Demana'm el que vulguis

El segell labutxaca ens presenta una trilogia sensual, eròtica, calenta on conflueixen aquests aspectes amb d’altres més mundans com la família, els amics, la feina. Una trilogia morbosa de la qual intentarem desgranar pas a pas i títol a títol allò que la seva autora Megan Maxwell etiqueta sota la paraula morbo.

Per comença us farem cinc cèntims de l’autora, Megan Maxwell és una reconeguda i prolífica escriptora de novel·la romàntica. Filla de mare espanyola i pare nord-americà.

L’estiu del 2012 va començar a publicar aquesta trilogia, convertint-se en un fenomen editorial extraordinari.

El primer títol és Demana’m el que vulguis, i com en tota bona trilogia hi trobarem una presentació molt acurada del personatges principals i d’alguns secundaris, s’introdueix el fil conductor de la historia i algunes de les seves ramificacions.

La prosa de l’autora és molt dinàmica, no deixa respirar al lector i tot i que és molt explicita en els capítols més calents sap mantenir l’atenció a la historia en si, no és només una novel·la que fa pujar els colors als més puritans, sinó que també és una historia humana on el cor es trenca i es torna arreglar, encara que queda tocat.

Els nostres protagonistes són l’Eric Zimmerman, un empresari alemany, fred, calculador, manaire, controlador, caparrut i en molts moments un imbecil integral, però, sempre hi ha un però, és un home tendre quan vol i molt experimentat en el terreny horitzontal. Ella és la Judith, alegre, simpàtica, vitalista, amb un caràcter del dimoni, una moreneta de Jerez. Junts són el gel i el foc, pols oposats que s’atrauen. 

Ella descobrirà amb ell a gaudir del sexe desinhibit, la seva faceta de voyeur i acceptarà formar part dels seus jocs de fantasia i erotisme. Ell descobrirà que les dones poden ser molt sinceres, que l’amor fa mal i que la llum de la Judith comença a desglaçar el seu cor ferit.

Una historia amb uns personatges forts, amb molt caràcter, que sembla que es puguin menjar el món, però que en moments puntuals el món se’ls menja a ells. 

Aquesta primera part es centra en el descobriment entre ells, ell és el director de l’empresa on treballa la Judith, us trobareu amb situacions laborals, trobades inesperades i presentacions de personatges secundaris com alguns dels amics de la Judith, el seu pare, un home molt intel·ligent, la seva germana i la seva neboda Luz, una criatura exasperant, curiosa i molt natural. Una d’aquelles personetes que es fan estimar.

Una recomanació, quan acabeu amb aquest volum no us oblideu de veure:

Valeria en blanco y negro

Detrás de unas medias a topos se esconde nuestra querida Valeria, en la tercera entrega de la saga nos encontramos con Valeria en blanco y negro a la cual los topos no le sientan muy bien, ¿será una metáfora donde las rayas son Víctor y los topos Bruno?

Para todos aquellos que no habéis descubierto a Valeria os estáis perdiendo una historia actual, de un grupo de amigas que se enfrentan a la vida con sus sonrisas y sus lágrimas, con los hombres que desfilan por ella, algunos de los cuales se quedan y otros se marchan, o los echan, el trabajo, la crisis, la familia…

Conoceréis a Valeria, Lola, Carmen y Nerea en “En los zapatos de Valeria”, y descubriréis como se desarrolla su vida en “Valeria en el espejo”. 

En Valeria en blanco y negro descubriréis como Valeria intenta vivir sin Víctor y cae en los brazos de Bruno, como Lola se encapricha de Rai, un joven más maduro de lo que parece, Carmen se enfrenta a su boda con Borja y Nerea empieza a descubrir que la Nerea  la Fría no le gusta nada y quiere desterrarla.

Tal y como nos dice el título esta entrega es en blanco y negro, ha perdido parte del color, quizás por la falta del dramatismo de la pareja Valeria – Víctor, o quizás dado que las entregas anteriores eran muy buenas y siempre se espera más. 

Cierto es que presentar una tercera parte de una cuatrilogia es difícil, tenemos la explosión que cautiva en la primera entrega, la aparición de los grandes conflictos internos y con el mundo en la segunda, en la tercera parece que las cosas se asientan menos al final donde Elísabet Benavent sabe cómo dejarnos esperando un final que apunta maneras y dentro de muy poco descubriremos el final en “Valeria al desnudo” donde en su portada han vuelto las rayas a las medias.

Esta entrega reparte mejor el protagonismo entre las cuatro amigas, me gusta mucho el giro que la autora le ha dado a Nerea, una guerrera dormida que descubre por fin como descongelarse, una bella durmiente que despierta, aunque no por un beso del príncipe azul, ¿o quizás sí?. Carmen vuelve loca a Borja con los preparativos de la boda, Lola se siente mayor pero hay que recordar que Lola es un dedo corazón erguido con estilo, y Valeria sigue con su drama personal, donde su mente siempre deriva en Víctor pero su espacio lo empieza a ocupar Bruno, un personaje poco usual, maduro en muchos aspectos, tierno y una fiera. El que nos queda en discordia es Víctor, él solito se ha hecho la cama y se siente descolocado, tendrán perdón sus errores, descubrirá lo que su corazón intenta decirle… deberemos esperar hasta el final.

Valeria os está esperando para compartir con vosotras su vida, sus sueños y sus dolores de cabeza, una historia a la que le falta el capítulo final y que nos deja con esta entrega con el corazón en un puño.

Suma de Letras ha conseguido cautivar a una gran legión de fans con Valeria. Si os preguntáis quien es ella bien os podría responder que es vuestra vecina, vuestra amiga, o quizás vosotras mismas. Valeria no es un arquetipo de mujer, simplemente es Valeria y por eso la queremos.

El Guardián

Random nos ofrece la entrega número veintiuno de la saga de los Cazadores Oscuros, El Guardián transportará a sus lectores a los dominios de Noir y Azura, dioses primigenios que reinan en el infierno de Azmodea, donde las peores torturas y castigos  serán aplicados con mano de hierro por estos y sus demonios. 

Durante milenios, el Guardián ha sido esclavo de ellos, un semidiós renegado por su padre, el Dios egipcio Set, abandonado por su madre y recogido por una familia de chacales que lo vendió a Noir por una pocas monedas.

Ahora tendrá la oportunidad de abandonar la tortura si consigue aquello que sus amos desean con desesperación, una llave capaz de abrir el Olimpo y destruir sus Dioses. En su búsqueda conocerá a Lydia, una cazadora Onírica dispuesta a pelear y morir por salvar a Solin, un Dios Onírico, su mentor y quizás algo más.

Dos personalidades muy diferentes que lucharan con todas sus fuerzas para conseguir lo que más desean, aunque descubrirán con el tiempo que las apariencias engañan y que existen las segundas oportunidades.

Seth, el Guardián, no ha conocido el amor, el cariño, la generosidad ni la bondad, su vida ha sido dolor, sufrimiento, traición y repudia. Lydia, confía en la gente, en la humanidad, en la lealtad y en la palabra dada. ¿Podrá Lydia mostrarle el mundo a Seth como ella lo ve? ¿Sobrevivirán a los ataques de Noir?

Una aventura un poco floja, donde los seguidores de la saga se reencontraran con personajes conocidos como Jaden, Madoc, Delfine, el Clan Peltier, Colt, Carson, Aime y Fang, y personajes nuevos de la rama mitológica egipcia como la Diosa egipcia de la justicia Maat y su fiel servidor Maahes.

Una entrega donde el personaje femenino encarna la valentía, la esperanza y la voluntad de lucha, no se trata de una princesa en apuros, Lydia es toda una luchadora y no cejara en su empeño por obtener lo que desea.

Creo que los títulos de la saga que están saliendo en edición reducida o formato económico de manera directa son como entreactos o epílogos entre las demás, rescatan a pocos personajes y la narración parece un poco precipitada, son un preámbulo para el próximo título que se avecina, en este caso “Tiempo sin tiempo” que publicara Plaza & Janés en menos de un mes. 

Son una fórmula muy atractiva para atrapar a nuevos lectores e introducirlos en un mundo mítico, cautivador, singular y único.

Sherrilyn Kenyon se ha convertido, gracias a su serie de los Cazadores Oscuros, en un auténtico fenómeno en Estados Unidos. Cada nueva entrega entra en la lista de los más vendidos de The New york Times, Publishers Weekly y USA Today. Traducida a veintiocho idiomas y con más de dieciocho millones de ejemplares vendidos en todo el mundo.

Podéis visitar su web www.dark-hunter.com donde las puertas del cielo y del infierno se abrirán de par en par para vosotros.

Entrevista a Ignasi Pujades

Benvolgut Ignasi Pujades, ens agradaria poder apropar als lectors de La Petita Llibreria la persona i l’autor que s’amaguen rere  “Amb vidres a la sang”, títol que ha publicat l’Editorial Proa.

Volem presentar-te als nostres amics lectors com l’escriptor que rere una profunda investigació ret homenatge a Miquel Martí i Pol, a la seva obra, la seva persona i el seu patiment. Una obra documentada amb suma precisió i respectuosa a més no poder que dóna veu de nou a tan il·lustre autor.

Però, la veritat és que sabem molt poc de l’Ignasi Pujades, un escriptor que és el biògraf oficial del seu homenatjat a través de tres obres mestres: “L’arrel i l’escorça”, “El llarg viatge” i aquesta darrera que hem ressenyat, i alhora autor d’altres llibres com “Joan Alsina: Xile al cor” inspirat en la seva estada a aquest país durant força anys, i a més és el president  de la Fundació Enllaç.

El millor serà  descobrir una mica sobre la teva persona, de primera mà i poc a poc endinsar-nos en el teu darrer llibre.

De petit, l’Ignasi Pujades era un nano de pilota i de cotxes o més aviat de contes i amb una curiositat extrema sobre allò que l’envoltava?

Em deien que era un nen molt entremaliat, que no parava mai.

Quan vas descobrir que el món de les lletres t’estava esperant?

Llegint les poesies de Joan Maragall, uns dies que estava malalt al llit.

Gairebé tots els escriptors en tenen d’altres com a referents, autors que els han marcat en algun moment de la seva vida, suposem que en Miquel Martí i Pol és un dels teus però en tens més? Alguna obra en especial?

M’inspira molt Màrius Torres. El trobo un poeta deliciós. En general m’agrada tota la seva obra.

Recordes quin va ser el teu primer contacte amb l’obra de Miquel Martí i Pol?

Perfectament: llegint el llibret “Vint-i-set poemes en tres temps”. Va ser aleshores quan em vaig preguntar: qui hi ha darrera aquests poemes? I així va començar tot. 

El jovent està descobrint la figura literària de Miquel Marti i Pol a través de lectures obligatòries. Creus que en el fons els ajuda o els crea un rebuig inicial vers els autors clàssics?

No t’ho ser dir perquè mai he fet de mestre. Jo suposo que depèn molt de la persona que presenta els autors i de la manera que té de presentar-los. A mi, en principi, el mot “obligatori” em produeix una certa basarda. 

El títol de la biografia és dolorós alhora que molt explícit i sintetitza a la perfecció el contingut de l’obra, ens podries explicar el motiu d’aquesta tria del vers de l’autor?

Ho dec a Ramon Balasch, l’editor de Llibres del Mall, el primer de publicar l’obra completa de Martí i Pol. Els títols que jo uso en els tres volums corresponen als que ell va utilitzar. 

La teva biografia recull aportacions i anècdotes de familiars de l’homenatjat. Com va ser aquest contacte amb ells? Els va sorprendre la teva iniciativa?

És que el meu contacte no va ser amb el seus familiars, sinó amb ell mateix. Anava a Roda i sovint m’hi passava caps de setmana en un pis que em deixava una veïna. Li gravava dues o tres hores de conversa, amb aquell filet de veu que tenia...

Com va ser el procés de documentació més enllà de l’autor en la seva vessant més personal, de família, intima i allunyada de la seva ploma?

No en tinc una visió “íntima”. Simplement tinc la que ell em va oferir. Em va dir els noms dels amics a qui havia escrit cartes i jo em vaig dedicar a trucar-los perquè me n’enviessin fotocòpies. Tothom ho va fer i ara dec tenir arxivades cronològicament a prop de mil cartes de Martí i Pol. Em va sorprendre molt que tothom estigués tan content en saber que es faria una biografia sobre ell.  

Ha quedat algun aspecte que t’hagués agradat aprofundir més fora del recull dels darrers anys de Martí i Pol?

No. N’èstic molt satisfet. No sabria què més dir-ne.

Som de la opinió que els autors clàssics no s’han d’oblidar ni quedar amagats rere els nous bestsellers sinó que són amics a descobrir encara que restin llunyans en el temps i tu, en aquest cas, has fet el rol d’organitzador de la cita a cegues entre Miquel Martí i Pol i els teus lectors. Com et sents després d’haver-ho fet possible?

Molt content i amb molta pau.

Si haguessis de fer com El Quixot i salvar de la crema només tres poemes del protagonista quins serien?

Segurament no serien tres, sinó trenta o tres-cents. Per tant tot els estimo per igual, ja que tots són expressió d’una biografia contínua. En la vida els períodes interactuen i generen els següents.

Al llarg de la narració veiem com el caràcter del teu inspirador va davallant i canviant però la seva essència es manté intacta. Per un llibre tan profund quina creus que seria la banda sonora ideal?

Per què no aquella part tan dolça i melodiosa del tercer moviment de la novena simfonia de Beethoven? Penso que hi lliga, si més no, en la pau i bellesa que transmet. I el Cant de la Joia final és el millor “epitafi” per al cos, ànima i obra del poeta que ha influït més –penso jo- en la recuperació de la consciència nacional de Catalunya, des que va començar a ser àmpliament conegut allà cap els anys setanta. 

Creus que aquest llibre és una ajuda important per malalts que poden estar sentint el mateix que ell va patir?

Sense cap mena de dubte. I no solament a ells, sinó també per a tots nosaltres, perquè tots portem a dins alguna mena d’”esclerosi”. 

Des del teu lloc com a president de la Fundació Enllaç com valores que la societat, sigui en Miquel Martí i Pol o una persona anònima dediqui el seu temps a ajudar des del seu camp d’acció a conscienciar i ajudar a la part de la societat més feble o desprotegida?

El fet de ser president de la Fundació Enllaç i alhora autor d’Amb vidres a la sang em dóna una gran unitat i coherència, ja que totes dues realitats es troben en la vivència de la vulnerabilitat i dependència dels éssers humans. Tant la Fundació Enllaç com Miquel Martí i Pol ajuden a superar-les. 

Per finalitzar voldria que pensessis en aquella pregunta que mai ningú t’ha fet i creus que és important. Et toca treballar de periodista. Quina és? Ens la respons?

P- Com et sents escrivint una biografia tan llarga, que per ara té tres volums d’unes quatre-centes pàgines cada un ?

R- Com aquell que encara ha de fer el cim i se sent tant fadigat com entusiasmat.

T’agraïm molt que dediquis part del teu temps a respondre aquesta entrevista, t’asseguro que ha estat tot un plaer llegir el teu homenatge a un gran home rere l’escriptor i esperem que properament el teu nom signi més llibres doncs la teva prosa ens ha enamorat.

Fins molt aviat amic

Àngela Sánchez Vicente