aquest nen va créixer i es va convertir en un adult molt ambiciós, qui considerava fantàstic aconseguir allò que desitjava, poder, diners, una noia espectacular, prestigi... Mesurava la seva vida en coses materials i que podia etiquetar amb el “meu” o “meva”. Aquesta possessió el va transformar en una persona egoista que només es sentia bé guanyant.

Al voler allunyar-se de la imatge que tenia del seu passat va confondre la confiança en un mateix amb el poder i com res es per sempre, el seu castell va caure.

Va perdre tot el que creia que li pertanyia tornant-lo a una realitat on tornava a ser aquell nen, una personalitat que havia mantingut tancada sota mil panys i que ara li venia a mostrar la importància de la tristesa i de la soledat.

Aquest jove va tornar a començar amb una visió nova de la vida, va progressar i descobrir que tot té un final, la mort i que allò material que tant ens importa queda aquí ja que realment no es nostre.

La pèrdua de la joventut i la vellesa el portarà a descobrir la pèrdua d’un esser estimat, aquí em perdonareu que no hi entri gaire ja que el gir que dona l’autor m’ha captivat i no mereix un spoiler.

Amb aquest home ja gran descobrirem paraules com simpatia, empatia i agraïment.

Aquest petit volum de la col·lecció Emocions de l’Editorial Comanegra ens ofereix les conclusions a les que arriba l’autor i a la vegada les nostres pròpies descobertes plana rere plana i un epíleg que remarcarà un fet molt important, tots som únics i la bellesa queda en la diversitat.

Us podria parlar de la prosa lleugera de l’autor, del seu cant de sirenes que us captivarà com a Ulisses, amb un gir que us deixarà estorats però estic segura que les meves paraules mai li farien justícia.

El que si que m’agradaria és acabar com sempre amb allò que amaga el seu títol “La meravellosa clau per fer que la teva vida brilli” una metàfora impressionant sobre un objecte que obre i tanca portes, capaç d’ajudar-nos a seguir endavant i alhora recordar qui som en realitat.

No hi ha color més reconegut amb l’esperança que el verd i aquesta portada ens ho mostra amb unes plantes que creixen per tot arreu i es perden més enllà del seu espai establert.