Entre dos fills

Avui us presentem el darrer títol de la col·lecció DeLite de l’Editorial Llibres del Delicte, una novel·la que deixa el cor encongit, la pell de gallina i un regust molt amarg al paladar.

M’ha costat molt enfrontar-me a aquesta plana en blanc davant els sentiments contradictoris que la seva protagonista m’ha mostrar al despullar la seva anima i quedar-se en carn viva.

La Blanca és una dona, però sobretot i per sobre de tot és una mare que ha perdut al seu fill, fet que ja de per si és antinatura però si per aquest fet no fos prou tormentos es veurà obligada a perdonar i a conviure amb aquella persona que li ha pres, un fet que posa al lector en escac per discernir que faríem en el seu cas.

Un cas basat en fets reals i que Maria Vilanova i Vila-Abadal per petició de la protagonista a novel·lat de manera brillant ja que realment frapa al més dur de cor.

Entre dos fills m’ha fet pensar en una frase que sempre em deia la meva avia “Perdono però no oblido” i aquesta sensació és la que m’ha portat a una lectura vertiginosa en la que hi ha moments que he necessitat parar per respirar i assimilar el context que ens marca l’autora.

Personalment no sé si podria parlar de valentia en el cas de la protagonista real al transmetre en paper el fet, jo no ho hagués pogut fer, crec que hi ha fets massa dolorosos fins i tot per compartir-los, però cada un lluita amb el seu dol i la seva pena com pot i aquesta novel·la sembla com una alliberació, un deixar-ho anar tot en fora i alleugerir les espatlles del pes del món.

Una novel·la real que l’autora aconsegueix relatar al estil negre, amb incògnites i girs argumentals, li dona vida pròpia i ens convida a pensar, reflexionar i discernir allò que no està escrit però que entre les seves pàgines s’amaga.

A vegades estimar és el dolor més gran que una persona pot patir. Una mare que ha perdut el seu fill i que tem perdre l’altre, no és un tema senzill, no es llençar una moneda al aire i decidir a cara o creu, no es posar a la balança els dos fills i saber a quin s’estima més.

No crec que ho hagi dit encara mai però intentaré expressar-me el millor possible, la novel·la m’ha agradat però desitjaria que fos ficció, el punt de realitat marca molt al lector i costa de pair.

Suposo que si la trama et remou i et queda al cor és que va la pena de debò, però no és una historia per a cors sensibles ja que no en sortiran indemnes.

Un dolor palpable, una tragèdia i un cor trencat en mil bocins.