Palmeres en la neu

De la mà de labutxaca podem conèixer una autora que escriu de manera molt propera, sobre escenaris que coneix molt bé contraposant-los amb altres de recòndits i embolcallant-los amb les situacions socials del moment en que s’ambienten i les cultures que acullen. 

El relat es centra en dos germans d’Osca que deixaran les fredes muntanyes per tal d’endinsar-se en una aventura que els canviarà la vida. En Kilian i en Jacobo emprenen un viatge cap a l’exòtica illa de Fernando Poo, terres on el seu pare els espera a una de les finques on es cultiva el millor cacau del planeta.

En el marc contraposat entre Espanya i les colònies africanes, un dels dos nois es veurà seduït per la bellesa externa i interna d’una nativa. Un amor furtiu, salvatge i amb un munt d’obstacles per salvar.

Que passarà amb aquests germans? L’amor els transformarà? Canviaran definitivament la seva Osca natal per la persecució d’un somni?

És una novel·la que t’atrapa des de les primeres planes i no et deixa anar. Com les onades del mar cristal·lí, les diverses trames venen i van a un ritme calmós però amb el dinamisme necessari per poder avançar. 

Las ploma audaç i vitalista de la Luz Gabás ens mostra com el destí està a les nostres mans, podem creure-hi o no, però les nostres decisions encertades o equivocades són aquelles que marcaran el nostre futur.

Què volem aconseguir? Què és per nosaltres la felicitat? On la podem trobar? Que arriscaríem per tal d’aconseguir-la?

Els nostres nous amics ho tenen cada cop més clar, tot i que cal esforç i un gran desig per tal de poder autoconeixers i arribar a desxifrar les pròpies emocions i les oportunitats que la vida ens posa al davant.

En aquesta novel·la fresca i àgil emmarcada majestuosament en uns escenaris preciosos i rics en detalls trobarem un oasi de pau a la rutina que ens embolcalla dia a dia.

Si voleu gaudir d’una gran història que captiva us heu de rendir a aquesta aventura, per mi, l’art, sigui en l’expressió que sigui, t’ha de transformar i tocar aquelles fibres ocultes que connecten amb les teves emocions més ocultes i aquesta novel·la ho aconsegueix amb una facilitat que arriba a fascinar.

No us la deixeu escapar i animeu-vos a descobrir el gran secret que marcarà el seu futur.

Salvador Puig Antich, cas obert

En Jordi Panyella, periodista que treballa de redactor a la secció de societat del diari El Punt Avui, ens presenta la història desgranada de Salvador Puig Antich, cas obert, una història que encara no ha trobat el seu final de justícia, i tal i com deixa palès l’autor serà llarg, serà cansat, serà insomne, però serà un desenllaç apassionant.

Avui, dos de març de 2014 fa quaranta anys d’una de les injustícies més flagrants que han colpit la història de Catalunya, un jove Salvador Puig Antich va ser condemnat a la pena capital, i executat sense pietat i amb tota la crueltat d’un mètode de matar medieval, “al garrot”, condemnat davant la opinió pública i sota la censura com un vulgar xoriço, un terrorista que havia matat a un policia.

Una mort injusta, on la justícia va mirar cap a una altra banda i la sentència estava signada d’avant mà. 

Gràcies a Angle Editorial podem ajuntar la nostra veu a la de molts d’altres que criden que nosaltres sí, nosaltres encara vivim a el món de la llum, i militem en el bàndol de la veritat.

Una militància que part de la societat civil catalana ha viscut des del principi com en Lluis Llac, que el mateix 1974 va escriure la cançó “I si cantó trist” com a homenatge a la persona i record de la seva mort.

L’autor agafa el cas de Puig Antich des de zero, considera que per poder anar al gra primer s’ha de destriar de la palla i això és el que fa al llarg d’aquesta novel·la. Un relat novel·lat de les seves investigacions, de les entrevistes amb els especialistes que va fer per documentar-se, dels testimonis que encara queden i de la necessitat per part de la família de reclamar només una cosa, “justícia”.

Si aquesta novel·la hagués estat escrita per Agatha Christie, trobaríem molt interesant les pesquisses del periodista, la trama de corrupció i seriem comprensius amb el desenllaç que encara no s’ha donat, però al ser un cas que ens toca la fibra, que coneixem la lluita de les seves germanes, que sabem que són fets reals i que hi ha un gran patiment al darrera, aquesta agafa un pes inesperat.

A mesura que he anat llegint m’ha agafat una sensació d’abatiment absolut i desconcert, la idea de la gran injustícia que es va cometre i tantes persones van decidir mirar cap a una altre banda és vergonyós, però encara trobo més vergonyós com amb el pas del temps la justícia ha anat denegant una causa plena d’errades, de manca de proves i n’ha refusat la revisió.

L’autor cita noms i cognoms, persones que van sentenciar amb el seu silenci i amb la seva mala praxi a un jove a patir una mort cruel i a una família sencera a plorar-ne la seva pèrdua.

Aquests personatges són radiografiats per l’autor, cada pas, cada acció, cada errada documental, cada descobriment nou que podria ajudar a un cas obert de fa quaranta anys.

Provablement pensareu que es tracta d’un llibre pesat i feixuc, degut al fet de ser el relat d’uns fets coneguts, però res més lluny de la veritat, la seva lectura és fa molt àgil, l’autor sap captivar l’atenció del lector aportant la seva pròpia visió del cas, els seus descobriments i les seves sensacions, és com si ens convidés a acompanyar-lo en aquest viatge cap a la veritat.

Salvador Puig Antich, cas obert publicat per Angle Editorial ens aporta aquelles dades que no eren de domini públic, aquells aspectes que s’han anat descobrint i donant pas a noves preguntes amb respostes incomodes per a molts.

¿No és temps ja de justícia?

Si voleu consultar per vosaltres mateixos el sumari original del consell de guerra i tota la documentació del procés de revisió del cas davant del Tribunal Suprem d’Espanya entre 2005 i 2011, a més de documentació gràfica i periodística, podeu consultar la web: http://puigantich.angleeditorial.com

Us deixo en paraules de l’autor i de la germana petita d’en Salvador una breu però profunda reflexió sobre el cas.

Una historia que espera sentència i que és cas obert a dia d’avui a Argentina, un procés que ha començat a caminar de nou i que no defallirà.

Entrevista a Manuel Cuyàs

Per Àngela Sánchez Vicente

Des de La Petita Llibreria ens agradaria apropar-vos la figura de Manuel Cuyàs, historiador de l’art, professor i gestor cultural, escriptor i tertulià. 

Un gran home del que fins ara podíem gaudir de la seva saviesa, de la seva professió i de la seva passió per les lletres que ens presenta les seves memòries sota el títol El nét del pirata de la mà de l’editorial Proa.

Una obra mestra que us suggerim que no us la perdeu doncs us veureu sorpresos per una prosa àgil, amena i una gran fotografia sobre la seva persona, la seva família i el marc històric, social i polític dels moments que varen marcar el desenvolupament d’una saga familiar molt propera i singular.

Així doncs, abordem aquest vaixell i descobrim quelcom més s’amaga rere un galió ple de tresors.

De totes les feines que ha desenvolupat, amb quina ha gaudit més? Amb quina s’ha sentit més lliure?

Amb totes: mestre, gestor cultural i periodista. Sóc adaptable i entusiasta. Sense il·lusió no hi ha feines agradables. 

Quan va descobrir que el món de les lletres l’esperaven?

No m’esperaven. Hi vaig anar, quan em van proposar d’escriure al setmanari El Maresme i també, potser, abans: en una revista escolar.

Vostè ha estat el biògraf d’en Jordi Pujol, és més fàcil escriure sobre una altre persona o escriure sobre un mateix?

No en sóc el biògraf. Vaig col·laborar amb ell en la redacció de les seves memòries. Tot té les seves dificultats, i si surt bé la satisfacció és la mateixa.

Creu que la màxima “És narrant que ens narrem” cobra una especial importància en aquest relat?

Aquestes memòries personals, escrites fa uns anys o escrites d’aquí uns altres anys haurien estat diferents. L’edat influeix en la visió de la nostra història. A cada època ens “narrem” de  maneres diverses. No hi ha res més subjecte de canvi que el passat. 

Ha estat fàcil despullar els seus records davant els lectors?

Tampoc m’he despullat tant. No es tractava tant d’això, que hauria tingut un interès relatiu, com d’explicar una època, això sí a través dels meus ulls i, de propina, el meu cos, nu o vestit.

La seva memòria ve a ser passat que vol seguir essent present. Vostè viu de passat, de present, de futur o de la conjunció de tots tres temps?

Visc molt poc del passat. El futur? Una incògnita. Diguem que el present ofereix un tant gran espectacle que em demana tota l’atenció. Sóc un periodista, un cronista, al cap i a la fi.

A quina època de les que narra li agradaria tornar?

A mi, sobretot, m’agrada tornar sempre al cine. Al llibre ho dic. Com que de petit m’agradaven totes les pel·lícules i de gran la tendència és que no me n’agradi cap, diguem que m’agradaria poder tornar a veure el cine amb ulls de nen petit.

Què va significar per vostè la nevada del 62?

Ho dic en el llibre, va ser com la pàgina en blanc damunt la qual vam començar a escriure una altra història. Per mi, parteix dos móns: el de més petit, amb les escorrialles de la postguerra, i el de la consciència, amb els anys del “desarrollo”, que tampoc van ser millors sinó en moltes algunes també dolents. De totes maneres procuro no fer-ne un drama, ni d’una etapa ni de l’altra. Ja ens han estat explicats aquests anys de manera llagrimosa i no cal insistir-hi. 

A qui admira especialment de la seva família?

Els pares, la dona, els fills.

El pirata ve a ser la frase popular que enuncia que si les parets parlessin podrien revelar molts secrets, el pirata sempre ha estat allà observant l’anar i venir de la família. Que creu que ens podria explicar el pirata?

Tot i que el pirata és a casa, presidint una sala des d’un gran  retrat i que en el llibre té una importància certa, la veritat és que he fet una mica de literatura sobre les meves relacions amb ell. Ara: moltes vegades observo la casa que ell va habitar i i on jo visc ara i penso en quines habitacions es devia moure, com devia parlar, què devia opinar del món, quins devien ser els seus records de la llunyana Argentina, el fred que devia passar, l’habitació on devia morir...  

Si pogués fer un viatge en el temps, li vindria de gust fer un àpat amb el corsari? Que li preguntaria si pogués parlar amb ell avui mateix?

Encantat. Jo li prepararia un plat de pèsols i després atacaríem un asado fet per ell. En acabat enraonaríem dels seus anys argentins acompanyats d’un mate. Potser li retrauria que havent estat de jove tan entusiasta de la democràcia de vell s’hagués tornat tan deliciosament reaccionari. Va ser un desenganyat.

Si parléssim de futur i d’uns possibles capítols extres al llibre explicant els propers anys, que li agradaria escriure?

La veritat és que en els meus articles diaris a El Punt Avui ja faig de tant en tant aquest exercici memorialístic, sempre projectat cap al present.  Hi ha molts altres episodis que podria explicar. Necessito, però, un fil conductor que per ara no m’he aturat a pensar.

Fent balanç, en quins moments de la seva vida s’ha sentit remar contra corrent en una mar picada? En quins moments ha pogut gaudir de la pau a altamar?

La meva màxima, aplicada al periodisme és aquesta: “Per dir el que diuen els altres, ja hi ha els altres”. S’entendrà que amb un principi així moltes vegades remi contra corrent.

Li agradaria conèixer la història del nen que apareix vestint el seu llibre? Com haguera estat si fos una foto seva de menut?

Tothom té una història per explicar. Seria curiós saber la d’aquest nen de la portada que no sé qui és ni de quin país i que poc es pensa que il·lustra el llibre d’un català.

Creu que amb les seves aparicions a les tertúlies i a la seva columna a El Punt Avui pot despertar consciències adormides?

Ho intento.

Per finalitzar, ens agradaria formular-li la pregunta de la casa: Quina és aquella pregunta que mai li han fet? Ens la pot contestar?

Sense que me l’hagueu feta, l’he contestada: aquella que m’ha permès dir quina és la meva màxima en periodisme. I encara una altra:  “les coses són interessants no per elles mateixes sinó depenent de com s’expliquin.

Moltíssimes gràcies pel seu temps i les seves paraules. Per nosaltres és tot un goig poder apropar al públic lector a qui s’amaga rere el sobrenom de “El nét del pirata”.

Molta sort i gràcies de nou.

Cordialment,

Àngela Sánchez Vicente