David
Foenkinos, és un autor amb ànima vella, estem
acostumats a una prosa lleugera i molt agraïda com la que vàrem descobrir amb
“La delicadesa”, però avui donarem un gir de tres-cents seixanta graus i ens
endinsarem en una novel·la colpidora i en part obsessiva per part de l’autor.
Charlotte és una oda a Charlotte Salomon, una gran pintora alemanya amb arrels
jueves que va ser exterminada al camp d’Auschwitz. Amb una infantesa marcada
per el dolor i la tragèdia, ens retrobem amb ella en una maleta que va deixar
enrere plena d’una bellesa pictòrica única.
Una teràpia que l’ajudava, dia a dia, a
sobreviure a l’horror d’una època marcada per la sang i la religió.
De la mateixa manera podríem dir que l’autor
ens presenta una obra diferent, marcada per una prosa en versos lliures, un
poema narratiu en el que les pauses ajuden al lector a respirar, a copsar la
veritat i complexitat de les paraules i el sentiment d’ambdós. No estem parlant
d’una biografia en si, és una novel·la amb molta ànima encara que caldria
puntualitzar que les seves paraules parlen sobre una realitat veraç.
M’agradaria citar les pròpies paraules de
l’autor en quan ens explica el que va suposar descobrir les obres de la
Charlotte: “Fou un xoc molt fort, una mena d’amor a primera vista, que va
aconseguir moure el meu intel·lecte, però també les meves emocions”. Paraules
dures i veraces que es transformen en el mateix amor a primera a vista que
patirà el lector amb l’obra que tenim entre les mans.
“Em va fascinar que, en mig de 1942, una dona
sotmesa a la dominació i a la violència va aconseguir transformar aquelles
forces fosques en una obra d’art tan poderosa”.
Una realitat que supera la ficció, una vida
emmarcada entre colors i pinzellades que a traspassat l’eix del temps i de
l’espai i que avui en dia manté la seva força d’esperit per commoure una
societat que està, en general, de tornada de tot. Un alè d’esperança, una
lluentor única que arrenca la foscor del cor per donar pas a un bri de llum en
una època de terror.
labutxaca ens ofereix les seves primeres planes per mostrar com amb poc es pot
dir molt, que de l’horror pot sorgir bellesa i que un destí tràgic pot
presentar-nos una historia plena de vida, d’amor i d’esperança.
