El llibre del cementiri

“No n’hi haurà prou amb un parell d’ànimes bondadoses per fer pujar aquest nen. Caldrà un cementiri sencer”.

Ningú Owens, “Ning” per als amics, és un nen com qualsevol altre. Bé, seria del tot normal si no visqués al cementiri, no fos educat per fantasmes i el seu tutor no fos un vigilant solitari que transita entre el món dels vius i dels morts.

Però el perill més gran per a en “Ning” no s’amaga al cementiri, es troba al món dels vius: és allà on viu un tal Jan, l’assassí de la seva família…

Després de Coraline,(una petita obra mestra que ha estat duta al cinema), Neil Gaiman, autor veritablement prolífic, no ens havia regalat cap altra història juvenil, tot i que havia continuat publicant tant còmics com històries per un públic de més edat.

El llibre del cementiri ens apropa a la història de Ning Owens, un caganiu que de ben petit va perdre els pares i la germana assassinats per un desconegut anomenat Jan.

Aquella maleïda nit va salvar la pell per la més pura casualitat, o no?, sent adoptat pels senyors Owens i tots els residents del cementiri, complint amb la última voluntat de la mare del Ning, diminutiu de Ningú.

Com els fantasmes no poden sortir del cementiri, el “solitari” Silas se’n fa tutor i a mesura que el nen creix l’ensenya des de llegir amb les làpides a gramàtica, literatura… tots els fantasmes aporten quelcom. També serà educat per la senyoreta Lupescu, que no és el que sembla.

En Ning té la Llibertat del Cementiri, per això tot i ser humà pot creuar parets i moure’s per tot arreu, ja que és un gran aventurer curiós. Al cementiri també coneix a humans, i fora del cementiri farà una amistat molt especial amb Liza Hempstock, un esperit molt especial.

Amb el pas dels capítols descobrirem una trama que enfronta el Gremi dels Jans amb la Guardia de l’Honor, una història que es remunta a l’Antic Egipte i on s’enfronten el poder del bé i del mal.

És un llibre molt ric en els detalls. M’agraden molt, els personatges, les ambientacions, les petites aventures, i com hi ha elements que van apareixent al llarg del llibre creant una visió molt diferent sobre la vida i la mort.

Les seves il·lustracions, gòtiques i recarregades, excessivament fosques i grotesques li donen un punt de realitat en el context. El ritme d’alternança entre capítols trepidants amb d’altres molt més pausats i reflexius, dóna un aspecte relaxat a la narrativa.

Estrella Polar fa un gran regal al públic juvenil i no tant juvenil per aquestes vacances.

 

El día que el cielo se caiga

Qué difícil es leer y escribir cuando las letras se emborronan por culpa de tener los ojos cuajados de lágrimas. Así es como me siento tras leer El día que el cielo se caiga de nuestra querida Megan Maxwell, quien con una gran carga de coraje ha escrito una novela donde estoy segura que ha dejado parte de su corazón, su alma y también lágrimas que comparte con sus lectoras.

Esta novela se sale bastante de lo que nos tiene acostumbrados, quizás si le intentará buscar una pareja entre su amplia bibliografía seria con “¿Te acuerdas de mí?”, dos novelas muy intimistas y profundas que se desmarcan del target picante de la autora.

Me va a costar mucho poder hablaros de esta novela, si os digo que he acabado con una caja de clínex no miento, pero su carga emotiva se va compensando entre la esperanza, el amor y la desgracia.

El día que el cielo se caiga habla de una familia formada por la buena voluntad, por el cariño puro y sincero y sobre todo por la voluntad de serlo. Nuestros protagonistas son muchos pero sus vidas evolucionaran y se centraran en Nacho y Alba, dos niños que decidieron ser hermanos y amigos de por vida y que tras su infancia y adolescencia la vida les separa aunque les reunirá poco después, entre ellos no  existen los reproches, se entienden con una sola mirada, se puede decir que son dos corazones que palpitan al unísono, juntos ríen y juntos lloran, juntos son más fuertes y capaces de enfrentarse a la más terrible de las batallas.

No os voy a decir nada de la trama, es como una montaña rusa emocional, donde brilla la esperanza, donde la familia te elije y no son los lazos de sangre los que los unen, aquellos que te quieren y te aceptan tal y como eres son tu familia y en esta novela la autora se luce de una manera excepcional.

Todos los personajes son muy importantes, los padres de Alba, la abuela y la yaya, los hermanos de Nacho Lena y Luis, Anthony y su familia, los amigos y sobretodo Víctor, un hombre que aparecerá y desaparecerá de la vida de Alba hasta ganarse el lugar que le corresponde en su corazón.

Nunca lo pensamos, pero a veces aquellos a los que vemos y saludamos todos los días, nuestros amigos y compañeros son más familia que un pariente que por la espalda te deja verde, deberíamos empezar a aprender a valorar lo que tenemos y soltar lastre de lo que no queremos.

Personalmente conozco un Nacho y una Alba, no por los motivos de la novela, sino por el mismo que habla la autora en su epílogo, cuando pienso en ello se me pone la piel de gallina y os aseguro que el planteamiento de esta novela podría ser tan real como la vida misma.

Gracias Booket por este título, por hacerme llorar y pensar, gracias por presentarme unos personajes que me acompañaran durante mucho tiempo.

Deseo, espero que algún día el cielo se caiga y pueda ver a aquellos que me acompañan cuando cierro los ojos y me hacen sonreír.

 

Consells, proverbis i insolències

Aquest any celebrem l’any Joan Fuster, escriptor valencià en llengua catalana. Reconegut per la majoria per la seva obra “Nosaltres, els valencians”, el seu llibre més influent, la seva tasca investigadora i editorial abraça diferents facetes i camps de coneixement, incloent-hi la lingüística, la història i la filosofia i el turisme. És considerat com un dels assagistes en català més importants del segle xx.

En aquesta celebració ens unim als nostres amics d’ Ara Llibres que recuperen la seva obra de l’any 1968 Consells, proverbis i insolències i ens el presenten en un format molt elegant, tapa dura, fons blau grisos i on la única il·lustració que ens trobem son unes ulleres inconfusibles que ens porten a la fisonomia de l’autor.

«Ja coneixeu el cèlebre aforisme grec: “Joan Fuster és la mesura de totes les coses”.»

Plens d’humor i intel·ligència, el miler d’aforismes que trobareu en aquest llibre són un exercici de seducció intel·lectual d’una vigència colpidora. Ja tractin sobre filosofia, literatura, art o consells per a la vida pràctica, les reflexions esmolades de Joan Fuster són una deliciosa invitació al pensament d’un assagista extraordinari i un conversador irònic de fortes conviccions

Aquesta obra esta formada per píndoles àcides i crítiques, són petits pensaments que tot i que no són acabats d’escriure mantenen la seva vigència atemporal, un volum presentat per un pròleg de Jordi Muñoz i la pròpia presentació del volum en si, després ens trobem amb dos blocs, el primer ens introdueix els Judicis finals formats per “Els prejudicis”, “Coneixements de causa”, “Ètica a un desconegut”, “Els treballs i els dies”, “Per a un, per a molts” i “Absolució general i indulgència plenària”, el segon bloc es introduït per Proposicions deshonestes on es recullen “Cautela inicial”, “Observat a l’atzar”, “Nocions per a fills de família”, “Filosofia i lletres”, “L’art de donar consells” i “En diuen “societat””.

El volum acaba amb Provisionalment tanco el parèntesi, una darrera plana que diu molt amb molt poc.

Una lectura que ens pot acompanyar en qualsevol moment, que es pot llegir de manera atzarosa, obrint per una plana i destriant una asseveració, que es pot llegir de manera continua o discontinua, un fet que convida al lector a implicar-se en la seva pròpia lectura i alhora treure l’essència a la seva manera dels pensaments de l’autor, como si d’una pluja d’idees anem construint el nostre propi quadern d’aprenentatges.

Una recomanació per a ments inquietes i per a lectors que volen anar un pas més enllà sense oblidar tots els lectors que volen gaudir d’una bona lectura i d’una gran companyia.

I com ens recorda l’autor “Tot depèn de la paraula”, descobriu tot el que us vol explicar, recordeu, no sempre tot és bonic i de color de rosa, la realitat és la que és i molts colors la conformen, tristesa, enyorança, enveja, alegria, amor, prosperitat i finitud entre d’altres.

 

La nit màgica de Sant Joan

Em trobo entre mans amb La nit màgica de Sant Joan, un conte protagonitzat pel Patufet on explica a la canalla les tradicions catalanes.

Potser, la majoria dels nens d’ara prefereixen videojocs i d’altres entreteniments que no pas els contes però personalment i com a mestra crec que Cossetània ha dut a terme una grandíssima idea, entretinguda alhora que una eina didàctica en temps de crisis de la paraula.

La paraula i les tradicions estan en crisi, cotitzen a la baixa, els adults no tenim massa temps ni per preocupar-nos per nosaltres i no en n’adonem que els hàbits dels infants estan canviant i possiblement cap a malament.

En aquest conte escrit en rodolins per Roger Roig i il·lustrat amb molt detall per Hugo Prades ens expliquen com en Patufet s'acomiada de la mestra el darrer dia d’escola i es llença a l’aventura de la preparació de la revetlla de Sant Joan: les fogueres es preparen amb molta cura i amb l’ajuda dels amics, la coca s’ha de menjar amb família compartint una xerrada i fent temps pels petards que s’han de contemplar amb joia, tot i que també està permès espantar-se pel soroll que fan, i no ens podem engandulir perquè ens espera el ball de festa major.

M’ha encantat que en temps en que sembla que algunes tradicions estiguin en vies d’extinció, un personatge tan català i icònic com és el Patufet sigui el transmissor de dades, tradicions i festes del costumari català tant extens i ric.

Crec que s’ha de ser molt valent per escriure per un públic infantil ja que són molt crítics i selectius, però amb aquest volum no patiu que l’èxit està assegurat.

Molt recomanable per compartir-lo durant aquests dies i que els menuts de casa sàpiguen que celebren la nit del 23 i no només tirar petards per fer xerinola.

Això si, és una edició molt àgil, fàcil i intuïtiva pel fet que els dibuixos aporten moltes dades que no cal llegir i la lletra lligada permet que nens de 5 anys ja el comencin a llegir… però, posats a recuperar tradicions que maco seria reservar deu minutets del dia per poder llegir-lo amb un adult i anar incorporant records de revetlles passades i de les que vindran.

També podeu aprofitar i si us ha agradat cercar a l’editorial altres tradicions que també repassen i rescaten de les mans de l’oblit o la distorsió temporal.

Un darrer consell, aquest any en que hi ha tants i tants problemes econòmics i socials, feu com en Patufet, vestiu-vos amb el vostre millor somriure i feu que la nit sigui màgica, no calen quilos de coca ni milers de petards per ajuntar-se una nit amb els essers estimats i donar la benvinguda a l’estiu.

Bona revetlla de Sant Joan!