Salvador Puig Antich, cas obert

En Jordi Panyella, periodista que treballa de redactor a la secció de societat del diari El Punt Avui, ens presenta la història desgranada de Salvador Puig Antich, cas obert, una història que encara no ha trobat el seu final de justícia, i tal i com deixa palès l’autor serà llarg, serà cansat, serà insomne, però serà un desenllaç apassionant.

Avui, dos de març de 2014 fa quaranta anys d’una de les injustícies més flagrants que han colpit la història de Catalunya, un jove Salvador Puig Antich va ser condemnat a la pena capital, i executat sense pietat i amb tota la crueltat d’un mètode de matar medieval, “al garrot”, condemnat davant la opinió pública i sota la censura com un vulgar xoriço, un terrorista que havia matat a un policia.

Una mort injusta, on la justícia va mirar cap a una altra banda i la sentència estava signada d’avant mà. 

Gràcies a Angle Editorial podem ajuntar la nostra veu a la de molts d’altres que criden que nosaltres sí, nosaltres encara vivim a el món de la llum, i militem en el bàndol de la veritat.

Una militància que part de la societat civil catalana ha viscut des del principi com en Lluis Llac, que el mateix 1974 va escriure la cançó “I si cantó trist” com a homenatge a la persona i record de la seva mort.

L’autor agafa el cas de Puig Antich des de zero, considera que per poder anar al gra primer s’ha de destriar de la palla i això és el que fa al llarg d’aquesta novel·la. Un relat novel·lat de les seves investigacions, de les entrevistes amb els especialistes que va fer per documentar-se, dels testimonis que encara queden i de la necessitat per part de la família de reclamar només una cosa, “justícia”.

Si aquesta novel·la hagués estat escrita per Agatha Christie, trobaríem molt interesant les pesquisses del periodista, la trama de corrupció i seriem comprensius amb el desenllaç que encara no s’ha donat, però al ser un cas que ens toca la fibra, que coneixem la lluita de les seves germanes, que sabem que són fets reals i que hi ha un gran patiment al darrera, aquesta agafa un pes inesperat.

A mesura que he anat llegint m’ha agafat una sensació d’abatiment absolut i desconcert, la idea de la gran injustícia que es va cometre i tantes persones van decidir mirar cap a una altre banda és vergonyós, però encara trobo més vergonyós com amb el pas del temps la justícia ha anat denegant una causa plena d’errades, de manca de proves i n’ha refusat la revisió.

L’autor cita noms i cognoms, persones que van sentenciar amb el seu silenci i amb la seva mala praxi a un jove a patir una mort cruel i a una família sencera a plorar-ne la seva pèrdua.

Aquests personatges són radiografiats per l’autor, cada pas, cada acció, cada errada documental, cada descobriment nou que podria ajudar a un cas obert de fa quaranta anys.

Provablement pensareu que es tracta d’un llibre pesat i feixuc, degut al fet de ser el relat d’uns fets coneguts, però res més lluny de la veritat, la seva lectura és fa molt àgil, l’autor sap captivar l’atenció del lector aportant la seva pròpia visió del cas, els seus descobriments i les seves sensacions, és com si ens convidés a acompanyar-lo en aquest viatge cap a la veritat.

Salvador Puig Antich, cas obert publicat per Angle Editorial ens aporta aquelles dades que no eren de domini públic, aquells aspectes que s’han anat descobrint i donant pas a noves preguntes amb respostes incomodes per a molts.

¿No és temps ja de justícia?

Si voleu consultar per vosaltres mateixos el sumari original del consell de guerra i tota la documentació del procés de revisió del cas davant del Tribunal Suprem d’Espanya entre 2005 i 2011, a més de documentació gràfica i periodística, podeu consultar la web: http://puigantich.angleeditorial.com

Us deixo en paraules de l’autor i de la germana petita d’en Salvador una breu però profunda reflexió sobre el cas.

Una historia que espera sentència i que és cas obert a dia d’avui a Argentina, un procés que ha començat a caminar de nou i que no defallirà.

Entrevista a Manuel Cuyàs

Per Àngela Sánchez Vicente

Des de La Petita Llibreria ens agradaria apropar-vos la figura de Manuel Cuyàs, historiador de l’art, professor i gestor cultural, escriptor i tertulià. 

Un gran home del que fins ara podíem gaudir de la seva saviesa, de la seva professió i de la seva passió per les lletres que ens presenta les seves memòries sota el títol El nét del pirata de la mà de l’editorial Proa.

Una obra mestra que us suggerim que no us la perdeu doncs us veureu sorpresos per una prosa àgil, amena i una gran fotografia sobre la seva persona, la seva família i el marc històric, social i polític dels moments que varen marcar el desenvolupament d’una saga familiar molt propera i singular.

Així doncs, abordem aquest vaixell i descobrim quelcom més s’amaga rere un galió ple de tresors.

De totes les feines que ha desenvolupat, amb quina ha gaudit més? Amb quina s’ha sentit més lliure?

Amb totes: mestre, gestor cultural i periodista. Sóc adaptable i entusiasta. Sense il·lusió no hi ha feines agradables. 

Quan va descobrir que el món de les lletres l’esperaven?

No m’esperaven. Hi vaig anar, quan em van proposar d’escriure al setmanari El Maresme i també, potser, abans: en una revista escolar.

Vostè ha estat el biògraf d’en Jordi Pujol, és més fàcil escriure sobre una altre persona o escriure sobre un mateix?

No en sóc el biògraf. Vaig col·laborar amb ell en la redacció de les seves memòries. Tot té les seves dificultats, i si surt bé la satisfacció és la mateixa.

Creu que la màxima “És narrant que ens narrem” cobra una especial importància en aquest relat?

Aquestes memòries personals, escrites fa uns anys o escrites d’aquí uns altres anys haurien estat diferents. L’edat influeix en la visió de la nostra història. A cada època ens “narrem” de  maneres diverses. No hi ha res més subjecte de canvi que el passat. 

Ha estat fàcil despullar els seus records davant els lectors?

Tampoc m’he despullat tant. No es tractava tant d’això, que hauria tingut un interès relatiu, com d’explicar una època, això sí a través dels meus ulls i, de propina, el meu cos, nu o vestit.

La seva memòria ve a ser passat que vol seguir essent present. Vostè viu de passat, de present, de futur o de la conjunció de tots tres temps?

Visc molt poc del passat. El futur? Una incògnita. Diguem que el present ofereix un tant gran espectacle que em demana tota l’atenció. Sóc un periodista, un cronista, al cap i a la fi.

A quina època de les que narra li agradaria tornar?

A mi, sobretot, m’agrada tornar sempre al cine. Al llibre ho dic. Com que de petit m’agradaven totes les pel·lícules i de gran la tendència és que no me n’agradi cap, diguem que m’agradaria poder tornar a veure el cine amb ulls de nen petit.

Què va significar per vostè la nevada del 62?

Ho dic en el llibre, va ser com la pàgina en blanc damunt la qual vam començar a escriure una altra història. Per mi, parteix dos móns: el de més petit, amb les escorrialles de la postguerra, i el de la consciència, amb els anys del “desarrollo”, que tampoc van ser millors sinó en moltes algunes també dolents. De totes maneres procuro no fer-ne un drama, ni d’una etapa ni de l’altra. Ja ens han estat explicats aquests anys de manera llagrimosa i no cal insistir-hi. 

A qui admira especialment de la seva família?

Els pares, la dona, els fills.

El pirata ve a ser la frase popular que enuncia que si les parets parlessin podrien revelar molts secrets, el pirata sempre ha estat allà observant l’anar i venir de la família. Que creu que ens podria explicar el pirata?

Tot i que el pirata és a casa, presidint una sala des d’un gran  retrat i que en el llibre té una importància certa, la veritat és que he fet una mica de literatura sobre les meves relacions amb ell. Ara: moltes vegades observo la casa que ell va habitar i i on jo visc ara i penso en quines habitacions es devia moure, com devia parlar, què devia opinar del món, quins devien ser els seus records de la llunyana Argentina, el fred que devia passar, l’habitació on devia morir...  

Si pogués fer un viatge en el temps, li vindria de gust fer un àpat amb el corsari? Que li preguntaria si pogués parlar amb ell avui mateix?

Encantat. Jo li prepararia un plat de pèsols i després atacaríem un asado fet per ell. En acabat enraonaríem dels seus anys argentins acompanyats d’un mate. Potser li retrauria que havent estat de jove tan entusiasta de la democràcia de vell s’hagués tornat tan deliciosament reaccionari. Va ser un desenganyat.

Si parléssim de futur i d’uns possibles capítols extres al llibre explicant els propers anys, que li agradaria escriure?

La veritat és que en els meus articles diaris a El Punt Avui ja faig de tant en tant aquest exercici memorialístic, sempre projectat cap al present.  Hi ha molts altres episodis que podria explicar. Necessito, però, un fil conductor que per ara no m’he aturat a pensar.

Fent balanç, en quins moments de la seva vida s’ha sentit remar contra corrent en una mar picada? En quins moments ha pogut gaudir de la pau a altamar?

La meva màxima, aplicada al periodisme és aquesta: “Per dir el que diuen els altres, ja hi ha els altres”. S’entendrà que amb un principi així moltes vegades remi contra corrent.

Li agradaria conèixer la història del nen que apareix vestint el seu llibre? Com haguera estat si fos una foto seva de menut?

Tothom té una història per explicar. Seria curiós saber la d’aquest nen de la portada que no sé qui és ni de quin país i que poc es pensa que il·lustra el llibre d’un català.

Creu que amb les seves aparicions a les tertúlies i a la seva columna a El Punt Avui pot despertar consciències adormides?

Ho intento.

Per finalitzar, ens agradaria formular-li la pregunta de la casa: Quina és aquella pregunta que mai li han fet? Ens la pot contestar?

Sense que me l’hagueu feta, l’he contestada: aquella que m’ha permès dir quina és la meva màxima en periodisme. I encara una altra:  “les coses són interessants no per elles mateixes sinó depenent de com s’expliquin.

Moltíssimes gràcies pel seu temps i les seves paraules. Per nosaltres és tot un goig poder apropar al públic lector a qui s’amaga rere el sobrenom de “El nét del pirata”.

Molta sort i gràcies de nou.

Cordialment,

Àngela Sánchez Vicente

Inevitable desastre

Inevitable desastre es la contraportada a la novela anterior de la autora Jamie McGuire, “Maravilloso desastre”. Con estas dos novelas la autora juega con el hecho de que toda historia tiene más de una versión, en “Maravilloso desastre” gozamos de la historia explicada por Abby, nuestra protagonista femenina, con un tono donde sus inseguridades y sus sentimientos desbordan la perspectiva de la historia, pero en Inevitable desastre nos encontramos con la versión de él, Travis, donde sus pensamientos y sentimientos descolocaran a más de un lector.

Muchos os preguntareis que sentido puede tener leer la misma historia dos veces, si en el fondo, en cualquier novela siempre  hay un personaje que lleva la voz cantante, pues bien, la respuesta que os puedo dar es que en el fondo no es la misma historia, al tener diferentes visiones y un narrador con cualidades muy diferenciadas, la verdad es que creo que la novela completa es la fusión de las dos, un maravilloso e inevitable desastre.

Cuando salió “Maravillosos desastre” la leí, y ahora, meses después me he reencontrado con sus personajes, sus historias y sus peculiaridades. Después de pensar mucho he hecho un experimento, he cogido los dos libros y he intercalado los capítulos, he leído primero un capítulo con la voz de Abby y luego el mismo con la voz de Travis, y me ha resultado sorprendente la capacidad de la autora de explicar las mismas situaciones con pinceladas bastante diferentes, sobretodo en sus epílogos que son uno la continuación del otro, en Inevitable desastre el tiempo de la novela va más allá del anterior, si os estabais preguntando qué fue  de los protagonistas, lo podréis descubrir por fin.

La historia está muy bien construida y consigue mantener un ritmo de tensión, un estira y afloja entre el lector y sus personajes. Es dinámica y aunque nos plantea como  eje central una historia de amor y desamor, de encuentros y encontronazos, de miedo y valentía, trata muchos más temas. Encontraremos relaciones familiares muy complicadas, amistades por encima de cualquier situación, el ambiente universitario americano marcado por las fraternidades y las fiestas fuera de límites, añadiendo luchas y apuestas en los sótanos de la facultad, de la misma manera que descubriréis el ambiente más oscuro y mafioso de Las Vegas. Realmente tiene un poco de todo y le falta un demasiado de nada.

 

Los personajes centrales son Abby y su mejor amiga, América, y Travis y su primo Shepley, sin olvidarnos del inseparable amigo de las chicas, Finch. Abby parece una buena chica, de aquellas que no han roto nunca un plato, pero recordad que las apariencias engañan y es posible que no haya roto nunca un plato, pero si toda una vajilla,  y como Yang de esta Ying tenemos a Travis un chico tatuado, que lucha por las noches para ganar dinero y que cada día tiene una chica diferente en la cama, pero ¿realmente no hay nada más que lo que muestra la superficie?

 

Una historia tan frágil como las alas de la mariposa que da color a las portadas, y al mismo tiempo recuerda el efecto mariposa, el movimiento de sus alas en una parte del mundo puede crear un fuerte viento en la otra parte, quizás el latido del corazón de cada uno de nuestros personajes podrá crear algo nuevo en el otro.

 

Una novela que tras un aspecto de ligereza y simplicidad esconde un torrencial de profundos sentimientos, de miedos juveniles, de deseos a pedir al futuro y la necesidad de huir del pasado. Realmente  Jamie McGuire sabe cómo ir mostrando poco a poco la verdadera cara de la moneda, poco a poco pero sin pausas. Una novela muy adictiva que no dejará a nadie indiferente. 

 

Suma de Letras hace un doble acierto con la combinación de estas novelas, podéis leer-las de manera individual, primero la versión de uno o la del otro, podéis decidir como queréis vivir sus aventuras y vivencias, podéis compartir-las con  amigos y disfrutar-la el doble. Una propuesta atrevida y muy interesante. ¿Cuantas veces os habéis quedado con las ganas de saber más cosas sobre el protagonista tras las sombras? Con esta apuesta no os pasará.