Entrevista Xavier Gual

Si voleu llegir una novel·la de temàtica de rabiosa actualitat i dotada d’un ritme trepidant i altament addictiu us heu d’abocar a Off the record la darrera aposta de Llibres del delicte, un segell jove però ple de bones propostes d’autors propers i amants de les lletres.

En aquest cas en Xavier Gual ens presenta una novel·la on el rol d’investigador recau en la periodista Anabel Rodríguez. Estem en un moment de desmitificació del gènere d’investigació i ja obrim camp a altres professions i a gent allunyada de les comissaries a prendre les rendes d’una recerca intrigant. 

Si és veritat que és narrant que ens narrem, donem-li el torn de paraula i que es presenti ell mateix.

De petit, el Xavier Gual era un vailet de pilota i “tiraxines” o més aviat de contes i històries a la vora del foc? Jugava a una mica de tot, encara que no tenia pròpiament colla d’amics. Era amb el meu germà que ens inventàvem moltes històries amb els nostres ninots al pati de casa.

Quan vas descobrir que el món de les lletres t’estava esperant? Força jove. Al principi feia còmics, sobretot de naus i super-herois. Tot allò es va fer més i més complex fins que em vaig deixar endur directament pel text, calculo que als catorze anys, que és quan vaig publicar el meu primer conte. 

A més d’escriptor de novel·les, sabem que ets professor de secundària i periodista. Què t’agrada o t’omple més de cada feina? Són molt complementàries. En la de professor has de transmetre passió pel coneixement, i com a periodista has d’anar a buscar el coneixement en els altres. Són dues professions que viuen i alimenten les inquietuds humanes. Fan del món un lloc més interessant. He d’afegir, però, que també són professions dures que demanen el seu sacrifici.

Com va ser el pas del periodisme, entès com a una transcripció de la realitat amb la màxima veracitat i neutralitat possible, al salt a la  novel·la de ficció que ens presentes on la imaginació, les llicències i les trames poden anar per on un vol? Sempre dic que al llarg de la meva vida potser treballaré de molts oficis, però sempre seguiré sent i sentint-me escriptor. De fet el meu salt va ser a l’inrevés. Els sis anys que vaig treballar de reporter havia d’escriure d’una manera molt diferent. Per a mi, sense menystenir l’ofici, em suposava un perfecte entrenament per millorar la meva escriptura de novel·la i relat de ficció.

En quin dels camps et sents més còmode? Tot i que sóc un autor força marcat pel realisme, la ficció m’ho permet tot. Jo poso els límits. Mano dins de la meva història, després ja m’hi entendré amb els editors i els lectors... El periodisme té unes convencions més mecàniques que en el fons em són més còmodes, perquè només he d’analitzar el que m’ofereixen els altres i saber-ho transmetre amb el màxim de rigor i transparència.

Si poguessis fer un viatge en l’espai i el temps amb quin escriptor t’agradaria compartir un dinar? Ja posats, els grans: Cervantes, Shakespeare, Cortázar, García Márquez, o una sobretaula amb Rodoreda, Pla, García Lorca i Dalí tots junts. Em sembla que em limitaria a escoltar-los amb la boca oberta. Convido jo.  

A quines personalitats del món corrupte actual t’agradaria regalar un exemplar d’aquesta novel·la? Home, regalar... a tots els que han pispat diners públics els recomanaria que pel que val, que se’l compressin, primer perquè són tants que se’m dispararien les ventes i l’editor i un servidor estaríem molt contents, i segon perquè se n’adonarien que la realitat sempre supera la ficció. Cal posar noms?

Sabem que és complicat i pot semblar triar entre el pare o la mare, però mirant enrere, de quin dels teus títols estàs més orgullós? Quin és la nineta dels teus ulls? Potser la novel·la Ketchup, per l’atreviment de generar diàlegs creïbles en català protagonitzats per joves marginals i Els fantasmes de Dalí per la complexitat de submergir-me en el món oníric d’un personatge únic i irrepetible com Salvador Dalí. Segurament d’aquesta darrera, per l’esforç d’escriptura i de documentació, seria de la que n’estic més satisfet. 

 

Centrant-nos en la novel·la que ara ens ocupa, com ha estat el procés de documentació sobre un tema tan escabrós com el de la corrupció urbanística? Vaig treballar en un setmanari gratuït del Maresme del 2000 al 2006. Van ser els anys que el relleu de tot Catalunya estava infestat de grues. Els comercials de la immobiliària del periòdic m’avisaven que la bombolla de la construcció explotaria de veres, que em busqués una altra feina o me’n penediria. Per sort els vaig fer cas. De tot el que vaig veure i noticiar (o no vaig poder) durant aquests sis anys n’ha sortit una novel·la que parla dels dilemes morals i ètics dels periodistes i del difícil equilibri que han de mantenir amb els que tenen poder i els que t’estimen.  

Quantes veritats incòmodes podríem destapar tan sols amb una mica d’investigació? Vivim en un món corrupte sense remei? Encara tenim alguna esperança? La corrupció sempre existirà i la trobaríem arreu. Només la llibertat real d’informar i unes lleis més exigents farien que els delinqüents no poguessin fer de les seves amb total impunitat. Investigar costa diners. Per això els grans cercles de poder inverteixen en els principals mitjans d’informació, però en aquest cas per informar només del que els convé. Crec, però, que les xarxes socials han obert aquesta capacitat d’escriure tot allò que en qualsevol altre mitjà tradicional seria impossible perquè tenen les mans lligades. De moment, en el foc creuat d’interessos podrem il·luminar la veritat.

Quina part de la teva personalitat com a periodista queda reflectida en la figura de l’Anabel? La més innocent. Aquella sensació de començar en un ofici que encara t’ha de donar moltes lliçons sobre la vida, del que es cou al carrer, de saber qui mana i per a quins interessos treballes. L’Anabel és un personatge que ho vol fer tot molt bé, i s’angoixa per aconseguir demostrar-se que és bona. Algunes parts d’ella són meves i d’altres de companyes que vaig conèixer. En realitat sóc la dualitat entre l’Anabel en els meus anys de periodista, i l’Òscar, la seva parella que és professor de secundària, la professió que des de fa vuit anys em permet guanyar-me les garrofes. 

Potser és una pregunta una mica precipitada, però ja tens alguna idea al calaix per una propera novel·la? Sempre tinc noves idees per a nous projectes. No ho puc evitar. De fet tinc dues novel·les començades, una per a públic juvenil i una altra per a adults. La darrera tracta de les quatre gires americanes que el meu avi, destacat baríton de la seva època, va fer els anys seixanta, amb totes les aventures que es va trobar pel mig. Sens dubte, aquest és el projecte més ambiciós que m’he plantejat fins ara com a escriptor. 

Dediques la novel·la a tots aquells que es fan preguntes i casualment et volem passar aquesta feina a tu! Per finalitzar, ens agradaria que ens responguessis el que ja ha esdevingut la pregunta de la casa. Quina és la pregunta que mai t’han fet i creus important? Ens la respons?

M’agradaria que em preguntessin més per l’estil i l’estructura de les meves novel·les. Em preocupa tan el que explico com de la manera que ho escric. Sempre he experimentat molt amb la forma, com un plus literari. A vegades jugant amb el temps i la informació, també canviant els punts de vista del narrador, amb monòlegs interiors, diàlegs molt picats... A Off the record els capítols segueixen les seccions d’un suposat diari. Tots els detalls, les cites, els títols, fan referència al món del periodisme perquè el lector sigui introduït en aquest ambient. La voluntat i l’ambició, almenys, és la d’aconseguir un estil propi.

Moltíssimes gràcies pel teu temps i et desitgem de tot cor que aquesta novel·la et reporti una gran satisfacció i un gran èxit.

La Petita Llibreria