Matemos al tío

Por Maria Valle Viña

Editorial Impedimenta nos presenta en una edición de 316 páginas y unas ilustraciones magníficas de Edward Gorey el libro Matemos al tío, una novela que podemos definir como alegremente siniestra. 

Barnaby Gaunt tiene diez años y acaba de quedarse huérfano. Solo y desamparado en la vida, ha de vivir con su tío, por lo que viaja a una preciosa isla remota de la costa de Canadá, llena de amables ancianitos y donde hay hasta un policía montado. A primera vista, todo indica que le espera un verano perfecto. 

Salvo por un pequeño problema: su tío está tratando de matarlo. Heredero de una fortuna de diez millones de dólares, Barnaby se cansa de decirle a todo el mundo que su tío, un hombre misterioso y aterrador, anda detrás de su herencia, pero nadie le cree. 

Nadie salvo Christie, una niña rara y de poco comer, que llega a la conclusión de que Barnaby solo puede detener a su demoniaco tío de una manera: matándolo primero a él. Y así, con la ayuda de Una Oreja, un puma salvaje a quien los isleños atormentan desde hace años, Christie y Barnaby traman un plan infalible. 

La autora es Rohan O’Grady, pseudónimo de la novelista canadiense June Skinner. No empezó a escribir hasta casi cumplir los cuarenta años, pero entre 1961 y 1970 publicaría cuatro novelas entre las que destaca, sin duda, la novela que hoy os presentamos.

Matemos al tío (1963), que fue llevada al cine con el mismo título en 1966 por el legendario director de películas de terror William Castle, y que está considerada una de las más importantes novelas góticas del siglo XX, un clásico  de culto. Un título mítico también por la llegada de Edward Gorey que ahora Impedimenta recupera y que se había convertido en objeto de coleccionista. 

Una lectura deliciosamente perversa. Oscura y mortalmente ingeniosa, que junta la inocencia, la valentía, la aventura, la ternura y el ingenio que solo se puede ver en personajes de la edad de nuestros pequeños protagonistas y que de forma irónica choca con la seriedad, la oscuridad y lo siniestro de su plan,  Matemos al tío es un clásico de culto que nunca hasta ahora se había publicado en español y que se encarga de acercarnos la editorial Impedimenta.

Aquesta nit digues que m'estimes

Per Àngela Sánchez Vicente

Ja fa uns quants dies que us anem apropant les novel·les d’en Federico Moccia gràcies a l’aposta d’un format més econòmic per part de labutxaca, o si preferiu la tapa dura la trobareu a Columna.

A les novel·les Perdona si et dic amor i Perdona però vull casar-me amb tu tenim a uns protagonistes que són joves tot i que entre ells hi hagi diferència d’edat i a l’aventura d’Aquell instant de felicitat tenim uns protagonistes molt i molt joves, és per això que ens ha sobtat (i encantat) la nova novel·la Aquesta nit digues que m’estimes.

En aquesta novel·la que no forma part de cap saga coneixerem un triangle amorós protagonitzat per una dona grandeta i dos homes també ja adults.

La dona és una prestigiosa pianista que ha d’abandonar els seus dies com a gran figura dels teatres i els recitals per tal d’entregar-se al Andrea, el seu company de ruta que ha patit un accident que l’ha deixat paralític. Tot i això, no l’allunyarà de la música doncs sigui on sigui ella la sent d’una manera que la fa brillar amb llum pròpia.

El seu món trontollarà quan en Tancredi la descobreixi a l’església embriagada per la melodia que canten uns nanos... no sap com ni perquè però el subtil moviment dels seus llavis acompanyant de manera vergonyosa la música el deixa embadalit i amb un únic desig: l’haig de conèixer!

En Tancredi és un home sofisticat, aficionat al món dels esports, seductor i extremadament atractiu.

La Sofia no està per històries ni per murgues barates i no creu massa en els sentiments d’en Tancredi, per ella sols son jocs de mirades i d’un alt ego que no vol ser ferit pel rebuig d’una dona. 

El propi Tancredi no es pot creure que ell s’hagi enamorat doncs és un fòbic al compromís i prefereix seguir vivint com un pica flors encara que ja li hagi passat l’edat de fer-ho.

L’historia va in crescendo mentre veien com la Sofia fa una gran introspecció per tal d’esbrinar que és allò que fa perquè vol o allò que fa per obligació o perquè és el que toca... 

Qui ha de guanyar a la seva batalla interna? Allò correcte o allò que l’apassiona? 

Quin camí agafarà? Hi ha algun camí en el que ningú no surti ferit?

Realment he anat a moltes signatures de llibres de l’autor, bé, a totes les que ha fet a Barcelona i em sorprèn com des de que la va publicar sempre és la nota de color entre un públic una mica més gran que no sap si cridar als quatre vents tot el que els ha agradat de la novel·la o millor sentir una mica de vergonya de fer cua enmig d’adolescents!

És una novel·la on el públic és més divers, la trama és més profunda però sempre amb el segell de qualitat de l’autor.

Us perdreu la dolça melodia d’aquestes planes? Jo no ho faria ni boja! 

Esteu a punt de fer-vos fans d’en Moccia si és que encara no ho éreu!

Aquell instant de felicitat

Per Àngela Sánchez Vicente

Avui us volem fer cinc cèntims del que és la novel·la titulada Aquell instant de felicitat dies abans de que labutxaca tregui al mercat la seva continuació titulada Tu i només tu.

Una altre novel·la signada per en Federico Moccia, un autor que a aquestes alçades ja gairebé no necessita presentació ni una contextualització doncs el seu fenomen fan entre els joves i adults és tan clar que ja ressona dins el seu propi nom un segell de qualitat que garanteix una bona història d’amor profunda però sense carrincloneries ni clixés trillats. 

En aquesta aventura, en aquell instant de felicitat, el seu protagonista viurà mil penúries fins que un bon amic li obri els ulls.

En Nicco és jove, enginyós, simpàtic, guapot... tot allò que una noia podria desitjar però la seva història amb l’Alessia ha estat un gran fracàs que ell no aconsegueix superar sense la mà del seu amic Gio. 

Ambdós amics no poden ser tan oposats, són el dia i la nit i alhora el ying i el yang, són els companys perfectes d’aventures doncs es complementen a la perfecció i es coneixen d’una manera profunda i sincera.

Mentre en Nicco es tortura per l’Alessia i els motius de la seva ruptura, en Gio només se les empesca per dur-lo a tots els clubs que coneix, a presentar-li noies, a fer-lo tastar els millors còctels de cada garito on paren sense saber que els seus destins es creuaran ben aviat amb dues noies ben especials.

Poc a poc en Nicco surt de si mateix i com en Gio mateix reconeix torna a ser ell i torna  a dirigir les rendes de la seva vida sense carregar amb el pes del desamor. 

En Gio es l’avui, el “carpe diem” en la màxima expressió i també necessita d’en Nicco que és més reflexiu i tracta de passar per la vida d’una manera més subtil i sensible, junts són el tàndem perfecte per enamorar a qualsevol noieta en un espai turístic tan ben descrit.

Una tarda de confessions, d’aquelles que ni es planegen, quan són més ells que mai coneixen a dues turistes nord-americanes que els deixaran bocabadats fins el punt d’enamorar-se bojament. 

Dins d’aquest quartet veiem com poc a poc en Gio perd protagonisme i ens centrem en el Nicco i la seva nova... Parella? 

Ni ell mateix es creu el pas que està donant, està tornant a entregar el seu cor en safata però a pesar de les seves pors està fascinat de fer-ho, es torna a sentir viu i amb una electricitat que li recorre tot el cos cada cop que ella el mira.

Poden els amors d’estiu acabar bé? Suposem que ella haurà de marxar però... ho farà? Es quedarà al costat d’en Nicco? Tornarà a casa seva? 

Un dels encants de la novel·la és que en un dels millors moments hi ha una pausa per tal que la nostra imaginació voli o bé fins que aconseguim un exemplar de Tu i només tu. 

Què creieu que passarà amb aquestes dues soledats que s’han trobat? Aconseguirà en Nicco tornar a ser feliç ni que sigui per un instant o tornarà el desamor?

Realment el març ja va essent el mes de l’amor i el renaixement dels primers rajos de sol que ens escalfen el cos i l’ànima... potser per aquest motiu aquest mes trobareu Tu i només tu a les vostres llibreries en el format habitual de labutxaca i amb els seus agradables preus per al públic lector o en format tapa dura de Columna.

No us deixeu escapar aquesta història que us acaronarà cor i ànima!

Reinas malditas

Por Galatea B.

Si os enamorasteis de la gran obra de micro-biografías “Divas Rebeldes”, la autora vuelve al ruedo literario con Reinas malditas, una obra imprescindible para los amantes de las biografías y de los hechos reales que parecen superar a la ficción.

En “Divas rebeldes” podíamos ver como mujeres afortunadas y bendecidas por la barita mágica de la fama veían como su exposición a los medios las hacia ser rebeldes pues no todo es aceptable aunque sus cuentas bancarias y sus bolsillos se llenen a marchas estremecedoras.

Subjetivamente, creo que con este nuevo libro hacen la antítesis, mujeres que lo tuvieron todo en el campo del poder pero que su vacío interior las dejó secas, casi como carcasas vivían vestidas de lujo y con grandes coronas pero interiormente no se quitaban el manto de la tristeza y el llanto.

Cristina Morató nos da una clase magistral sobre como las apariencias engañan. A través de breves biografías de Sissi la emperatriz, María Antonieta, Eugenia de Montijo, Alejandra Romanov, Cristina de Suecia y Victoria de Inglaterra entrevemos como la soledad interior, la fuerza de los amores imposibles, la privación de la crianza de los hijos y el más humillante ninguneo todas ellas fueron unas grandes desdichadas.

Suegras reinas que lo saben todo, un pueblo que no sabes porque no te acepta y te hace sentir una mera acoplada a la corona, la presión por tener hijos varones… ¿llevar una corona a cualquier precio?

Lógicamente han existido reinas afortunadas y amadas por sus súbditos pero en este libro fruto de una documentación exquisita y alejada al cliché dulzón y acaramelado vemos como un palacio puede ser una cárcel de oro y la incomprensión se convierte en las manos que cierran tu propia celda.

¿Cómo salir de esta situación? Cada una eligió un camino: resignación y obediencia, la más extrema rebeldía, el auto odio… Parece que no fueron felices y tampoco nadie las ayudó.

Gracias a Plaza & Janés y Debolsillo podemos disfrutar de una taza de té con una autora que nos enamora con su rigurosidad y su prosa inteligente, realista, respetuosa y muy sintética a la vez que podemos ponernos frente a frente con unas mujeres extraordinarias que sufrieron lo que no está escrito en el más oscuro silencio. 

Leed a Cristina Morató que pondrá voz a sus gritos mudos de ayuda, no os arrepentiréis. 

Un auto regalo perfecto que pasará por manos propias, de vuestras madres y abuelas. Os lo recomendamos encarecidamente.