Inferno

Sóc l’Ombra.

Per la ciutat sofrent, fujo.

Per l’eterna aflicció, escapo.

Amb aquesta presentació d’intencions, el magistral Dan Brown captiva l’atenció d’un lector que no podrà deixar de llegir, que quedarà atrapat dins d’una història trepidant, amb balls de personatges i moltes mascares, algunes amaguen la persona i d’altres amaguen les intencions.

Inferno, la seva darrera novel·la ha superat les meves expectatives i pugna entre les seves millors obres per destacar, si el “Codi da Vinci” us va agradar no us podeu deixar escapar la seva última genialitat, una obra que fins i tot fa una picada d’ullet a “Cinquanta ombres de Grey”, això no m’ho esperava, on ens mostra el sentit de l’humor i de la ocasió de l’autor.

Poc us puc dir sobre l’escriptura o el talent de l’autor, manté el seu estil rocambolesc de jugar amb el lector i no deixar cap via morta de la trama fins al final, gaudireu d’un tempo trepidant, una lectura que requereix ganes d’aprendre i de gaudir del viatge.

Molt ben documentada i amb bases sòlides que fan al lector còmplice de les experiències del nostre benvolgut protagonista, el professor de simbologia Robert Langdon, a més d’una manera brillant, el lector és un espectador verge davant una historia que no coneix i el protagonista també ho és, ja que pateix amnèsia retrògrada i una llacuna de trenta-sis hores el manté desorientat i tan perdut com al lector. El destí serà intentar tornar enrere pas a pas i descobrir el motiu pel qual es troba a Florència. En Robert es sentirà com si li haguessin robat un arma del seu “arsenal”, la memòria era l’eina intel·lectual en la que més confiava, però una companya de viatge s’afegirà a la seva recerca, la doctora Sienna, un personatge molt a tenir en compte.

Tal com ens indica el títol Inferno, aquesta història gira entorn de l’obra de Dante, “La Divina Comèdia”, que fou escrita en llengua vernacle i en vers, i dividida en tres parts: Infern, Purgatori i Paradís. Gaudirem de les descripcions del Mapa de l’Infern que va dibuixar Sandro Botticelli, al renaixement italià, on palparem la seva predilecció depriment pels vermells, sèpies i marrons.

Visitarem amb ell Florència creuant camins, jardins, passadissos i coves, i un parell de destins més que no us penso avançar, veureu la seva meravellosa arquitectura, la seva escultura, pintura i literatura.

La història recaurà en el conflicte d’Apol·lo i Dionís, la batalla entre el cap i el cor. En Robert és el cor i l’Ombra és el cap, un geni obsessionat per la fi del món degut a la sobre població. Tic-tac, tic-tac, el rellotge s’ha posat en marxa i si volen detenir l’amenaça de l’Ombra hauran de donar-se presa.

S’ha d’arribar al fons del llibre per arribar al nostre destí, de la mateixa manera que per arribar al Paradís de Dante s’haurà d’arribar fins al fons de l’Infern.

Un últim apunt volia fer sobre l’edició de l’Editorial Empúries que m’ha agradat molt, si obriu la novel·la per la portada i la desplegueu és com l’inici de la historia, veureu un dibuix de Florència i de Dante, i quan ho feu de la contraportada us trobareu amb tres pistes sobre l’evolució del final de la història, dos destins i una escultura. Un detall que li dona al llibre en si una transcendència absoluta. Us oferim les seves primeres planes.

En aquesta novel·la el lector que cerca, troba

Loquillo. El hijo de nadie

José María Sanz Beltrán, àlies Loquillo, és un músic català nascut el 21 de desembre de 1960 al barri del Clot de Barcelona. 

És llegenda i historia viva del rock and roll amb 29 discs al llarg de la seva carrera. Columnista de la revista Rolling Stones i blogger del diari El Mundo. Literàriament hem pogut gaudir de “El chico de la bomba” i “Barcelona ciudad”.

Ara tenim entre mans Loquillo El hijo de nadie, un llibre-conversa amb Luis Hidalgo (crític musical) publicat per Ediciones B.

En aquest llibre podem conèixer qui és en Loquillo més enllà del que és el seu currículum o la seva producció artística ja sigui com a músic, documentalista, radiocolaborador o escriptor. Podem conèixer al Loquillo que hi ha dins Loquillo, com si fos una matriosca russa es va alliberant de capes i ens mostra intimitats i pensaments fins al punt que sens que estàs fent un amic al llarg de la lectura del llibre.

Per començar, em va crear una imatge diferent d’ell el lloc on va donar a llum el llibre, tal i com ell diu no volia ser el fenomen mediàtic de qualsevol Sant Jordi sinó que es va esforçar per oferir una bona lectura i l’entorn n’és essencial. Ens situem al Ritz, a un raconet deixat per un amic seu i des d’on comencen a fluir les paraules.

Un viatge que comença pel que seria més purament biogràfic fent repàs per les seves anècdotes d’escenari i músic tot allunyant-lo de la imatge icònica de rocker que no pensa, sinó un rocker que es demostra reflexiu, treballador, tenaç i sobretot amb molta formació. També passem per les tripes de la formació on es mostra allò que la fama no és casual, que rere una estrella hi ha molts matisos, el poder del lideratge, la responsabilitat i ètica professional entre molts d’altres aspectes.

La part més innovadora pels seus seguidors és llegar el que ell pensa sobre política, sobre el seu concepte de Catalunya, de la historia i el desencant social barrejat amb assumptes espinosos com la religió, l’avortament, el matrimoni homosexual, la immigració, les drogues… temes tractats amb cura però que hem de reconèixer que molts no s’hagueren mullat com ho ha fet ell. Pot captar més seguidors o crear-se una legió de detractors.

Això sí, l’essència de qui és ell, dels seus entorns i els seus pensaments ens ajuden a crear una imatge molt més real i holística de qui és Loquillo o a aquestes altures ja podem parlar de la persona rere el sobrenom i dir que hem conegut al José Maria.

Aquest llibre no pot tenir un títol millor doncs al finalitzar-lo crec que la lletra de El hijo de nadie és totalment autobiogràfica.

Un llibre recomanable sobretot si us agrada el personatge però si no ho sou, per conèixer un bon amic sempre hi ha temps. Un noi que us caurà molt bé.

El fin de los escribas

Com no podria ser de cap altre manera Gleen Cooper sedueix a tots els lectors que ja havia atrapat amb els títols anteriors de la trilogia que va començar amb “La biblioteca de los muertos” i “El libro de las almas” rematant la trilogia amb l’esperada “El fin de los escribas” que acaba de publicar l’Editorial Grijalbo.

Un final brillant per una trilogia de pel·lícula. Per a tots aquells que us pregunteu si podríeu llegir aquesta novel·la com a individual us diré que si, però que us perdreu més d’un matis que el lector de la trilogia ha anat arrossegant i gaudint. Us dic que si ja que l’autor fa servir un recurs poc explotat i que m’ha agradat força per posar els lectors en antecedents, estem acostumats a que ens vagin fent anotacions a mesura que l’acció avança, cosa força molesta ja que atura el tempo de la narració i fa recular al lector amb idees que ja sap, però això no ho patireu en la seva novel·la, ens fa un breu resum de tot en forma de redacció en mans del fill del nostre estimat Will Piper i la seva especial dona Nancy, en Phillip, un infant que havíem deixat a “El libro de las almas” i que s’ha convertit en un jove adolescent, tossut, sorrut i molt valent.

És tot un goig trobar-nos de nou amb uns personatges que s’han fet estimar, que han madurat i pres possessió de les regnes de la seva vida. En Will és un jubilat que viu a Florida i es passa el dia pescant o tenint cura del seu iot, la Nancy és un alt càrrec de l’FBI i viu a Washington amb en Phillip. En Will conta els dies que queden per la jubilació de la Nancy i poder viure tots junts a Florida, però sembla que el destí els té preparada una nova aventura.

Si fem una mica de memòria ens havíem quedat en que el 9 de febrer de 2027 seria una mena de fi del món, però una conspiració que involucra la intel·ligència americana, l’MI5 britànic i el poder de la Xina com a potencia mundial, posa en entredit molts aspectes que es donaven per fets.

A part d’aquesta conspiració política, retornen les postals del dia del judici final i en Will farà el descobriment del segle, no us diré quin és, però us asseguro que un viatge inesperat ens mostrarà les possibilitats del futur.

D’altra banda l’autor ens explicarà en capítols intercalats, però sense abusar, de la historia d’una família molt peculiar que es remunta a Vectis l’any 1297 i a la valentia d’una noia i com els esdeveniments d’aquesta família estan lligats a la biblioteca i als bibliotecaris. A més, li dona el toc de gràcia amb un episodi protagonitzat l’any 1775 per un personatge que reconeixereu en llegir el seu nom, en Benjamin Franklin.

El final sembla molt tancat fins la última plana on el lector quedarà amb la boca oberta i amb la sensació que el destí sempre té la seva pròpia manera de sortir a la llum i seguir el seu camí. 

Un reflex de la inspiració del propi autor, la seva antiga fascinació per la predestinació.

La hora de la verdad

Mentre que l’Editorial Grijalbo ens ofereix la tercera part de l’obra mestra de Gleen Cooper  “El fin de los escribas” que va començar amb “La biblioteca de los muertos” i va continuar amb “El libro de las almas”, a la seva pàgina web ens ofereix en format ebook i de manera gratuïta una historia que aniria entre la segona i la tercera part per anar fent boca, i nosaltres des d’aquí ens en fem reso i us la oferim, sota el títol de “La hora de la verdad”.

Us trobareu a l’any 2020 a Miami, on en Will Piper, ex agent de l’FBI gaudeix de la seva jubilació, però aquest merescut  i justificat descans no dura gaire, un nou cas pica a la seva porta, el fill d’un senador dels Estats Units és segrestat, un senador que podria ser el president dels EUA a la data de la suposada fi del món. Per descomptat en Will es valdrà de totes les armes que té al seu abast com el poder de seducció i el seu estil de saltar-se totes i cada una de les normes que regeixen el món.  Davant d’un cas així tot valdrà per salvar el noi.

Gaudiu-la i bon cap de setmana. La hora de la verdad ja ha arribat.

Reír al viento

Abans d’entrar en farina volem agrair a l’Editorial Suma de Letras i a l’autora Sandra Barneda la dedicatòria que ens regala en la seva primera novel·la, i esperem que no pas l’última, “Reír al viento”.

Podríem resumir l’experiència vital que aporta la novel·la en les seves tres preguntes que ens planteja a la contraportada: Alguna vegada has pensat en posar terra de per mig? Perdre’t en un lloc llunya i veure la teva pròpia vida des de la distància? T’atreviries?

A la primera pregunta crec que no, a la segona un segur que si, però a la tercera i més real, la veritat no ho se, i crec que cada lector descobrirà les seves pròpies respostes a mesura que la novel·la avança amb pas ferm i decidit.

Una novel·la que crea un clima perfecte entre l’intimisme que aporten cada un dels personatges amb els seus caràcters definits i la relació que aquests van establint entre ells i amb l’ambient i una vessant negra que va fent filigranes entre les seves 614 pàgines. No us espanteu, enganxa al lector de tal manera que us semblaran moltes menys i seguireu amb ganes de més.

En una dona recau el pes de l’obra, una dona abnegada a ajudar a tots aquells que l’envolten i que atrau els sentiments del lector a flor de pell, una persona prou forta per enfrontar-se al món, però que no sap ajudar-se a si mateixa. L’Álex arribarà a ser una molt bona amiga de tots vosaltres. Un detonant de les vostres pors, dels vostres amors i de les vostres necessitats.

Rica en descripcions que transporten als lectors a l’illa de Bali, un racó allunyat del món on l’Alex es demostrarà a si mateixa la seva valia i descobrirà un món nou quan s’aturi a contemplar el seu voltant i reflexioni sobre qüestions que han dominat la seva vida fins al moment.

L’autora no perd punt i aprofita per mostrar-nos les injustícies que regnen a traves d’una senzilla paraula que és colpidora, els prejudicis, són tants i tan diversos que afecten a tothom d’una manera o una d’altre.

Suposo que deveu voler saber una mica més sobre l’Álex, doncs bé, és una escriptora de llibres d’autoajuda que necessita auto ajudar-se, trenca amb la seva vida i viatja a Bali, en el seu camí coneixerà a una mestra espiritual, a dos germanes molt diferents i a una enigmàtica pintora de Deesses. El to negre apareix quan es topa amb un assassinat.

Us oferim les primeres pàgines on quedareu atrapats sense remei.