Mil besos y cien más

En Mil besos y cien más viajamos a la antigua Roma, una época de contrastes entre los hombres y las mujeres, mientras ellos recibían una educación destina a dominar y conquistar, ellas eran educadas para convertirse en grandes matronas, la señora de la casa, un ser dominado por el hombre de la casa y sin voz ni voto, o eso es lo que se pretendía.

Esta novela rescata la historia de Catulo y Lesbia, un sencillo poeta y la noble Clodia, recogidos en los cármenes catulinos.

Página a página convivimos con la hermosa Claudia y descubrimos como el tiempo erosiona su vida como las grandes ventiscas erosionan los templos. Claudia es una niña que ama los libros y que profesa un amor muy especial a su hermano, juntos son fuertes y separados están incompletos.

Claudia se ve obligada a casarse con Quinto y con quien nunca es feliz, ni despierta a la vida hasta que aparece en su vida el joven Catulo, un hombre que le descubrirá la fuerza del amor, del sexo y de la comunión no solo de los cuerpos sino de las almas.

Un hombre podía tener amantes, ir a orgias o ser perverso, pero pobre de la mujer que fuera descubierta con un amante o fuera tachada de adultera.

Esta novela se recrea tanto en el ambiente histórico, en sus villas, en su senado y en su sociedad establecida sobre el poder del dinero y de la sangre, como en el resurgir de una mujer en un placer que parecía solo reservado para los hombres.

Laura Sciolla, hace unas descripciones tan detalladas de sus personajes que hacen al lector cómplice del amor entre Catulo y Lesbia, el horror frente al marido de Claudia o la relación tormentosa entre los hermanos.

Una novela llena de intrigas políticas, de contraposiciones entre la razón y el corazón, entre el deseo y el amor, una novela que deshiela los inviernos y florece los cerezos, rica en matices y muy celosa de sus secretos.

Grijalbo apuesta por una obra tachada de purpura picante, pero que está recubierta por la sangre de los vencidos y el vino de los vencedores, por la miel y la hiel, por una sociedad donde el sexo era aceptado pero el amor era un desconocido, donde unas palabras dulces susurradas en el oído desatan pasiones y donde las puñaladas por la espalda son el menor de los males posibles.

Pobre Lesbia, condenada a conocer el amor y a ser amada en una sociedad poco comprensiva, pobre Catulo un joven posesivo de su amor sin limitación. 

Una historia donde la palabra más destructiva es un verbo muy lejano a pelear, sufrir, llorar o morir, la verdadera cruz de esta historia es el verbo AMAR.

Temps de cendres

Amb Temps de cendres de Jordi Molist ens retrobem amb en Joan Serra, un vell amic que vàrem conèixer en la seva novel·la anterior “Promet-me que seràs lliure” i on descobríem un home de principis, un personatge utòpic en si, en busca d’una llibertat que vindrà emmarcada per les seves pròpies limitacions.

Amb un llarg període de sis anys d’investigació, l’autor ens presenta una historia molt ben plantejada, amb unes descripcions molt acurades del paisatge i del moment històric, els seus personatges estan retrats en lletra, el lector podrà tancar els ulls i veure la fisonomia de cada un d’ells, sentir el que ells senten i amb una mica d’imaginació retrocedir en el temps i descobrir una ciutat que s’amaga rere carrerons poc visitats.

Una de les coses que més m’agraden de l’autor és el regust que deixa en el lector quan aquest tanca per última vegada la novel·la. Una de les seves característiques més destacades és com sap conquerir la curiositat i la reflexió del lector, convidant-lo a endinsar-se encara més dins una història que ha gaudir i que mai és suficient.

Amb una dinàmica i tempo molt ben mesurat, fent moviments de ploma ràpids en moments intensos i moviments més melangiosos en moments més transcendentals, l’autor aconsegueix una obra èpica.

Per aquells que tingueu la història una mica oxidada, us recomano començar per l’epíleg històric que trobareu al final del volum on podreu conèixer una mica millor alguns dels personatges que s’aniran creuant en la vida d’en Joan i de la seva esposa Anna, com la família Borgia, el Gran Capità o el Papa Alexandre VI, també descobrireu alguna ubicació de la novel·la com la llibreria d’en Joan i l’Anna, o els carrers de la ciutat de Barcelona entre els anys 1484 (presentada a “Promet-me que seràs lliure”) i el 1514 en que acaba la narració de Temps de Cendres.

Una novel·la on les lluites internes, la traïció i les més pèrfides murmuracions, creen un tauler d’escacs on en Joan haurà de decidir entre la lleialtat als Borgia, a la seva esposa i a la seva paraula.

M’agrada com descobrim un Papa que marca la seva pròpia llei i la porta amb ma de ferro fins a les últimes conseqüències, mentre les sibil·lines paraules de les famílies italianes acostumades a dominar als Papes intenten canviar la balança de poder, com actuava la Inquisició i com és possible que un esclau sigui el personatge més lliure de tots, no és el mateix la llibertat física a la llibertat moral. Moltes vegades demanem impossibles quan en realitat desitgem possibles.

Columna ens presentava aquesta novel·la fa un any, però la possibilitat que ens ofereix ara labutxaca de recuperar-la i poder-la portar allà on anem de vacances, li atorga un encant extra.

Una partida d’escacs entre la política i la llibertat individual està a punt de començar, ¿esteu preparats per prendre partit?, no us espanteu pel volum de la novel·la, us asseguro que una de les grans virtuts de Jordi Molist és fer volar les planes en les mans dels seus lectors, no us adonareu i estareu tan entregats a la història que us mancaran planes.

Entrevista Xavier Gual

Si voleu llegir una novel·la de temàtica de rabiosa actualitat i dotada d’un ritme trepidant i altament addictiu us heu d’abocar a Off the record la darrera aposta de Llibres del delicte, un segell jove però ple de bones propostes d’autors propers i amants de les lletres.

En aquest cas en Xavier Gual ens presenta una novel·la on el rol d’investigador recau en la periodista Anabel Rodríguez. Estem en un moment de desmitificació del gènere d’investigació i ja obrim camp a altres professions i a gent allunyada de les comissaries a prendre les rendes d’una recerca intrigant. 

Si és veritat que és narrant que ens narrem, donem-li el torn de paraula i que es presenti ell mateix.

De petit, el Xavier Gual era un vailet de pilota i “tiraxines” o més aviat de contes i històries a la vora del foc? Jugava a una mica de tot, encara que no tenia pròpiament colla d’amics. Era amb el meu germà que ens inventàvem moltes històries amb els nostres ninots al pati de casa.

Quan vas descobrir que el món de les lletres t’estava esperant? Força jove. Al principi feia còmics, sobretot de naus i super-herois. Tot allò es va fer més i més complex fins que em vaig deixar endur directament pel text, calculo que als catorze anys, que és quan vaig publicar el meu primer conte. 

A més d’escriptor de novel·les, sabem que ets professor de secundària i periodista. Què t’agrada o t’omple més de cada feina? Són molt complementàries. En la de professor has de transmetre passió pel coneixement, i com a periodista has d’anar a buscar el coneixement en els altres. Són dues professions que viuen i alimenten les inquietuds humanes. Fan del món un lloc més interessant. He d’afegir, però, que també són professions dures que demanen el seu sacrifici.

Com va ser el pas del periodisme, entès com a una transcripció de la realitat amb la màxima veracitat i neutralitat possible, al salt a la  novel·la de ficció que ens presentes on la imaginació, les llicències i les trames poden anar per on un vol? Sempre dic que al llarg de la meva vida potser treballaré de molts oficis, però sempre seguiré sent i sentint-me escriptor. De fet el meu salt va ser a l’inrevés. Els sis anys que vaig treballar de reporter havia d’escriure d’una manera molt diferent. Per a mi, sense menystenir l’ofici, em suposava un perfecte entrenament per millorar la meva escriptura de novel·la i relat de ficció.

En quin dels camps et sents més còmode? Tot i que sóc un autor força marcat pel realisme, la ficció m’ho permet tot. Jo poso els límits. Mano dins de la meva història, després ja m’hi entendré amb els editors i els lectors... El periodisme té unes convencions més mecàniques que en el fons em són més còmodes, perquè només he d’analitzar el que m’ofereixen els altres i saber-ho transmetre amb el màxim de rigor i transparència.

Si poguessis fer un viatge en l’espai i el temps amb quin escriptor t’agradaria compartir un dinar? Ja posats, els grans: Cervantes, Shakespeare, Cortázar, García Márquez, o una sobretaula amb Rodoreda, Pla, García Lorca i Dalí tots junts. Em sembla que em limitaria a escoltar-los amb la boca oberta. Convido jo.  

A quines personalitats del món corrupte actual t’agradaria regalar un exemplar d’aquesta novel·la? Home, regalar... a tots els que han pispat diners públics els recomanaria que pel que val, que se’l compressin, primer perquè són tants que se’m dispararien les ventes i l’editor i un servidor estaríem molt contents, i segon perquè se n’adonarien que la realitat sempre supera la ficció. Cal posar noms?

Sabem que és complicat i pot semblar triar entre el pare o la mare, però mirant enrere, de quin dels teus títols estàs més orgullós? Quin és la nineta dels teus ulls? Potser la novel·la Ketchup, per l’atreviment de generar diàlegs creïbles en català protagonitzats per joves marginals i Els fantasmes de Dalí per la complexitat de submergir-me en el món oníric d’un personatge únic i irrepetible com Salvador Dalí. Segurament d’aquesta darrera, per l’esforç d’escriptura i de documentació, seria de la que n’estic més satisfet. 

 

Centrant-nos en la novel·la que ara ens ocupa, com ha estat el procés de documentació sobre un tema tan escabrós com el de la corrupció urbanística? Vaig treballar en un setmanari gratuït del Maresme del 2000 al 2006. Van ser els anys que el relleu de tot Catalunya estava infestat de grues. Els comercials de la immobiliària del periòdic m’avisaven que la bombolla de la construcció explotaria de veres, que em busqués una altra feina o me’n penediria. Per sort els vaig fer cas. De tot el que vaig veure i noticiar (o no vaig poder) durant aquests sis anys n’ha sortit una novel·la que parla dels dilemes morals i ètics dels periodistes i del difícil equilibri que han de mantenir amb els que tenen poder i els que t’estimen.  

Quantes veritats incòmodes podríem destapar tan sols amb una mica d’investigació? Vivim en un món corrupte sense remei? Encara tenim alguna esperança? La corrupció sempre existirà i la trobaríem arreu. Només la llibertat real d’informar i unes lleis més exigents farien que els delinqüents no poguessin fer de les seves amb total impunitat. Investigar costa diners. Per això els grans cercles de poder inverteixen en els principals mitjans d’informació, però en aquest cas per informar només del que els convé. Crec, però, que les xarxes socials han obert aquesta capacitat d’escriure tot allò que en qualsevol altre mitjà tradicional seria impossible perquè tenen les mans lligades. De moment, en el foc creuat d’interessos podrem il·luminar la veritat.

Quina part de la teva personalitat com a periodista queda reflectida en la figura de l’Anabel? La més innocent. Aquella sensació de començar en un ofici que encara t’ha de donar moltes lliçons sobre la vida, del que es cou al carrer, de saber qui mana i per a quins interessos treballes. L’Anabel és un personatge que ho vol fer tot molt bé, i s’angoixa per aconseguir demostrar-se que és bona. Algunes parts d’ella són meves i d’altres de companyes que vaig conèixer. En realitat sóc la dualitat entre l’Anabel en els meus anys de periodista, i l’Òscar, la seva parella que és professor de secundària, la professió que des de fa vuit anys em permet guanyar-me les garrofes. 

Potser és una pregunta una mica precipitada, però ja tens alguna idea al calaix per una propera novel·la? Sempre tinc noves idees per a nous projectes. No ho puc evitar. De fet tinc dues novel·les començades, una per a públic juvenil i una altra per a adults. La darrera tracta de les quatre gires americanes que el meu avi, destacat baríton de la seva època, va fer els anys seixanta, amb totes les aventures que es va trobar pel mig. Sens dubte, aquest és el projecte més ambiciós que m’he plantejat fins ara com a escriptor. 

Dediques la novel·la a tots aquells que es fan preguntes i casualment et volem passar aquesta feina a tu! Per finalitzar, ens agradaria que ens responguessis el que ja ha esdevingut la pregunta de la casa. Quina és la pregunta que mai t’han fet i creus important? Ens la respons?

M’agradaria que em preguntessin més per l’estil i l’estructura de les meves novel·les. Em preocupa tan el que explico com de la manera que ho escric. Sempre he experimentat molt amb la forma, com un plus literari. A vegades jugant amb el temps i la informació, també canviant els punts de vista del narrador, amb monòlegs interiors, diàlegs molt picats... A Off the record els capítols segueixen les seccions d’un suposat diari. Tots els detalls, les cites, els títols, fan referència al món del periodisme perquè el lector sigui introduït en aquest ambient. La voluntat i l’ambició, almenys, és la d’aconseguir un estil propi.

Moltíssimes gràcies pel teu temps i et desitgem de tot cor que aquesta novel·la et reporti una gran satisfacció i un gran èxit.

La Petita Llibreria

Off the record

Si voleu llegir una novel·la de temàtica de rabiosa actualitat i dotada d’un ritme trepidant i altament addictiu us heu d’abocar a Off the record la darrera aposta de Llibres del delicte, un segell jove però ple de bones propostes, d’autors propers i amats de les lletres.

En aquest cas en Xavier Gual ens presenta una novel·la on el rol d’investigador recau en la periodista Anabel Rodríguez. Estem en un moment de desmitificació del gènere d’investigació i ja obrim camp a altres professions i a gent allunyada de les comissaries a prendre les rendes de una recerca intrigant.

L’enigma al que s’enfrontarà l’Anabel és al voltant de la corrupció urbanística en la que tots estem abocats i en som víctimes i victimaris en la mesura en que ens quedem amb els braços plegats mentre uns quants peixos grossos s’omplen les butxaques amb diners bruts i que no els pertoquen. 

L’Anabel serà el peix més petit del oceà en un mar de taurons i bèsties privades de bones intencions, serà la consciència d’aquells que encara pensen que a cop de talonari ho poden aconseguir tot incloent el traspàs de la línia de la legalitat.

Els personatges podrien recaure en els estereotips dels casos reals però l’autor juga molt bé amb la contraposició de les característiques psíquiques i humanes de l’Anabel i dels corruptes evadint qualsevol sospita de “captatio venebolentia” com deien els llatins.

Realment és molt fàcil entrar a la narració doncs els diàlegs, la trama i l’escenari és proper i també descrit a la perfecció i de manera acurada per la ploma de l’autor. 

Ens ha sorprès molt el rerefons ètic del valor de la veritat i la recerca d’aquesta. Quantes veritats incòmodes podríem destapar tan sols amb una mica d’investigació? Vivim en un món corrupte sense remei? Encara tenim alguna esperança?

L’Anabel ha recorregut un camí amb morts, ferits, peripècies, amenaces, secrets i ganivets per l’esquena però amb un sentit de la justícia que la sustenta no decau i arribarà a mossegar els taurons.

Qui diu que els peixos grossos són intocables? Potser un peixet no se’ls pot menjar però els pot deixar ben malferits!

Si encara no esteu convençuts, no us perdeu l’entrevista amb l’autor que demà publicarem en la que ens demostra de viva veu tot el món interior que ens vol mostrar en aquesta extraordinària obra! 

Ja sabeu on és la cita així que no hi podeu faltar! Passarem llista!