Entrevista Eduard Márquez

Ahir us vàrem presentar amb goig l’últim del mestre de les lletres catalanes Eduard Márquez.

Conegut pels seus llibres de poesia, narracions per a nens, reculls de contes i novel·les, que ostenta el Premi Octavi Pellissa 2005, el Premi de la Crítica Catalana 2006 i el Premi Qwerty 2007 a més de ser finalista del Premi llibreter 2004 i el Premi Crexells 2012.

Amb Vint-i-nou contes menys ens ofereix una porta a un món que ens traspassarà la pell i s’instal·larà a la nostra ànima. 

D’allò humà a allò més diví, una davallada als inferns per lluitar amb els propis dimonis i ressorgir-ne re fundat o de la mateixa manera. No diuen que “Homo homini lupus”... doncs de la mà d’Empúries podeu auto analitzar-vos, veure la societat d’una manera més crítica i estar més alerta a allò que ens envolta.

Creiem que el millor és que ell mateix es presenti de viva veu, li donem el torn de paraula.

Quan vas descobrir que el món de les lletres t’estava esperant? Esperant segur que no. Però sempre he volgut ser escriptor. Recordo que, de nen, acabava de llegir un llibre i pensava: “Això és el que vull fer”. Però m’hi vaig posar d’adolescent, per allò d’escriure poemes sobre les penes d’amor i sobre els primers entrebancs existencials (qui sóc?, què pinto aquí?, per on he de tirar?).

Quins són els teus inspiradors o referents literaris? Els meus autors de capçalera canvien molt sovint. Depèn de l’època i del moment. Rellegeixo molt i poso a prova constantment les meves fidelitats. No obstant això, els autors als quals sóc més fidel són poetes: Leopardi, Hölderlin, Larkin, Lowell, Yeats, Andrade, Ungaretti, Jiménez, Cernuda, Vinyoli…

 

En quin gènere et sent més còmode escrivint? Poesia, contes o novel·les? No és una qüestió de comoditat, sinó de necessitat. És a dir, què necessita allò que vols explicar. En els últims anys, he escrit narrativa amb un estil i amb un llenguatge que deu molt a la poesia. Perquè la poesia, al capdavall, és una manera d’entendre la llengua i de tractar-la, una manera de triar les paraules, una manera de treballar la musicalitat, el ritme, l’eufonia... I això és pot fer en vers i en prosa. Però ara m’agradaria mirar-m’ho des d’una altra perspectiva. Encara no sé quina...

 

 Quin públic és més fidel i agraït? Els nens o els adults? No faig diferències. En general, últimament sí percebo que s’està perdent una mica l’impuls  de sortir corrent a buscar tots els llibres d’un autor  quan agrada una de les seves obres. Una manera de llegir que ha estat sempre la meva favorita. Quan descobreixo un autor i m’agrada, ho he de llegir tot. Així ha estat sempre. Des de ben jove. Ara cada vegada em trobo més lectors que diuen haver gaudit d’un dels meus llibres, però això ja no és suficient perquè se sentin impulsats a llegir els altres. És curiós... Massa oferta? Poc temps? Augment de la dispersió? No ho sé...

De les teves obres tens alguna que sigui la teva protegida o aquella de la que n’estàs més orgullós? Impossible triar.

Creus en “allò bo ve en envasos petits”?  Creativament parlant, fins fa poc n’estava convençut. Ara també ho vull veure d’una altra manera.

Creus que els teus relats tenen un poder sacsejador de consciències? No ho sé. Però, d’entrada, no és la meva intenció. Em conformo si inquieten, emocionen, intriguen, diverteixen, sorprenen...

Creus que és a partir de la duresa i de les adversitats de la vida que ens adonem d’allò positiu que tenim en el nostre dia a dia? A vegades sí. Però tampoc no cal abusar-ne. Els bons moments també poden ser molt útils per aprendre a treure el màxim rendiment del que ens envolta.

A quines persones de la contemporaneïtat t’agradaria que arribés un exemplar d’aquesta obra? Prefereixo deixar-ho en mans de l’atzar.

I si poguessis fer un viatge en el temps i l’espai amb qui compartiries un àpat literari? Arthur Cravan.

Ara que no ens veu ningú, tens algun projecte nou en ment? Estic buscant la manera de tirar endavant una novel·la que m’obligui a utilitzar plantejaments lingüístics, estilístics i narratius que no hagi treballat fins ara.

Per finalitzar, ens agradaria que ens responguessis el que ja ha esdevingut la pregunta de la casa. Quina és la pregunta que mai t’han fet i creus important? Ens la respons? La veritat és que no hi he pensat mai. Però dubto que hi hagi preguntes importants. Ni respostes. I menys parlant de literatura.

Moltíssimes gràcies pel teu temps i et desitgem de tot cor que aquesta obra et reporti una gran satisfacció i un gran èxit.