Entrevista Arnau Vaillant

Avui és un gran dia per a La Petita llibreria doncs us podem apropar una entrevista amb un gran autor del panorama català, un amant de les lletres que ens captiva amb La noia que feia papallones d’origami, un llibre sensibles, emotiu, captivador i amb una càrrega de reflexions i una nova visió sobre les persones que ens envolten.

 

L’Arnau Vaillant ens guarirà les emocions i ens tornarà sensibles vers l’emotivitat soterrada de tots i la manera empàtica amb la que podem ajudar als patidors amb ànimes desolades.

De la mà de Stonberg Editorial podem gaudir d’un relat presentat de la mà d’una mà amiga que tot seguit es presentarà ell mateix descobrint la cara que amaga rere les seves lletres.

Quan vas descobrir que el món de les lletres t’estava esperant?

De fet, no tinc ni he tingut mai aquest sentiment de que el món de les lletres m’estigués esperant. Més aviat al contrari: tinc la sensació d’haver entrat en aquest món per casualitat, per la porta del darrere i sense permís. Segur que hi ha moltes persones que escriuen d’una manera meravellosa i volen convertir-se en escriptors o escriptores per fer-ne la seva professió, però aquest no és el meu cas. Jo només escric perquè una història apareix dins del meu cap, es va formant mica en mica, agafa forma i no em deixa respirar tranquil fins que la veig escrita.     

Creus que és certa la màxima “És narrant que ens narrem”?

Segur que si. Tots tenim un camí recorregut i unes sabates tacades per la pols d’aquest camí, i difícilment podem ignorar-ho. Això no vol dir que tot el que s’escriu hagi de tenir a veure amb vivències de l’autor. Sovint aprenem molt de l’observació dels camins que han fet els demés, els que ens envolten o els que ja no hi són. Quan una història de ficció transmet part d’aquestes observacions, segur que ens sentim identificats amb els personatges. Potser perquè molts camins són simil.lars.

Quins són els teus inspiradors o referents literaris?

M’agrada llegir estils molt diferents. Segurament, davant aquesta pregunta he de tenir un moment de respecte per en Miquel Martí i Pol. També em confesso un admirador de Mario Benedetti. A part d’aquests monstres de la literatura, dos llibres que m’han enamorat per la seva candidesa i que sens dubte m’han inspirat són “La Mecànica del Cor”, de Mathias Malzieu  i, evidentment, “El Petit Princep”, d’Antoine de Saint-Éxupéry.

Com ha estat l’inici de la teva narrativa? Ha estat un procés o t’hi vas llençar de cap?

Si parlem de “La noia Que Feia Papallones d’Origami”, suposo que m’hi vaig llençar de cap i sense saber si hi havia aigua.

El teu llibre és extremadament emotiu. Que creus que costa més de guarir? El cos o la ment?

Guarir el cos pot ser molt senzill o molt complicat, depenent de la malaltia. Guarir la ment és molt complicat o impossible, però a canvi el procés de curació depén molt més del grau de plasticitat de la ment i de la nostra capacitat d’adaptació, interiorització i aceptació. I dit així sembla un avantatge!, però fer aquests processos és molt més complicat del que sembla. Sens dubte, és molt més difícil guarir la ment.

Creus que és a partir de la duresa i de les adversitats de la vida que ens adonem d’allò positiu que tenim en el nostre dia a dia?

No hauria de ser la presència d’adversitats la que ens faci veure les coses positives que ens envolten. Lamentablement, sovint tenim la tendència a invisibilitzar-les i instal.lar-nos en la queixa i el retret. Hi ha persones que, després de superar una malaltia greu expliquen com la seva visió de les coses es modifica, donant valor a les coses que realment tenen importància. La pregunta és: cal passar per circumstàncies traumàtiques per valorar allò meravellós que podem gaudir avui? Jo crec que no, però el que si que cal és saber reconèixer aquestes coses meravelloses i donar-les la importància que tenen.

A l’obra veiem que la seva memòria ve a ser passat que vol seguir essent present. Personalment, vius de passat, de present, de futur o de la conjunció de tots tres temps?

Hauríem d’haver aprés del passat, però hem de viure el present. El futur no existeix.

La gent que plora en silenci són els veritables herois de la nostra quotidianitat i el nostre entorn?

I els que aguanten les llàgrimes, i els que les deixen anar sense vergonya. Tots plorem algun cop, per dins o per fora. Plorar no té a veure amb ser o no ser un heroi. Estem envoltats d’herois i heroïnes: els pares i mares que estan sense feina des de fa temps i troben somriures pels seus fills, el noi que dedica un temps cada setmana a anar a una residència d’avis a parlar una estona amb ells, la noia que intenta escolaritzar a nens de famílies desestructurades i que ho fa amb un somriure als llavis però plorant per dins quan veu que a ningú més li importen aquestes criatures... Vols més herois? Mira al teu voltant.

La teva novel·la és molt femenina i les emocions i sentiments que es desprenen d’elles són molt intensos. Creus que la dona és més sensible al patiment?

Efectivament, les protagonistes de la novel.la són les dones. La dona és infinitament més forta que l’home davant l’adversitat, però això no vol dir que no sigui també més sensible al patiment. La sensibilitat de la dona sol ser superior, però cal fugir d’estereotips: hi ha homes que mostren la mateixa sensibilitat que moltes dones. 

A quines dones de la contemporaneïtat t’agradaria que arribés un exemplar d’aquesta obra?

A les dones que creuen en la màgia dels sentiments, o sigui que hi ha moltes dones a les que m’agradaria que els arribés. 

Creus que seria possible un món sense patiment o bé l’hem de suportar per adonar-nos de la contraposició entre la vida i la mort, allò positiu i allò negatiu?

Un món sense patiment desgraciadament no és possible. Tots tindrem moments feliços i altres que ens faran patir, però el motiu no crec que sigui fer-nos veure la contraposició entre allò positiu i allò negatiu. Això seria una percepció més aviat metafísica o religiosa, i jo no ho veig així: crec en la capacitat de l’èsser humà d’adaptar-se a l’adversitat, aprendre’n i crèixer com a persona. Si a més el nostre aprenentatge servís per ajudar als demés, encara seria millor.

Ara que no ens veu ningú, tens algun projecte nou en ment?

De moment no penso escriure res: la història de La Noia Que Feia Papallones d’Origami va venir quan ella va voler, o sigui que si mai em torno a posar davant el teclat serà perquè una altra història em demani ser escrita, i no pas perquè sigui jo el que la va a buscar.

Per finalitzar, ens agradaria que ens respongués el que ja ha esdevingut la pregunta de la casa. Quina és la pregunta que mai t’han fet i creus important? Ens la respons?

Quina seria la major satisfacció que et podria donar aquest llibre?

Aquest llibre no serà cap supervendes, no estarà als aparadors ni a les taules d’exposició de les grans llibreries, però m’encantaria pensar que la seva lectura pugui transmetre la força i la màgia dels sentiments i emocionar a les persones que el llegeixin. Això faria que hagués valgut la pena escriure’l.

Moltíssimes gràcies pel teu temps i et desitgem de tot cor que aquesta novel·la et reporti una gran satisfacció i un gran èxit.