La cara nord del cor

Dolores Redondo reprèn la seva trilogia de Baztan amb una novel·la prèvia que aclarirà i donarà profunditat als personatges que ja coneixem, de la mateixa manera convidarà a nous lectors a ser seduïts per la seva prosa.

La cara nord del cor ens portarà al passat, a conèixer la jove Amaia Salazar de vint-i-cinc anys i sotsinspectora foral, aquesta anirà a l’acadèmia del FBI a Quantico en un intercanvi on coneixerà al brillant Dupree.

En aquest curs haurà de fer un estudi sobre un assassí en sèrie de famílies que actua mentre tornados i huracans arrasen ciutats, “El compositor” serà el seu tema de treball, un treball que destacarà sobre els altres i que la portarà a treballar amb el seu mestre sobre el terreny.

Estem a l’any del devastador huracà Katrina i això els portarà a Nova Orleans, una ciutat marcada pels seus cultes i creences, per la vida que conviu amb els fantasmes i per desgràcia amb un assassí sense pietat, un home que acaba amb famílies complertes i els deixa de cara el nord. En definitiva un assassí molt made in USA.

Aquest cas acabarà entrelligat amb quelcom més anterior, una trucada de la seva tieta amb qui va viure quan tenia dotze anys obre la caixa de Pandora dels mals records i de quelcom que descobrireu, un fet que es reflexa marcadament en el caràcter i personalitat de l’Amaia, un personatge força fred.

El fet de ser un cas sobre un terreny devastat, on les ànimes es trenquen de dolor crea un escenari natural opressiu, claustrofòbic a l’aire lliure, una situació que transporta al lector a un escenari dur, viscut i real.

La prosa de l’autora manté un tempo pausat i sense gaires alteracions, es molt lineal i el joc amb els flashbacks s’adapta a la trama en si, no ens trobarem amb grans girs argumentals ni situacions capcioses, però si que anirem de la mà dels protagonistes en les seves deduccions i descobriments.

Tres línies argumentals es confabularan per crear aquest thriller on la realitat i la ficció creen una historia interesant.

Personalment m’ha agradat molt més que la trilogia en si, potser degut a que per a mi aquesta obra es imprescindible per completar l’anterior.

Columna Edicions ens presenta un bon thriller, altament addictiu i alhora reflexiu, fàcil de llegir i difícil de deixar.

Aquí us en deixo les seves primeres planes. 

Tampoco pido tanto

Saludos Guerreras; Hoy regresamos con la última novela de la Jefa Megan Maxwell, una historia que se entrelaza con “Pasa la noche conmigo” y a su vez con la saga “Pídeme lo que quieras”.

Tampoco pido tanto se centra mucho más en los sentimientos, en los personajes y en como la persona indicada nos puede cambiar la vida como un tsunami que en las escenas de alto voltaje, que aunque están, forman parte de una trama de autodescubrimiento y en cierto modo refuerzan la relación de los protagonistas.

Los personajes me han encantado todos, menos el donante, a ese ya lo conoceréis… Carol es una chica joven, llena de vida que dedica todo su tiempo a trabajar y a ayudar a su familia y a todos los que la necesitan, ella es así, un alma generosa que debido a un hecho muy doloroso del pasado no quiere tiempo para ella, solo comparte todo lo que es.

Su familia es como menos caótica, su nonna es rockera y le va la marihuana, su mamma sale con un hombre mucho más joven, su hermano nació en el cuerpo de una mujer, su hermana mayor es una avinagrada y su hermanastra es todo dulzura, sin olvidarnos del abuelo alemán que es un playboy.

Carol trabaja de bailarina y lo combina con su trabajo de tripulante de vuelo, ayuda en un refugio de animales y pone paz en una familia disfuncional maravillosa.

Carol es como una hermana para Lola, si nuestra querida Lola (protagonista de “Pasa la noche conmigo”), cuando Carol necesita un favor esta la ayuda gracias a su hermano Daryl, un comandante de su compañía aérea, él es muy inglés, siempre perfecto, impecable, con grandes modales y sin ataduras, disfruta con las mujeres y no quiere ataduras.

Juntos son el ying y el yang pero lo que empieza como una sola noche se repetirá creando algo diferente que ninguno quiere y a su vez tampoco quieren perder aunque sus mundos acaben colisionando y poniendo tierra de por medio.

Creo que ya os he contado demasiado, esta novela es de corazón, de familia, de amores imposibles y de “prohibido prohibir”, muchos temas confluyen en ella como parejas de diferentes edades, enfermedades, personas en cuerpos no deseados, complejos por lo que dirán los demás y como siempre la maldad de alguno que querrá destruir a los demás.

He reído más que llorado, pero reconozco que hay algún momento que es imposible no soltar una lágrima y comprender a Carol.

Con la prosa fluida de la autora y su banda sonora tan especial y emotiva esta novela es como un viaje directo al corazón, donde los sentimientos fluyen y el lector se queda con ganas de más.

Jefa… ¿para cuándo la historia de Can Drogo? El mejor amigo de Daryl.

Gracias a Esencia por presentarnos todas estas grandes novelas con corazón.

Aquí tenéis vuestro billete a una gran aventura de altos vuelos.

El meu primer hortet

Per Àngela Sánchez Vicente

Teniu algun nano enamorat de la natura? Teniu algun petit ecologista a casa?

Si sou amants de la vida eco i natural i voleu que els menuts s’integrin a la horticultura us portem la guia definitiva!

A El meu primer hortet els menuts de casa trobaran la guia indispensable per veure com el seu petit hort urbà va creixent i alhora va enriquint els seus coneixements, els seus valors i el seu propi projecte.

D’una manera molt directa i didàctica, Emmanuelle Kécir-Lepetit ha articulat aquesta guia per tal que puguin aprendre les eines i els materials, la preparació de l’hort, el cicle de les estacions, muntar un enreixat, els tipus de sembrats i plantacions, les diferencies entre sembrar i plantar, el cultiu amb plaçons, el manteniment de l’hort, el que hi poden plantar, com ajuntar o separar verdures, els insectes que ajuden i els que no...

Realment desprès de llegir-lo veiem con a l’àmbit domèstic encara que sigui en un espai reduït els infants poden veure créixer les seves pròpies herbes aromàtiques i verdures.

Hàbits com el reg, la sembra, la recol·lecció i el tenir cura del hort els ajuda a la conscienciació de la pròpia tasca i de la responsabilitat adquirida.

El temps d’espera entre la sembra de la llavor i la recollida del fruit els ajuda a treballar la paciència i a valorar el producte final com a premi.

La pròpia contemplació de la natura els fa còmplices de la pròpia feina de la natura i del planeta i de la responsabilitat que tenim de cuidar-lo.

Els menuts n’extrauran molt més que el que han sembrat! 

Productes, valors, entreteniment, responsabilitat, hàbits, tenir cura del planeta!

De la mà de Cossetània Edicions podem engrescar als menuts a crear el seu propi hort i a adquirir coneixements tècnics sobre el tema.

Engrescador oi?

No ho dubteu massa i fullegeu-lo! Us encantarà! 

El llegat dels espies

 John le Carré torna a les nostres mans per tancar el cercle que va deixar embastat fa vint-i-cinc anys i recupera el seu mític personatge i més famós espia en George Smiley que va aparèixer per primera vegada l’any 1961 en “Trucada per a un mort”

A El llegat dels espies ens presenta una historia on es conjuga el passat emmarcat per la Guerra Freda i el present, on més que oblidar el passat és vol tapar amb una estora ben gruixuda i decorar-ho amb el cap de turc de torn.

Sempre em sorprèn com l’autor encerta amb els títols de les seves novel·les, en aquesta ocasió sembla que en un joc de miralls el propi autor deixa part del seu llegat com a espia entre les planes d’aquesta brillant historia creuada.

Una trama os es qüestionarà la veritat, la justícia i el joc entre espies, els quals en un moment determinant de la historia foren considerats herois i ara seran investigats a petició d’una família que els ha demandat per la mort de dues víctimes innocents, Els fills d’Alec Leamas i Liz Gold reclamen una compensació per la pèrdua dels seus pares i demanen ajuda a Peter Guillam, deixeble de Smiley.

Moment en el qual ens podem plantejar la responsabilitat dels actes d’aquests espies com a resultat d’ordres i senyalant con a responsable el servei secret o deixant-los a la seva sort i senyalant-los a ells com a únics responsables d’un fatídic accident. De la mateixa manera com les relacions personals, el cor i la moral poden afectar en la tasca més difícil d’un espia.

L’autor té l’habilitat de dir més del que en lletres plasma entre planes, amb unes descripcions molt acurades i uns personatges gairebé reals ens presenta una novel·la equilibrada, amb girs argumentals plausibles, amb una trama complexa però molt ben construïda i un tempo narratiu que atrapa al lector.

Guillam serà la veu que ens parlarà a cau d’orella, en primera persona i sense artificis ni amagar la veritat anirà confrontant el que sap gràcies a les notes que es varen prendre en el seu moment amb els descobriments basats sobretot en diàlegs i interrogatoris que dinamitzen la narració.

L’autor ens portarà a un carrer de dues direccions i serà el propi lector qui haurà de decidir en quin d’ells vol circular, si el passat ens tira més o si és el present un reflex més veraç.

Tinc la sensació que John le Carré, als seus 86 anys vol anar tancant capítols de les seves histories, vol deixar al lector amb una narrativa completa, vaig tenir la sensació amb “Volar en cercles” on ens parlava d’ell i ara al recuperar un personatge icònic i tancar el seu fil sembla que es prepari per tancar portes i obrir-ne de noves.

labutxaca sempre ens regala una prosa majestuosa, però amb aquest autor supera sempre les expectatives del lector, personalment us recomanaria “L’espia que tornava del fred” que si ho pensem en perspectiva aniria després d’una part d’aquesta historia, “Infiltrat” o “Una veritat delicada”.

Us deixo les seves primeres planes en la veu de Guillam. No val fer d’espia, si comenceu a llegir no podreu parar fins a descobrir la veritat.