Entrevista Eduard Márquez

Ahir us vàrem presentar amb goig l’últim del mestre de les lletres catalanes Eduard Márquez.

Conegut pels seus llibres de poesia, narracions per a nens, reculls de contes i novel·les, que ostenta el Premi Octavi Pellissa 2005, el Premi de la Crítica Catalana 2006 i el Premi Qwerty 2007 a més de ser finalista del Premi llibreter 2004 i el Premi Crexells 2012.

Amb Vint-i-nou contes menys ens ofereix una porta a un món que ens traspassarà la pell i s’instal·larà a la nostra ànima. 

D’allò humà a allò més diví, una davallada als inferns per lluitar amb els propis dimonis i ressorgir-ne re fundat o de la mateixa manera. No diuen que “Homo homini lupus”... doncs de la mà d’Empúries podeu auto analitzar-vos, veure la societat d’una manera més crítica i estar més alerta a allò que ens envolta.

Creiem que el millor és que ell mateix es presenti de viva veu, li donem el torn de paraula.

Quan vas descobrir que el món de les lletres t’estava esperant? Esperant segur que no. Però sempre he volgut ser escriptor. Recordo que, de nen, acabava de llegir un llibre i pensava: “Això és el que vull fer”. Però m’hi vaig posar d’adolescent, per allò d’escriure poemes sobre les penes d’amor i sobre els primers entrebancs existencials (qui sóc?, què pinto aquí?, per on he de tirar?).

Quins són els teus inspiradors o referents literaris? Els meus autors de capçalera canvien molt sovint. Depèn de l’època i del moment. Rellegeixo molt i poso a prova constantment les meves fidelitats. No obstant això, els autors als quals sóc més fidel són poetes: Leopardi, Hölderlin, Larkin, Lowell, Yeats, Andrade, Ungaretti, Jiménez, Cernuda, Vinyoli…

 

En quin gènere et sent més còmode escrivint? Poesia, contes o novel·les? No és una qüestió de comoditat, sinó de necessitat. És a dir, què necessita allò que vols explicar. En els últims anys, he escrit narrativa amb un estil i amb un llenguatge que deu molt a la poesia. Perquè la poesia, al capdavall, és una manera d’entendre la llengua i de tractar-la, una manera de triar les paraules, una manera de treballar la musicalitat, el ritme, l’eufonia... I això és pot fer en vers i en prosa. Però ara m’agradaria mirar-m’ho des d’una altra perspectiva. Encara no sé quina...

 

 Quin públic és més fidel i agraït? Els nens o els adults? No faig diferències. En general, últimament sí percebo que s’està perdent una mica l’impuls  de sortir corrent a buscar tots els llibres d’un autor  quan agrada una de les seves obres. Una manera de llegir que ha estat sempre la meva favorita. Quan descobreixo un autor i m’agrada, ho he de llegir tot. Així ha estat sempre. Des de ben jove. Ara cada vegada em trobo més lectors que diuen haver gaudit d’un dels meus llibres, però això ja no és suficient perquè se sentin impulsats a llegir els altres. És curiós... Massa oferta? Poc temps? Augment de la dispersió? No ho sé...

De les teves obres tens alguna que sigui la teva protegida o aquella de la que n’estàs més orgullós? Impossible triar.

Creus en “allò bo ve en envasos petits”?  Creativament parlant, fins fa poc n’estava convençut. Ara també ho vull veure d’una altra manera.

Creus que els teus relats tenen un poder sacsejador de consciències? No ho sé. Però, d’entrada, no és la meva intenció. Em conformo si inquieten, emocionen, intriguen, diverteixen, sorprenen...

Creus que és a partir de la duresa i de les adversitats de la vida que ens adonem d’allò positiu que tenim en el nostre dia a dia? A vegades sí. Però tampoc no cal abusar-ne. Els bons moments també poden ser molt útils per aprendre a treure el màxim rendiment del que ens envolta.

A quines persones de la contemporaneïtat t’agradaria que arribés un exemplar d’aquesta obra? Prefereixo deixar-ho en mans de l’atzar.

I si poguessis fer un viatge en el temps i l’espai amb qui compartiries un àpat literari? Arthur Cravan.

Ara que no ens veu ningú, tens algun projecte nou en ment? Estic buscant la manera de tirar endavant una novel·la que m’obligui a utilitzar plantejaments lingüístics, estilístics i narratius que no hagi treballat fins ara.

Per finalitzar, ens agradaria que ens responguessis el que ja ha esdevingut la pregunta de la casa. Quina és la pregunta que mai t’han fet i creus important? Ens la respons? La veritat és que no hi he pensat mai. Però dubto que hi hagi preguntes importants. Ni respostes. I menys parlant de literatura.

Moltíssimes gràcies pel teu temps i et desitgem de tot cor que aquesta obra et reporti una gran satisfacció i un gran èxit.

Vint-i-nou contes menys

Avui us presentem amb goig l’últim del mestre de les lletres catalanes Eduard Márquez.

Conegut pels seus llibres de poesia, narracions per nens, reculls de contes i novel·les, que ostenta el Premi Octavi Pellissa 2005, el Premi de la Crítica Catalana 2006 i el Premi Qwerty 2007 a més de ser finalista del Premi llibreter 2004 i el Premi Creixells 2012.

Crec que el més important de l’autor és la seva immensa capacitat comunicativa i la seva versatilitat a l’hora d’adreçar-se a diferents públics i amb propostes diferents, a quina millor que l’altre. A nosaltres i a la seva legió d’incondicionals lectors ens ha encisat amb la seva ploma àgil, analítica, crítica, fantàstica, realista i àcida.

Amb Vint-i-nou contes menys ens ofereix una porta a un món que ens traspassarà la pell i s’instal·larà a la nostra ànima. 

Amb la seva revisió i auto valoració ens serveix en una safata de plata el bo i millor de les seves lletres sempre atrapat entre el realisme extrem del seu negre sobre blanc i el món somiat i idíl·lic que gesta. El seu poder rau aquí, de situacions futures o imaginaries ens fa una radiografia de l’avui i l’aquí que ens deixa espatarrats i ens sacseja la consciencia amb una bona bufetada de realitat.

Vivim de somnis o som esclaus del nostre entorn?

Els seus protagonistes a vegades s’estanquen a la passivitat però d’altres mostren l’actitud de canvi i evolució ¿No és això totalment típic dels humans? Els homes som plens de llums i ombres, necessitem de les unes perquè les altres llueixis però cal saber distingir molt bé què o qui guanya en aquesta batalla final.

D’allò humà a allò més diví, una davallada als inferns per lluitar amb els propis dimonis i ressorgir-ne re fundat o de la mateixa manera. No diuen que “Homo homini lupus”... doncs de la mà d’Empúries podeu auto analitzar-vos, veure la societat d’una manera més crítica i estar més alerta a allò que ens envolta.

Amb un format ordenat i amb narracions breus és ideal per aquells que ens costa endinsar-nos en grans lectures d’infinites pàgines, a més l’autor ratifica la veracitat de “lo bo ve en envasos petits” i “lo bo si és breu és dos cops bo”.

Jo en el vostre lloc no dubtaria ni un sol minut a anar-lo a buscar i resseguir la bibliografia de l’autor. 

Si a més voleu conèixer a la persona demà mateix podreu gaudir de l’entrevista que tan gentilment ens ha cedit.

Adulteri

Per Àngela Sánchez Vicente

Avui tenim l’oportunitat d’or d’apropar-vos la figura de Paulo Coelho un autor que des d’aquí admirem i li volem tornar una mica d’allò que ens regala a les seves obres.

 

És un dels autors més llegits i influents de l'actualitat i potser poca gent sap que es va iniciar en el món de les lletres com a autor teatral. Després de treballar com a lletrista per als grans noms de la cançó popular brasilera, es va dedicar al periodisme i a escriure guions per a la televisió. 

Amb la publicació d' ”El Pelegrí de Compostel·la” (1987) i “L'Alquimista” (1988), va iniciar un camí d'èxits que l'ha consagrat com un dels grans escriptors del nostre temps. 

És conseller de la UNESCO pel programa de convergència espiritual i diàleg intercultural, membre de l'Acadèmia Brasilera de les Lletres i l'any 2007 va ser nomenat Missatger de la Pau per les Nacions Unides. 

Amb l’Alquimista ens va enamorar i des de llavors ha anat in crescendo a un ritme exponencial. Té una legió de seguidors incondicionals que ja hem gaudit de la seva darrera producció: Adulteri.

En aquesta novel·la ens presenta una noia que frega la trentena i es qüestiona tota la seva vida. Ella es feliç amb el seu marit i amb els fills però nota que li manca alguna cosa, la seva ànima no està completa i no la permet brillar ni tenir aquell somriure d’abans als seus llavis.

Serà la rutina? Serà la falta d’aventura? Serà la falta de desig?

Una parella d’avui dia, que pot residir a qualsevol balcó de qualsevol ciutat. La Linda ha d’explorar nous mons però és conscient que pot sortir bé o no tant. 

S’arrisca i aprèn el significat de la paraula llibertat però també aprèn el que la llibertat comporta.

De la mà de Planeta podem gaudir de la producció més atrevida de l’autor potser aprofitant i reflexionant sobre el boom literari del gènere picantó o pseudo-eròtic.

Com li anirà a la Linda? 

Si ho voleu saber només cal que us submergiu a aquesta lectura trepidant, reflexiva, introspectiva i altament adictiva.

Sigueu dolents!

Mariona

Per Àngela Sánchez Vicente

Avui em fa por escriure, és una obra que sé que traspassarà generacions i sacsejarà consciències… però com ho puc explicar sense esbombar-ne part del contingut? 

Us parlo de Mariona, la darrera novel·la de la Pilar Rahola, una dona implicada a la política que analitza la història i es documenta dia a dia per tal d’oferir veracitat al seu públic i esdevenir una joia televisiva que no es deixa trepitjar i que defensa els seus ideals sempre des del respecte i l’amor a la seva terra.

Per a mi la Mariona és un mix entre ella mateixa en quan al caràcter més rebel i qüestionador i un xic d’homenatge a la Colometa de la gran Mercè Rodoreda en quan a la seva vida de soltera i a l’ambientació.

No sé si aquest fet ha estat voluntari o no però és genial, se’m posa la pell de gallina cada cop que rellegeixo segons quin fragment.

La història està ambientada a Barcelona, concretament a la vil·la de Gràcia a l’any 1924, any en que la Mariona està a punt de casar-se. Ella creu que és feliç i que la vida és amable amb ella i el seu entorn, però el marc històric anirà canviant i li traurà la ingenuïtat i credulitat que la caracteritzen.

Amb el seu marit i els seus fills s’embarcaran en un viatge cap a la supervivència personal mentre ens expliquen de manera detallada tot allò que succeí a la realitat del nostre context: revoltes, repressions, la industrialització, la primera vaga general, l’incipient republicanisme, la maçoneria i la renaixença. 

La seva vida canvia i al mateix temps que s’omple de por per les temudes lleves que roben els nanos i se’ls enduen, també s’omple de coratge, valentia i un fort caràcter que sustentarà a tota la família.

De la mà de La magrana podem viatjar en el temps i reflexionar sobre com se les varen veure els nostres pares o avis en un temps convuls que avançava sense cap manera d’aturar-lo, a més, també entendrem més el procés actual català.

La Pilar ens brinda una joia de la literatura que enamora i una protagonista que adorareu ja que és una coctelera a punt d’esclatar.

Si us agrada la seva manera de pensar i actuar heu de caure a la seva obra i si simplement voleu gaudir d’una gran història també hi heu de recórrer.

Us deixareu escapar la cita amb la Mariona? Així és com la Pilar Rahola ens la presenta.