Charlotte

David Foenkinos, és un autor amb ànima vella, estem acostumats a una prosa lleugera i molt agraïda com la que vàrem descobrir amb “La delicadesa”, però avui donarem un gir de tres-cents seixanta graus i ens endinsarem en una novel·la colpidora i en part obsessiva per part de l’autor.

Charlotte és una oda a Charlotte Salomon, una gran pintora alemanya amb arrels jueves que va ser exterminada al camp d’Auschwitz. Amb una infantesa marcada per el dolor i la tragèdia, ens retrobem amb ella en una maleta que va deixar enrere plena d’una bellesa pictòrica única.

Una teràpia que l’ajudava, dia a dia, a sobreviure a l’horror d’una època marcada per la sang i la religió.

De la mateixa manera podríem dir que l’autor ens presenta una obra diferent, marcada per una prosa en versos lliures, un poema narratiu en el que les pauses ajuden al lector a respirar, a copsar la veritat i complexitat de les paraules i el sentiment d’ambdós. No estem parlant d’una biografia en si, és una novel·la amb molta ànima encara que caldria puntualitzar que les seves paraules parlen sobre una realitat veraç.

M’agradaria citar les pròpies paraules de l’autor en quan ens explica el que va suposar descobrir les obres de la Charlotte: “Fou un xoc molt fort, una mena d’amor a primera vista, que va aconseguir moure el meu intel·lecte, però també les meves emocions”. Paraules dures i veraces que es transformen en el mateix amor a primera a vista que patirà el lector amb l’obra que tenim entre les mans.

“Em va fascinar que, en mig de 1942, una dona sotmesa a la dominació i a la violència va aconseguir transformar aquelles forces fosques en una obra d’art tan poderosa”.

Una realitat que supera la ficció, una vida emmarcada entre colors i pinzellades que a traspassat l’eix del temps i de l’espai i que avui en dia manté la seva força d’esperit per commoure una societat que està, en general, de tornada de tot. Un alè d’esperança, una lluentor única que arrenca la foscor del cor per donar pas a un bri de llum en una època de terror.

labutxaca ens ofereix les seves primeres planes per mostrar com amb poc es pot dir molt, que de l’horror pot sorgir bellesa i que un destí tràgic pot presentar-nos una historia plena de vida, d’amor i d’esperança.