Acabo de tancar el llibre Merrick on s’explica La veritable
i meravellosa historia de l’home elefant i realment no sé que escriure.
És un sentiment positiu doncs quedar-se en blanc perquè
en realitat tens massa coses positives a dir és el millor que et pot passar
després d’una lectura.
Aquest cop en Lluís
Prats s’ha passat i ha teixit una biografia que és extremadament sensible i
curosa que aconsegueix deixar-nos bocabadats i amb el cor en un puny. De ben
segur que els lectors al acabar la narració desitjaríem dir-li unes paraules al
Joseph o simplement fondre’ns en una emotiva abraçada.
De la mà de Columna
l’autor li fa un homenatge espectacular que crec hauria de ser de lectura
obligatòria per tal que tots els humans siguem conscients d’allò important de
la vida i aprenguem a tractar-nos entre nosaltres sense tantes tonteries.
Potser és un cas extrem i únic però ens pot ensenyar
massa.
Vinga va, en Merrick us espera a les llibreries! Però de moment donem la paraula al seu autor.
Quan
vas descobrir que el món de les lletres t’estava esperant? De petit m’agradava llegir.
Marxava a un altre món. M’abstreia molt. Una cosa porta a l’altra.
Quins són els teus inspiradors o
referents literaris? Molts. Però
n’hi ha un de molt important, sempre m’ha captivat la prosa poètica de Juan
Ramon Jiménez.
Què et va incitar a escriure sobre
la vida d’en Joseph Carey Merrick? Sempre m’ha agradat recrear la història de fets o persones que valen la
pena. Que deixen empremta, que et deixen frepat. Merrick com ho va ser Hachiko,
era un repte: com construir una història que en principi pot resultar
desagradable en una cosa poètica i heroica, en una cosa bonica.
Com ha estat el procés de documentació?
Llarg i feixuc. Hi ha tres assajos
històrics sobre Merrick, una obra de teatre que va estar un èxit al West End i
a Broadway protagonitzada per Bradley Cooper,
i un assaig sobre la seva psicologia que intenta explicar com ho va
suportar tot. A més calia investigar l’Anglaterra victoriana que intento
reproduir en la novel·la i el món dels circs d’excentricitats o rareses que
eren tan populars en aquells anys.
El teu llibre és
extremadament emotiu. Que creus que costa més de guarir? El cos o la ment? Crec que el que costa més de
guarir és la tristesa perquè és un pou de parets fredes i lliscants. I la
tristesa és una malaltia de l’ànima.
Creus que és a
partir de la duresa i de les adversitats de la vida que ens adonem d’allò
positiu que tenim en el nostre dia a dia? Les adversitats són inevitables, no
les escollim, sí que escollir com ens hi enfrontem.
La gent que
plora en silenci i pateix en soledat com en Joseph són els veritables herois de
la nostra quotidianitat i el nostre entorn? D’herois i heroïnes n’hi ha que ploren
i d’altres que no. Les millors històries no les coneixem perquè passen dins de
les cases.
Creus que seria
possible un món sense patiment o bé l’hem de suportar per adonar-nos de la
contraposició entre la vida i la mort, allò positiu i allò negatiu? Em temo que no hi ha
alternativa, viure és patir i morir.
Què creus que
passaria si ara, al 2016 hi hagués un nen o home elefant? Hem evolucionat o
encara seria tractat d’una manera tan segregada? Cada nen que és maltractat pels seus
companys, pels seus pares, a l’escola o a casa és un petit “home elefant”. Hi
ha poques coses més execrables que ferir un infant.
L’amor de mare
ho cura tot? Els psicòlegs diuen que un nen que se
sent estimat en l’etapa més important de la vida que diuen és la que va fins
als quatre anys, està gairebé preparat per a tot. Sí, crec que l’amor d’una
mare pot guarir moltes ferides.
Hi ha hagut algun
fragment que t’ha costat més escriure? El de la seva mort i el de les breus
converses que manté amb la seva mare. I sobretot trobar el to de la novel·la
perquè malgrat era un persona grotesca a la vista, m’interessava plasmar la
seva ànima.
Si ara poguessis
parlar amb el jove Joseph què li diries. Gràcies per l’exemple de coratge i de
bonhomia que ens has deixat. Es bonic que històries com la teva no quedin en
l’oblit.
Des d’aquí
creiem que la teva obra fa molta més justícia que la pel·lícula de David Lynch
i altres escrits que s’han editat. Què creus que diferencia el teu llibre de
les altres produccions entorn a aquest personatge? La pel·lícula de Lynch ha d’explicar
la seva vida en una hora i mitja. Jo he disposat de més temps i potser he fet
una tasca de documentació més exhaustiva. Però sobre tot és la primera novel·la
que s’escriu sobre ell. No n’hi havia cap.
Ara que no ens veu ningú, tens algun
projecte nou en ment? Ara mateix
la quarta novel·la d’una sèrie infantil: Penny Berry.
Per finalitzar, ens agradaria que ens respongués el
que ja ha esdevingut la pregunta de la casa. Quina és la pregunta que mai t’han
fet i creus important? Ens la respons?
Me l’han fet poques vegades... Ets feliç? Ho procuro.
Et desitgem un merescut èxit!
Àngela Sànchez Vicente
La Petitta Llibreria
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada