La ploma subtil i emotiva de la Núria Esponellà ens narra a Ànima de Tramuntana una obra on dones d’èpoques completament allunyades i que des d’un pla intangible s’ajudaran a curar velles ferides mentre viatjarem per les seves emocions i la seva pròpia identitat i com la vida d’ambdues xoca i com la vida emocional de la Mínia evoluciona amb el pas del temps i les lliços que li dóna des del segle III a. C. l’altre dona.
Dotat d’un gran marc de fons aprofitant la bellesa de l’Empordà com a telo de fons, amb unes protagonistes que encises i conviden a la reflexió i una trama intimista que va cada cop a més esdevé una obra imprescindible per a aquests dies freds.
Mereixedora del Premi Prudenci Bertrana i regalant-nos una gran obra que ens ofereix Columna esdevé un imprescindible per als lectors fidels de l’autora que acumula grandíssimes obres a la seva bibliografia i alhora una gran oportunitat per conèixer-la en cas de no haver llegit cap obra seva.
És un viatge al passat documentat a la perfecció i dotat de gran saviesa.
Però ara toca donar la paraula a la pròpia autora.
Què va sentir al guanyar el Premi Prudenci Bertrana? Sobretot alegria, perquè representa un reconeixement important a molts anys de feina en el camí de l’escriptura.
Quan es va donar conte que el món de les lletres l’estava esperant? Jo escric des que tenia ús de raó; a l’adolescència era una lectora compulsiva i, a partir dels dinou o vint anys vaig escriure poemaris i em vaig presentar a diversos premis literaris, algun, com el Ciutat d’Olot, el vaig guanyar. No va ser però fins a la trentena llarga, quan vaig començar a escriure novel.la , que vaig decidir deixar l’ensenyament durant anys i dedicar-me a l’escriptura a temps complet.
Quina és la qualitat que més aprecia en un escriptor? I quina és la que menys li agrada? Qui escriu ha de saber immergir el lector en tot un món. La capacitat de persuasió i el domini de la llengua són dues qualitats importants.
Com va ser el procés de documentació sobre la tasca d’arqueologia? Molt complicat, perquè algunes dades importants sobre la civilització ibèrica encara són una incògnita. Em va costar documentar-me a fons, tenint en compte que calia retrocedir al s. VI aC i també dibuixar el paisatge de l’Empordà antic.
Quines qualitats i sentiments de la Mínia li han costat més de descriure? Pel que fa al caràcter, la vaig tenir clara de seguida. M’ha costat més prefigurar-la com a arqueòloga; en aquest sentit, he fet un treball de camp i entrevistes diverses a dones arqueòlogues per saber com treballen.
Què té en comú amb l’Ekinar? La força de resistència, la connexió amb la natura i la confiança en un sentit transcendent que ens depassa. En aquest sentit crec que rau la força interior que ens permet aixecar-nos sempre.
La Mínia a l’actualitat i l’Ekinar al segle III a. C. Quines són les principals semblances i les grans discrepàncies entre les dues dones? Han canviat tant les grans preguntes sobre la humanitat o seguim, a pesar de la ciència, preguntant-nos allò intangible e intentant donar resposta? Pertanyen a èpoques molt diferents. Les dues comparteixen sentiments universals, que no han variat al llarg dels segles. Tanmateix, la civilització d’Ekinar entén vida i mort com a part d’un cicle natural, per tant, té moltes menys resistències a l’acceptació d’aquest fet. La Mínia, en canvi, pertany a una societat que ha perdut els ritus d’iniciació, que veu perillar l’acompanyament dels qui s’acomiaden de la vida i que, per tant, necessita trobar nous referents culturals i espirituals. La Mínia s’adona que Ekinar té probablement més eines que no pas ella per afrontar la mort i assaja experimentar noves formes d’encarar la vida amb més plenitud: Tornar a la natura, meditar i saber reconnectar amb la pròpia essència...
Creu que el viatge més apassionant que es pot fer és cap a l’interior d’un mateix? N’estic plenament convençuda. Viatjar pel món pot ser molt enriquidor, jo he estat una bona viatgera durant anys, però em sembla bàsic conèixer-te a tu mateix. El “nosce te ipsum” és important per actuar amb més consciència, saber si vas cap on vols anar o ets un titella de les emocions i només tens conductes reactives. Fa anys que faig meditació i ioga i això m’ajuda molt a concentrar-me.
Ens coneixem a nosaltres mateixos els humans a fons o intentem maquillar les emocions? Penso que la gran assignatura pendent que tenim és l’autoconeixement; generalment el món emocional ens governa de manera inconscient. Alguns intenten amagar-ho però les emocions hi són igual, d’altres es mostren amb una total variabilitat i actuen només a “cop d’emoció” . Trobar l’equilibri entre emocions, pensaments i accions no és gens fàcil.
Quina creu que seria la banda sonora de “Ànima de tramuntana”? Potser la de la pel·lícula Amélie. Si no, el so natural d’un tramuntanal gravat al Cap de Creus.
A l’actualitat hi ha molts escriptors mediàtics o d’altres que ni tan sols són ells els qui escriuen els seus llibres. Creu que els escriptors de veritat com vostè, que tenen un missatge clar, s’han de justificar massa sobre la feina que fan? A vegades sí. Els mitjans de comunicació estan molt saturats de notícies també, i costa que es dediquin a parlar a fons de lectures ben contrastades. Però jo no em queixo, no em puc queixar, al contrari, agraeixo totes les entrevistes i l’interès que acostumen a mostrar-me.
Creu que ser escriptor avui en dia és més fàcil doncs gràcies a les xarxes socials hi ha més interacció amb els lectors? No necessàriament, encara que les xarxes socials poden ajudar a la difusió de l’obra.
Per acabar ens agradaria que ens respongués a la pregunta de la casa. Quina és la pregunta que mai li han fet i creu essencial respondre-la? Ens la pot respondre?
Escrius per escapar de la vida o per aprofundir-la? Escric per experimentar, per a mi l’escriptura és un camí de creixement personal.
Moltes gràcies per el seu temps i les seves lletres.
Desitgem que aquesta obra li reporti tot l’èxit que mereix.
Àngela Sánchez Vicente
La Petita Llibreria
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada