L'origen dels altres

La Premi Nobel de Literatura de l’any 1993 Toni Morrison ens presenta un assaig escrit amb el cor a la mà i capaç d’avergonyir i fer reflexionar l’home blanc.

L’origen dels altres és la recopilació de diverses conferències que va impartir l’any 2016 a la Universitat de Harvard i on partint dels seus propis records apunta com és la vida sent un dels altres, és a dir una persona negra.

Parla d’esclavitud, de raça, d’origen, de linxaments públics, de discriminació pel color de la pell i no només en l’àmbit social passat i present, només cal donar un cop d’ull al nou president dels Estats Units d’Amèrica per veure la fractura en temes com la immigració, el classisme i el racisme que havia minvat amb el llegat Obama però que cada vegada torna a ser més present.

L’autora reflexiona en profunditat i remarca també com la ciència o la literatura han afegit el seu gra de sorra a aquestes diferències que en cert moment es van considerar lògiques i de llei.

Cita a l’esclavista i metge Samuel Carthwright que apostava pel control sobre l’altre i a autors reconeguts com William Faulkner i Ernest Hemingway. L’autora cita fragments de les seves obres i planteja preguntes i respostes des de la mirada de l’altre.

Aquest volum ens regala un pròleg signat per Ta-Nehisi Coates, guanyador del National Book Award, qui mostra el seu afecte per l’escriptora i pels seus escrits, demostrant que és capaç d’extreure bellesa dels aspectes més grotescos de la societat i presentant una obra intimista i personal.

L’assaig en sí és divideix en sis capítols curts i de lectura fàcil, ràpida i comprensible, la seva redacció transforma el lector en oient de la seva paraula i el convida a descobrir com pensa ell mateix sobre el tema.

Arrenca amb “La capa romàntica de l’esclavitud”, “Ser, o convertir-se, en l’estrany”, “El fetitxe del color”, “Configuracions de la negror”, “Narrar l’altre” i “La casa de l’estranger”.

Un cop acabada la seva lectura m’he adonat que moltes situacions del passat que hem estudiat a l’escola, llegit en llibres o vist en pel·lícules està amagada però l’arrel d’aquell sentiment de superioritat entre races segueix germinant amb força i com les persones negres han de demostrar molt més la seva vàlua per aconseguir una minsa part que aconsegueix un altre.

Ara llibres sap com tocar la fibra sensible i segurament s’ha d’agrair a la excel·lent traducció de Ferran Ràfols Gesa.

Molts en acabar aquesta lectura intentaran posar-se en la pell de l’altre i d’altres simplement donaran gràcies per ser com són. 

Aquesta obra convida a obrir els ulls no dels altres sinó dels nostres.

Nosaltres, les dones

Per Àngela Sánchez Vicente

Poques presentacions necessita la gran dama de les lletres catalanes contemporànies Maria Mercè Roca però tot i així us en farem cinc cèntims.

Poques plomes d’autores catalanes han tingut tant ressò, èxit de crítica i seguiment de públic com les de l’autora de la que avui parlem.

El seu prestigi no és atzarós doncs és una gran escriptura i lletraferida que ofereix en cada obra el millor de si mateixa. Obres com “Sort que hi ha l’horitzó”, “El present que m’acull”, “Cames de seda”, “Delictes d’amor” i “Mil revolts” demostren la seva qualitat i el segell únic dels seus textos. 

La guanyadora del premi Victor Català 1985, el premi Josep Plà 1986, el premi Sant Jordi 1992, el premi Ramón Llull 2000 i el premi Barcanova de Literatura Infantil i Juvenil torna set anys desprès amb una obra incomparable.

A Nosaltres, les dones trobareu un recull de relats sobre el sexe femení des de l’adolescència fins a la vellesa per tal de dibuixar la figura de la dona a totes les etapes de la seva vida.

La dona que presenta la Maria Mercè Roca és una dona universal en la que hi podem veure reflectides a la nostre mare, a l’àvia, a la nostra germana o a nosaltres mateixes.

Defugint dels clixés del feminisme extrem ens narra com una dona pensa, actua, pateix, interacciona amb el món i reflexiona sobre com ens valorem.

Les dones som complexes, som sacs de sentiments i circumstàncies que marquen la nostra trajectòria vital.

De la mà de Rosa dels vents podeu anar a l’encontre amb aquests dones que us emocionaran i que des de la seva diversitat us esbossaran els fonaments d’elles mateixes.

Àcid, sensible, emotiu... aquesta obra és un còctel amb els ingredients adequats en la justa mesura.

Una cosa tenen en comú: les ganes de lluitar, el coratge i la tenacitat. Però no penseu que les lletres de l’autora són sempre en positiu, ella s’atreveix a treure també la nostra cara oculta.

És una oda a la dona sense ser un bàlsam, és una gran obra amb un fil conductor molt clar que ens ajuda a intercalar les diverses dones que el protagonitzen alhora que ens convida a reflexionar sobre la vida, les dones que ens envolten i la societat actual.

No crec que aquest llibre hagués estat igual en veu masculina, ella és la dona i la escriptora adequada.

Us perdreu la oportunitat de conèixer-les?

Vinga va, us esperen a les llibreries!

Tot el bé i tot el mal

Per Àngela Sánchez Vicente

És conegut que per nosaltres la Care Santos és una gran escriptora que seguim per la seva qualitat i la seva capacitat per sorprendre’ns tant en obres juvenils com en obres per adults i en diversos gèneres.

Obres com “Amaranta”, “No preguntis qui sóc”, “Tantes coses a dir-nos”, “Desig de xocolata”, “L’aire que respires”, “Diamant blau”, “Habitacions tancades” avalen la seva qualitat i el seu segell més personal.

Domina la psicologia juvenil, l’historia com poques i el grans relats nostàlgics però ara ens presenta una novel·la intrigant, reflexiva i amb tints de thriller psicològic.

A Tot el bé i tot el mal, l’inici d’una bilogía que continuarà amb “Seguiré els teus passos” que es publicarà a mitjans de l’any que ve. Aquí coneixerem a la Reina, una dona que ho té tot però que no ho sap.

Té una bona feina, un bon sou, una vida que li agrada... però està perdent peces fonamentals del seu trencaclosques personal sense ni adonar-se’n. La seva vida sentimental podem dir que està una mica carregada entre l’ex marit, el seu marit i el seu amant. Pot un cor estimar en tantes direccions? A qui li tocarà el rebre?

Ella serà una gran patidora en una obra que resumeix poc més de vint-i-quatre hores i que s’emmarca a l’aeroport de Bucarest sota la premissa d’una trucada prèvia que rep del seu ex marit, en Félix, en la qual li comunica que el seu fill adolescent, l’Albert, ha intentat suïcidar-se llençant-se a les vies del tren.

A partir d’aquest gran detonant un reguitzell de preguntes es passegen per la seva ment i reviu grans moments de la seva vida.

El seu fill en aquesta circumstància la fa despertar de la vida cinètica que ha estat portant sense ni preguntar-se a qui podia estar fent mal o descuidant. Realment el seu fill  s’ha convertit en un enigma per a ella per no dir en un gran desconegut al que no sap ni que li passa ni què l’amoïna.

Trucades, trucades i més trucades mentre es desespera, reflexiona i intenta organitzar la seva tornada a casa i cancel·lar el viatge de negocis amb el seu amant. Mentre fora de l’aeroport el clima s’alia amb els seus sentiments tempestuosos.

És un llibre que destil·la sensibilitat, amor a la família, culpa, autocrítica i milers de sentiments que sent la Reina en aquella incòmoda cadira d’aeroport i amb qui el lector tindrà un lligam especial ja que és un personatge molt real, té coses bones i dolentes, s’equivoca i també l’encerat... realment és molt humana. 

De la mà de Columna podreu viure amb ella aquestes fatídiques hores, la seva agonia, les seves critiques i els seus plantejaments.

Creieu que canviarà la seva vida? Què passarà amb el seu fill? Quina és la seva veritable riquesa?

Endinseu-vos en aquesta apassionant obra i descobriu-lo vosaltres mateixos.

És impossible sortir-ne il·lès i sense reflexionar. És una obra mestre. Un cop més l’autora ens sorprèn!

El laberint dels esperits

Avui ens acomiadem d’una historia, de la vida d’uns personatges que vàrem conèixer al 2001 i tot just arribem a acomiadar-los.

Carlos Ruiz Záfon amb la seva tetralogia de “El cementiri dels llibres oblidats” ens ha mostrat una Barcelona passada per un filtre gòtic, fosc, obscur i gairebé cinematogràfic mentre els seus personatges trepitjaven la nostra ciutat deixant empremtes que molts lectors hem anat a buscar.

Tot va començar amb “L’ombra del vent”, una novel·la que ens va introduir en una recerca vital, “El joc de l’Àngel” no ens va deixar indiferents, “El presoner del cel” va fer això precisament, va empresonar definitivament les animes dels lectors a la recerca de la seva conclusió que s’amaga en més de nou-centes planes i rere un títol evocador com El laberint dels esperits.

Tot laberint té un principi i un final, un centre on el lector podrà reflexionar i trobar quelcom diferent que l’animarà a seguir la recerca d’una sortida iniciada als anys cinquanta per uns personatges que resten vius a la novel·la però que al tancar les seves portades queden com ànimes en les ombres d’una ciutat que ha canviat i evolucionat.

Aquesta darrera entrega comença amb un tempo força dinàmica encara que s’alenteix a partir de la meitat, una lectura força ràpida encara que el fet que l’autor es recolzi en les entregues anteriors tornant enrere ajuda en part a que no ens perdem però frena el desenvolupament de la trama en si.

El punt més destacable per a mi és la introducció del personatge de l’Alícia, una dona que jugarà un paper gairebé detectivesc i que anirà estirant del fil dels secrets de la família.

labutxaca ens ofereix una novel·la prejutjada d’avant-mà per a molts crítics i lectors degut a que molts ja havien creat a les seves ments possibles finals i tot i que l’autor sorprèn hi ha algun gir previsible.

En Daniel Sempere s’haurà d’enfrontar allò que més tem i potser n’haurà de pagar un alt preu.

El meu consell és que en gaudiu de la lectura tot i que la veu de l’autor quedarà silenciada un cop tanqueu la novel·la i la seva empremta quedarà a la vostra ment.

Una novel·la per viure-la, per gaudir-la plana a plana i sobretot comprendre-la com un homenatge als llibres i a les vides que s’amaguen entre les planes plenes de tinta.

Recordeu que el títol de la col·lecció fa referència a que aquestes novel·les es poden llegir de manera separada o amb l’ordre que es vulgui, cosa que jo personalment no recomano, ja que encara que un laberint té moltes entrades i sortides, la recerca del camí més adequat pot arribar a ser caòtic.

Diuen que equivocar-se és de savis, però no perdre’s pel “Cementiri del llibres oblidats” és un error que cap savi cometrà.