Un dels grans mestres de les lletres catalanes torna amb
una nova obra! Si, us parlem d’en Jordi
Puntí! A part dels seus contes i la seva gran novel·la “Maletes perdudes”
ens encanten els seus articles i escrits autobiogràfics.
El seu segell d’identitat continua intacte a Això no és Amèrica, un recull de contes
que ha revisat per oferir-nos el bo i millor de la seva producció a través
d’uns personatges singulars que ens conviden a reflexionar i a sentir.
Amb el fil conductor de la música del gran David Bowie i
especialment de la seva cançó “This is not America” ens mostra que els miracles
no existeixen, que a vegades les coses no van bé i la sort no acompanya però
que sempre cal resistir.
Sempre hi haurà dies millors, persones a les que els hi
vagi millor però... no cal veure totes les histories per valorar la grandesa de
l’ésser humà?
Tot dia té la seva nit, cada moneda té la seva cara i la
seva creu i al cap i a la fi a la societat hi ha gent de tota mena per
donar-nos exemple.
És esfereïdor com tracta a la societat i ens procura
obrir els ulls a través d’uns contes breus carregats de veritat i situacions
que d’una manera semblant es pot donar a qualsevol fill de veí.
Si voleu conèixer la naturalesa del ésser humà us
recomano que deixeu que aquest gran autor us presenti als seus personatges.
Gràcies a Empúries
podeu anar al seu encontre! No us el perdeu!
Amb una amplia
bibliografia a les seves espatlles d’altíssima qualitat ens preguntem: Quan va
descobrir que el món de les lletres l’esperava? Bé, no crec que el món de les lletres m’estigués
esperant, com diu la pregunta, sinó que més aviat vaig ser jo que vaig decidir
que en volia formar part. A partir dels primers contes que vaig escriure,
doncs, d’una manera força tímida, vaig intentar obrir-me pas. Tampoc no es pot
dir que la cosa anés d’un dia per l’altre, sinó que va ser un aprenentatge i,
com deu passar amb molts escriptors, l’aprenentatge comença a través de la
lectura. Després de molts anys de llegir, de llegir molt i de llegir
apassionadament, un bon dia em vaig adonar que tenia ganes de passar a l’altra
cantó del mirall i posar-me a escriure. Gairebé com una manera de continuar
llegint.
Esdevenir escriptor va ser un procés natural,
una necessitat d’expressió? Què el va motivar? Bé, en part crec que
ho he respost a la pregunta anterior. La necessitat, a partir d’un moment, d’escriure
allò que t’agradaria llegir, és a dir, a partir de les lectures que has fet, de
la vida pròpia i de les experiències, tens ganes d’explicar algunes coses que
potser t’hauria agradat llegir. Això és tant un procés natural com una
necessitat d’expressió. Són totes dues coses.
Imagini que pogués fer un viatge en
l’espai i en el temps i compartir un àpat amb escriptors de renom. Qui serien
els seus convidats? Ai, aquesta és difícil. La
resposta òbvia seria Charles Dickens, Homer, Shakespeare, grans autors, per
poder saber realment com pensaven. Més recents, també podria dir Nabokov ja que
la seva manera d’escriure em sembla molt particular, tot i que potser seria un
sopar tens. O Dorothy Parker, i segurament beuríem més que no menjaríem.
A què és
dedicaria si li prohibissin escriure? Crec que si et prohibeixen d’escriure el que has
de fer és escriure encara amb més vehemència, lluitant per denunciar la
situació i aconseguir que et deixin escriure lliurement.
Creu que rere
cada persona es pot amagar un bon conte? Per descomptat, jo crec que no només un, sinó
que molts i moltes històries. Crec absolutament i de manera convençuda en la
força de la narració i en el fet de que tots portem a dins moltes històries per
explicar. Només cal saber-les treure.
Ens ha encantat que el fil conductor
dels contes sigui el significat de la cançó “This is not America” d’en David
Bowie. Com va sorgir la idea? La idea va sorgir precisament
perquè em vaig adonar que la majoria de contes d’aquest recull, per no dir
tots, tenien molta música: hi apareixien cançons que tenien importància dins la
història; no eren anecdòtiques, sinó que donaven gruix a la narració o bé fins
i tot la transformaven. I per tant em semblava important que el títol del
llibre fes referència a una cançó. Vaig dedicar-me a pensar, a buscar-ne alguna
que, traduïda al català, pogués funcionar com a títol. La que vaig triar
finalment, “This is not America”, m’agrada molt des de fa anys, i vaig pensar
que podria ser un bon títol: amb un punt enigmàtic i alhora com un homenatge a
Bowie.
Com veu vostè la societat? Creu que
realment és entre humans que ens humanitzem? Home, jo crec que si,
essencialment és entre humans, és a traves de les relacions personals, a través
de la convivència diària entre persones que entenem que significa què vol dir
ser humans. També és veritat que a la primera part de la pregunta, com veig la
societat, només puc respondre-la de manera pessimista i negativa. Veig una
societat que no m’agrada precisament perquè vivim en un procés de
deshumanització que prové de molts llocs i punts diferents, començant per
nosaltres mateixos quan intentem donar una visió millorada de les nostres vides
a les xarxes socials, ja sigui Facebook, Instagram... Però continuant també, i
sobretot, per la presencia exagerada de les màquines a les nostres vides. Ens
hem acostumat que ens ho facin tot i, per tant, ens relacionem cada cop menys
amb les altres persones.
Creu que al món hi ha veritables
herois sense capa? I tant, per descomptat. De fet,
només hi ha herois sense capa i són aquests herois diaris, quotidians. Jo crec
que tots tenim una part d’heroi en la nostra vida i que ho fem sense adonar-nos-en,
són coses que a vegades potser ens costarien i en canvi les fem de manera natural.
I llavors, per descomptat, hi ha aquella gent, per sort, que fa de contrapès a
aquesta societat despersonalitzada i deshumanitzada que dèiem fa un moment, i que
amb la seva interferència i amb la seva actuació equilibren aquesta societat:
per exemple, les persones que dediquen la seva vida a ajudar als altres, als
refugiats, els que viuen en la pobresa, els desnonats...
És conscient del poder de la seva obra
per ajudar-nos a reflexionar sobre la naturalesa humana? Sóc conscient que el
poder de la meva obra és molt petit i no deixa de ser una nota a peu de pàgina.
Tant de bo que els contes que escric i la manera d’escriure’ls ajudin a canviar
alguna cosa, i a fer-nos pensar com som, a humanitzar-nos, però en tot cas tinc
molt clar que això no deixa de ser un gra de sorra. Aquest sentiment ha d’arribar
des d’altre vies, i més aviat veig que els contes, les narracions, les novel·les
o la ficció en general són un refugi que ens permet allunyar-nos d’aquesta
deshumanització.
Té algun conte preferit d’entre aquest
recull? La veritat és que no.
Ara que ja fa uns mesos que es va publicar, m’adono que les preferències dels
lectors són molt diverses i, per tant, no hi ha unanimitat. Jo em llevo al matí
i hi ha dies que m’agrada més un conte, i dies que me n’agrada més un d’altre,
em costa molt triar.
Creu que la societat actual està
perdent els valors a causa de tanta xarxa social i la necessitat contínua
d’aprovació? Tal com hem comentat
abans, crec que sí, és així. Les xarxes socials tenen un costat positiu que ens
apropa a persones que estan molt lluny, d’alguna manera ens universalitza i ens
igualen a tothom, podríem dir que dins de les xarxes socials no hi ha classes
socials, i per tant tots partim d’unes idees que són molt semblants. En canvi,
la contrapartida és que ens fan perdre peu en la vida quotidiana i en la manera
de ser respecte a les altres persones que tenim al voltant, de carn i ossos.
Quin consell en general li donaria
vostè als seus personatges? Això és molt difícil, ja que
voldria dir que considerem els meus personatges reals i que m’escoltaran, que
són uns éssers vius fora de la meva ment i del paper en què he escrit sobre
ells, i jo no ho veig així. Els meus personatges surten de mi i per tant no
tenen vida pròpia, tenen la vida que jo els he donat i que podria fer-los
canviar quan volgués.
Si ho mirem des de fora, amb la
perspectiva que són personatges solitaris i que busquen un lloc al món, els
aconsellaria d’una manera general seria que perseveressin, que fossin tal com
són i que al final del conte potser trobaran una sortida positiva al que els
passa.
Ens pot avançar alguna píndola del que
serà la seva propera novel·la basada en la figura de Xavier Cugat? Puc avançar molt poc,
puc dir que és una novel·la i no una biografia. Una història basada en una vida
que a mi m’atrau, una vida moguda, d’una persona que se’n va anar fora, que va
viure gran part de tot el que li va passar a fora de Catalunya, i que va tornar
al final. Cugat va tenir una vida ja per si mateix molt literària, amb moltes
històries per explicar que, si proves de narrar-les com un fet real, poden
semblar inversemblants. En canvi en el territori de la ficció són molt
versemblants, atractives i realistes.
A l’actualitat
hi ha molts escriptors mediàtics o d’altres que ni tan sols són ells els qui
escriuen els seus llibres. Creu que els escriptors de veritat com vostè,
aquells que en lloc de sang tenen tinta, s’han de justificar massa sobre la feina
que fan? Pregunta
complicada. El problema és que ens hàgim de justificar, jo intento no
justificar i intento a més a més que s’entengui que la mirada sobre la
literatura i sobre la creació és sobretot una mirada estètica i artística. És a
dir, com a qualsevol altre art, l’escriptor de ficció que vol fer literatura té
una posició davant la vida ètica i estètica. Sovint aquests autors mediàtics no
la tenen, és a dir, simplement fan el llibre com un encàrrec. No diuen “escric
un llibre”, sinó “faig un llibre”, que ja és un detall important que els
delata. Per ells escriure és una faceta més en una vida on n’hi ha moltes, i on
el resultat final no és tant aconseguir un èxit personal en la creació, sinó
aconseguir sobretot un èxit comercial i de ressò públic. El que volen és tenir
una presència en els mitjans de comunicació que els ajudi a prolongar una
carrera que és en si mediàtica i basada en la fama.
En
canvi, quan ets un escriptor literari, tot això t’importa ben poc i el que vols
és escriure i trobar lectors, no pas guanyar diners o trobar la fama, sinó que
els lectors i la seva activitat diària és el que dona sentit a tot el que fas.
Per acabar, ens agradaria que ens respongués al que ja
ha esdevingut la pregunta de la casa. Quina
és la pregunta que mai li han fet i creu important? Ens la pot respondre?
No t’ho sé dir, la veritat. Ara no hi caic.
Tenint en
compte que aquesta entrevista ha sigut enregistrada i l’autor no ha tingut
gaire temps per pensar i donar-hi voltes, ha tingut la generositat de encara
que ell mateix considera que potser no és important s’ha llençat a la
piscina...
Li agrada
pintar? És un bon pintor? M’agrada de tant en tant intentar dibuixar, però
m’adono que no sóc gaire bon dibuixant. De tota manera la pregunta en si té
sentit ja que sóc un escriptor molt visual, que m’agrada molt funcionar i
escriure a partir d’imatges, d’escenes... i que molt sovint quan escric el que
faig és evolucionar l’escriptura cap a la creació d’una imatge, un fet molt
pictòric i fílmic. També m’hauries pogut preguntar si m’agradaria ser director
de cinema o guionista, per exemple.
Des d’aquí el volem felicitar pel merescut premi alhora que li agraïm el
temps que ens ha dedicat.
Moltíssimes gràcies per la seva generositat i per la seva obra! Aquí ja
té una legió de seguidors que esperem noticies seves en breu.
Salutacions i èxits,
La Petita Llibreria
Àngela Sánchez Vicente
