Profes rebels

Per Àngela Sánchez Vicente

Avui us presentem una obra amb la que no podem estar més d’acord com a amants de la literatura i com a mestres.

A l’obra Profes rebels aprendreu d’una manera distesa i molt directe El repte d’educar a partir de la realitat dels joves.

Si penso en la meva infància i recordo als meus profes els puc dividir en dos grups; els que em feien aprendre a la antiga i a repetir les coses com un lloro encara que no em quedés res aprés i els que s’esforçaven per tal que allò que tractaven fos atractiu i crees en els alumnes una vinculació propera per tal que ho aprenguéssim de manera natural, des dels nostres interessos i d’una manera molt més significativa.

Després de la lectura he reflexionat i dels primers no guardo masses bons records i en canvi dels segons conservo els conceptes i apreci vers ells i la seva tasca.

A la universitat ens van ensenyar a educar però realment cadascú quan es tanca a la seva aula se les ha d’enginyar per tal que els nanos surtin de les aules amb els conceptes apresos i amb el sentiment de que tot té un perquè que els activi la curiositat i les ganes de seguir aprenent.

No negarem que la franja més difícil per la seva efervescència és l’adolescent però en Cristian Olivé ho té molt clar i en aquesta obra ens ofereix com si fossin coses o items simples els pilars dels seus èxits.

Ben documentat, explicat de manera directe i sense voltes, sense “xulejar” i pretenent que tots fem una reflexió i millorem les nostres tasques ens convida a passejar-nos per qüestions tan importants com: traslladar coneixements i alhora valors, creure en els joves d’avui per tal que siguin millors, la felicitat que genera l’adquisició de determinats continguts, l’autoconeixement i l’autoaprenentatge, el respecte, la coherència el dret a equivocar-se i un gran debat sobre les xarxes socials i l’ús dels mòbils.

Per mi és brillant com tracta a les classes de llengua i literatura l’àlbum de la Rosalía o com fa paral·lelismes amb series televisives o pel·lícules per tal de contextualitzar conceptes.

Crec que és un mestre del que tots els seus alumnes en guardaran un bon record i això respon únicament a que la seva vocació és molt forta i treballa dia a dia per tal de dur-los propostes engrescadores.

Gràcies a Rosa dels vents tant mestres com famílies amb fills adolescents podem investigar sobre què els passa, aprendre a gestionar les seves emocions, els seus interessos i direccionar d’una manera més correcte la feina d’educar.

No us ho penseu més!

És una proposta ideal!

A Bàrcino

Avui estic molt contenta de poder presentar-vos la darrera novel·la d’una gran escriptora i d’una gran persona. Maria Carme Roca és un nom propi dins de la meva biblioteca personal, és un dels asos que mai fallen ni deceben, ja sigui amb un conte infantil, una novel·la juvenil o amb la novel·la que avui us presento i que la consagra com una brillant escriptora de novel·la històrica.

A Bàrcino segueix l’estela de la seva novel·la “Bàrcino” que fou publicada fa deu anys. Aquesta historia no pretén ser una continuació sinó que se’ns presenta com una obra independent encara que alguns dels seus personatges repeteixen protagonisme, tenen una relació directa però amb molta mà esquerra l’autora ens ho presenta d’una manera que no cal haver llegit una per gaudir de l’altra. (Personalment jo us recomano llegir “Bàrcino” i ja de pas tota la seva bibliografia, no quedareu gens decebuts)

Tal i com se’ns presenta a la portada veiem una jove, la nostra protagonista, la Minícia, i una clara descripció d’ella “Una dona singular. Un passat ocult. Un enemic implacable”.

Ens situarem a la meitat del segle II, en el Regnat de Marc Aureli quan la Minícia serà rebutjada pel seu pare Luci Minici Natal Quadroni Ver, governador de l’Àfrica proconsular, degut a una relació que aqueta va tenir amb Teseu, enemic del seu pare i de qui va tenir un fill. És va casar amb Cneu qui va rebutjar el nen i va fer que ella se’n desfés entregant-lo a un esclau.

A part d’aquesta relació amb el seu pare i el seu marit, també serà important la relació que s’estableix entre ella i els esclaus de casa seva com l’ Erasmius , mostrant així la vida del nobles i del menys afavorits.

Però una de les relacions més interesants és l’amistat de Minícia amb Marc Aureli i la seva esposa Faustina, fet que afegeix pensaments i confidències del regent a la novel·la mostrant el gran treball de documentació que s’amaga al darrera.

Fins aquí tot bé, però el punt discordant és que Minícia rep cada any, el dia del naixement del fill que creu mort, un regal, això l’amoïna i a portarà a descobrir qui li vol mal.

La prosa de l’autora és pulcra, acurada, detallada, les seves descripcions et fan caminar pel terra empedrat de Bàrcino, els salts temporals en la narració no creen cap mena de discontinuïtat i les anotacions a peu de pàgina són tot un regal.

Que més us puc dir sense caure al parany d’explicar-vos tota la història i el seu desenllaç, a cada nova novel·la que ens presenta més m’enamoro de la seva prosa, “A punt d’estrena” va ser el detonant de la meva incondicionalitat, també m’agradaria destacar títols com:  “L’enigma Colom”, “Katàlepsis”, “A punt d’estrena” o “El far” són imprescindibles per a tota biblioteca personal.

Columna ens presenta una de les joies d’aquest Sant Jordi, un èxit assegurat per qualitat.

Aquí us deixo les seves primeres planes.

Els crims d’Alícia

Us volem presentar la novel·la guanyadora del Premi Nadal 2019. Guillermo Martínez ens presenta Els crims d’Alícia, obra que podríem considerar com la continuació de “Els crims d’Oxford”.

Per a tots aquells que no heu llegit l’obra anterior no us amoïneu ja que l’autor fa en el primer capítol una síntesis detallada en veu del nostre protagonista com a introducció i és per aquest motiu que es poden llegir per separat.

Certament el que em va atraure més per a llegir-la va ser la idea de conjugar un dels millors autors de relats i contes Lewis Carroll amb una sèrie de crims, l’estètica de la novel·la evoca el conte d’Alicia al país de les meravelles, les tasses del te del barretaire, el rellotge del conill blanc i les cartes de la Reina de cors tot reflexat sobre una boira espessa Oxfordiana.

Ens trobarem un any després dels crims ocorreguts a la novel·la anterior i amb alguns dels seus personatges com l’estudiant G, el professor Seldom i l’Inspector Petersen, el curs sembla començar bé fins que la Kristen, una becaria troba una pàgina perduda d’un dels diaris de Lewis Carroll, ella no te cap problema en comunicar-ho a la Germandat Lewis Carroll però no vol entregar la pàgina per assegurar-se el seu reconeixement.

Un fet que no passarà ja que patirà un mortal accident que amb el pas dels dies es descobrirà com a quelcom més ja que aniran succeint crims imitant certs aspectes o fragments de Alicia al país de les meravelles.

Aquests crims seran un dels eixos vertebrals de la novel·la que s’anirà confabulant amb el coneixement que gracies a la Germandat el lector descobrirà de Lewis Carroll qui tindrà el seu propi protagonisme sense deixar de ser polèmic i com a tercer eix tindrem la plana desapareguda en si mateixa, o millor dit, el que hi ha escrita en ella. Sense oblidar que la matemàtica i la lògica aniran entreteixint la trama.

S’ha de remarcar que la prosa de l’autor és molt pulcra i neta, els seus diàlegs són àgils, les descripcions són detallades i el fet que el protagonista no tingui nom a part d’un parell de mencions a la seva inicial G ajuda al lector a ocupar el seu lloc donant-li una gran qualitat a la novel·la.

Els capítols estan numerats i alguns d’ells comparteixen número ja que els podríem considerar com simultanis i continus en el espai temporal concret.

labutxaca ens presenta un thriller que afronta els crims des de diverses perspectives, busca el detall clau i dona l’oportunitat al lector d’anar estirant d’un fil invisible que no deixa d’anar canviant. 

Una novel·la que centra el seu misteri en un conte, en la importància de la literatura en si i en l’estudi d’ella mateixa. 

Una lectura imprescindible pels amants de les lletres, de les matemàtiques i de la lògica que pot arribar a ser il·lògica.

La hermana Luna

No voy a engañar a nadie, así que empezaré diciendo que estoy atrapada en la saga de “Las siete hermanas” de Lucinda Riley.

 

Ya hemos conocido a cuatro de ellas en “La historia de Maia”, “La hermana tormenta”, “La hermana sombra”, “La hermana perla” y ahora le toca el turno a la siguiente, Tiggy, en La hermana luna.

Para todos aquellos que aún no habéis caído en sus redes os recomiendo esta saga encarecidamente, todo parte con la muerte de Pa Salt, el padre adoptivo de todas ellas y su herencia, cada una de ellas recibe una carta y un objeto especial. En las cartas hay algún detalle que les facilitará descubrir sus raíces y a sus antepasados biológicos.

Tiggy es un alma buena, generosa, vitalista y con un don especial en su relación con la naturaleza, este hecho la lleva a trabajar a las Highlands escocesas donde se reproducen los gatos monteses y se cuidan otras especies.

Esta habilidad o mejor dicho sensibilidad la hace muy especial, un ser que ilumina a su alrededor, es como si en su sangre hubiera un torrente de magia ancestral que le ayuda a comunicarse con los animales, incluso con el ciervo blanco.

Allí convive con personas maravillosas y trabaja para Charlie Kinnaird, un terrateniente encerrado en un matrimonio infeliz y que se verá atraído por nuestra protagonista.

Estos sentimientos son imposibles, hecho que impulsara a Tiggy a viajar a España para descubrir su historia, donde descubrirá sus raíces gitanas y aprenderá a controlar su don natural.

A partir de este momento el peso narrativo será compartido entre ella y Lucía Amaya, una gran bailaora nacida en el Sacromonte y quien tras bailar durante su infancia en tablaos en Barcelona parte a Nueva York huyendo de la Guerra Civil.

Lucía es la mejor y ello en ciertos momentos se le sube a la cabeza mostrando una gran altanería y prepotencia, es una mujer fuerte y complicada con la que no hay término medio, levanta odio y pasiones a partes iguales.

Una historia que acerca a las dos mujeres en el punto en que en sus vidas deberán decidir si siguen a su corazón o a su vocación. Quizás puedan hacer las dos cosas o quizás cada una escoja un camino diferente.

De todas las entregas está es la que he encontrado más descompensada entre las dos protagonistas, hasta ahora las dos tramas temporales pesaban igual en la narración y atrapaban por igual, pero en está me ha parecido que destaca más Tiggy que Lucía, quizás al entrar en un terreno conocido por el lector este toma una dimensión diferente y no hay tanta novedad o sorpresa.

Lo que sí he de reconocer es que su prosa sigue brillando como una constelación en noche oscura, sus descripciones son muy detalladas y su conocimiento de los lugares es muy sólido dado que la autora los visita, hay detrás un gran trabajo de documentación en este aspecto.

Debolsillo nos ofrece esta quinta entrega con un pequeño regalo, el primer capítulo de su siguiente entrega donde conoceremos mejor a Electra, un nuevo sol que espera brillar en nuestro firmamento lector.

Aquí os dejo sus primeras páginas, si tenéis la oportunidad no la dejéis escapar.