dissabte, 17 de gener del 2015

Entrevista Tània Juste



Si us agraden les novel·les ambientades a Barcelona on la realitat es ficciona de manera magistral on la veracitat i la documentació en són l’eix vertebrador us heu de rendir a L’hospital dels pobres.

En aquesta gran obra la seva autora, la Tània Juste, ens explica fil per randa la construcció de l’Hospital de Sant Pau. 


En un temps convuls on la ciutat batega i es desperta del son dels dies més foscos les muralles medievals que envolten l’hospital de la Santa Creu cauen i mostraran una transició en l’espai arquitectònic sense precedent.

De la mà de Columna descobrim els fils que van moure la construcció d’aquest bell gegant que dorm al bell mig de la ciutat. Un emblema que deixa palès l’ànim pel progrés mèdic, arquitectònic i sobretot l’obertura del pensament i la consciència.

De moment només em cal dir que aquesta obra és un gran homenatge a una part de la ciutat i a tots els emprenedors que es van animar a tenir el coratge a anar contra corrent en un temps difícil.

Li cedim el torn de paraula a l’autora:

Quan vas descobrir que el món de les lletres t’estava esperant? Crec que de molt petita, potser quan vaig començar-me a “enganxar” a la lectura i se’m va obrir un món de possibilitats.

Creus que en aquesta novel·la has evolucionat vers “Els anys robats”? M’agrada pensar que cada nova novel·la que escric és un repte, un pas endavant en aquest llarg i apassionant camí que és l’escriptura. És important no acomodar-se mai i provar sempre coses noves, recursos diferents, jugar amb les veus narratives, amb els temes, amb l’enfoc, cal posar-se a la pell de cada nou personatge i situació i, -cada cop amb més ofici, és clar-, provar de donar-li tot el color i la dimensió possibles. La intenció sempre és superar-se amb el següent, però estimo els meus llibres de la mateixa manera que estimo els meus fills: cadascun amb les seves particularitats.

Si poguessis fer un viatge en el temps amb quins escriptors t’agradaria compartir un bon dinar i un grapat de bones anècdotes? Amb la Rodoreda segur!, és clar que en Ventura Pons ja em va permetre assistir a un berenar amb ella, malgrat que fos només com a espectadora (“Un berenar a Ginebra”). Si hagués pogut entrar dins la pantalla li hauria preguntat un munt de dubtes i inquietuds! També m’hauria agradat conèixer Irène Némirovski, coincidir amb Sándor Márai o xerrar amb Thomas Mann durant llarga estona sobre la seva magnífica família Buddenbrook; passejar per Londres amb Virginia Woolf tot parlant de Clarissa Dalloway o acompanyar Dickens una nit d’insomni quan sortia al carrer a escoltar el parlar de les diferents classes socials londinenques.

Amb quins ulls mires la ciutat? Vas prenent notes? Fas fotos? Sempre practico una doble mirada quan passejo per Barcelona: d’una banda veig el present amb la seva diversitat de rostres i de parles; de l’altra, m’endinso en el temps i en comptes de cotxes veig carruatges tirats per cavalls, senyors amb barret i bastó, aprenents amb bata embotonada que corren amunt i avall i noies que vesteixen a la moda dels vint, dels trenta... No em costa gens escoltar el cloc-cloc dels cavalls, la botzina dels primers cotxes o el crit del jovenet que anuncia l’edició del vespre amb notícies fresques. Faig fotos sense càmera i amb molts filtres que em permeten arribar a altres èpoques. Notes? Tot el dia prenc notes.

Com és el procés de documentació per crear unes novel·les tan meravelloses sobre temes tan concrets i en un context social, econòmic i de pensament tan marcats? En primer lloc cal fer-ne una investigació exhaustiva, regirar arxius, documents de tota mena i, a ser possible, entrevistar molta gent. Penso que psicològicament també t’hi has de submergir, només així pots respirar l’aire d’aquells anys, i això ho trobes buscant en la seva quotidianitat: quines pel·lícules s’estrenaven, escoltar la música que ells escoltaven, esbrinar com era un dia normal en la vida de cadascun dels personatges per arribar a imaginar què sentien i com els afectava cada cosa que passava en el seu temps.

On trobes l’escletxa per crear els personatges i que es fonguin amb el teló de fons? Els personatges neixen abans, són part de la història que vull explicar. El teló de fons m’ajuda a mostrar per què són com són i marca les seves vides, la seva manera de reaccionar i el seu destí.

El teu llibre és extremadament emotiu. Que creus que costa més de guarir? El cos o la ment? No concebo el cos sense la ment ni la ment sense el cos, així que, a la manera dels grans metges visionaris de principis de segle, tinc la ferma convicció que totes dues coses han de guarir plegades.

A l’obra veiem que la seva memòria ve a ser passat que vol seguir essent present. Personalment, vius de passat, de present, de futur o de la conjunció de tots tres temps? La meva parella encara se sorprèn dels viatges que fa el meu cap! I això que fa molts anys que em coneix! Sempre em pregunta si estic al present i em pot parlar amb normalitat o si més val deixar-ho córrer pel moment perquè em trobo enmig d’una revolució, d’una declaració de guerra o vés a saber què. 

Què t’enamora de les teves novel·les? Visc els personatges com si fossin parents meus i no puc renunciar a ells malgrat que acabi d’escriure’n la seva història. En acabar una novel·la tinc un cert sentiment de pèrdua, però amb el retorn dels lectors tot plegat reviu!

Creus que aquest llibre serveix per despertar consciències? Si més no, penso que el coneixement de la història et porta a reflexionar i a fer-te un estat d’opinió sobre tots aquells temes que encara s’arrosseguen i que encara no s’han resolt. Parlo de qüestions polítiques, però també de tabús que no tinc tan clar que s’hagin superat del tot.

Creus que seria possible un món sense patiment o bé l’hem de suportar per adonar-nos de la contraposició entre la vida i la mort, allò positiu i allò negatiu? És bo que no tot ens surti bé perquè sinó no seríem capaços de valorar els bons moments. A més, el patiment ens situa en una escala més humana i ens demostra que no som invencibles, és una lliçó d’humilitat. Si podem superar-lo, ens fa més forts.

A quines personalitats de la contemporaneïtat t’agradaria que arribés un exemplar d’aquesta obra? A totes aquelles persones que hagin oblidat que a principis de segle a Barcelona ja hi havia gent que era capaç de fer arribar el país al lloc més alt del planeta. Hi havia molt talent i n’hi segueix havent. Només cal que tots ens ho creguem.

Ara que no ens veu ningú, tens algun projecte nou en ment? I tant! Ja he començat a documentar-me per un nou llibre.

Per finalitzar, ens agradaria que ens responguessis el que ja ha esdevingut la pregunta de la casa. Quina és la pregunta que mai t’han fet i creus important? Ens la respons?

T’agradaria viure única i exclusivament de l’escriptura?

És clar que sí! I poder-li dedicar tot el temps de la meva vida. 





divendres, 16 de gener del 2015

L'hospital dels pobres



Si us agraden les novel·les ambientades a Barcelona on la realitat es ficciona de manera magistral, on la veracitat i la documentació en són l’eix vertebrador us heu de rendir a L’hospital dels pobres.

En aquesta gran obra la seva autora, la Tània Juste, ens explica fil per randa la construcció de l’Hospital de Sant Pau. 

En un temps convuls on la ciutat batega i es desperta del son dels dies més foscos les muralles medievals que envolten l’hospital de la Santa Creu cauen i mostraran una transició en l’espai arquitectònic sense precedent.

El nou segle està ple de joves arquitectes, metges, infermeres, artistes i ciutadans que ho donaran tot per la ciutat i per afavorir als desemparats.

La construcció es relata d’una manera minuciosa i tan descriptiva que és molt fàcil fer el salt, entrar a la novel·la i fer amistat amb els seus principals protagonistes. Sembla ficció tot el que ens narren però realment l’ésser humà és tremendament sorprenent i només cal apropar-s’hi per veure la grandària i el disseny del projecte.

Potser eren uns somiadors però l’hospital que hi havia no podia seguir tal com estava i la societat necessitava un lloc per acudir en els mals moments. 

Tothom que hi anava es sorprenia de l’estructura, els espais, els jardins, la unió d’interior i exterior i sobretot la bona vida que s’intentava donar als residents.

Realment l’home és un ser holístic i no només el guareix la química sinó que un lloc tan esplendorós els ajudava i a més ha esdevingut un símbol de l’arquitectura, la modernitat i el desenvolupament de la ciutat de Barcelona.

De la mà de Columna descobrim els fils que van moure la construcció d’aquest bell gegant que dorm al bell mig de la ciutat. Un emblema que deixa palès l’ànim pel progrés mèdic, arquitectònic i sobretot l’obertura del pensament i la consciència.

És el llibre ideal per als historiadors, per als metges, per als amants de la ciutat i per tots aquells que disfruten d’una gran novel·la on el rigor és la clau.

De moment només em cal dir que aquesta obra és un gran homenatge a una part de la ciutat i a tots els emprenedors que es van animar a tenir el coratge a anar contra corrent en un temps difícil.

Realment és molt bo però si encara no esteu convençuts demà mateix podreu llegir l’entrevista que la seva autora ens ha cedit amb la seva modèstia i generositat.

Animeu-vos i endinseu-vos a la lectura!


dijous, 15 de gener del 2015

Mirabilia ets tú




Avui la bellesa ens embriaga de la mà de Mirabilia ets tu. Un llibre especial i preciós on podem conèixer ésser ocults en el nostre dia a dia com la dona flor que ens tanca els ulls a l’hora de dormir o les petites gotetes d’aigua que cobreixen les flors de bon matí.

És una obra mestra que ens fa reflexionar sobre el fet de tenir a petits éssers que ens fan la nostra vida més fàcil i bonica alhora que ens presenten un lloc meravellós per descobrir.

A través de petites explicacions embolcallades amb unes il·lustracions que ens fan caure de cul a terra de lo precioses que són.

Els seus autors, en Conrad Roset i la Milena Nonó ens obren la porta als somnis i a un imaginari fantàstic. M’he sentit una nena petita amb sabates noves llegint les histories d’aquestes menudes. És espectacularment especial i complert.

És un llibre que és tot i és res, és dia i és nit, és ningú i ets tu!

Crec que sense caure en allò desagradable de les comparacions, m’he sentit com al País de les meravelles o al planeta de El petit príncep on tot és meravellós i tu pots acabar de copsar el sentit que li vols donar.

Realment La Galera encerta amb una obra recomanable als amants del món fantàstic, als amants del grafisme i del dibuix més orgànic i per als que valoren la bellesa més enllà d’allò físic.

Es un regal pels sentits amb un format majestuós que amaga aquests éssers i ens agilitza una lectura dolça, tendra i molt positiva. La seva lectura és terapèutica.

No us el deixeu escapar!

dimecres, 14 de gener del 2015

La llibreria dels finals feliços



Per Àngela Sánchez Vicente


Avui si que és una recomanació amb majúscules, crec que no sabré pas posar negre sobre blanc tot allò que he sentit al llegir aquesta novel·la.

M’he quedat amb el cor encongit, he sentit ràbia, amor, il·lusió, pèls de punta i moltíssima empatia amb la protagonista. En poques paraules  és una novel·la brutal, dolça (que no almívarada), intimista, amb força, vital, femenina, coral... a La llibreria dels finals feliços hi som tots benvinguts!

La novel·la tracta l’amistat de la Sara i l’Amy. La primera és una joveneta sueca amb molts somnis i la segona és una dona madura que viu a Iowa, res sembla unir-les però l’amor per la literatura serà el seu llaç de plata i les vincularà fins a límits que ni sospiten. 

La Sara decideix anar a l’encontre de la seva interlocutora i es planta a Iowa però l’Amy no hi és. Què li pot haver passat? L’únic que té és el desig que li deixin obrir una llibreria i fer que l’amor per les lletres creixi entre la seva comunitat.

Sembla una feina fàcil però a la Sara se li gira molta feina, a més de ser de fora i tenir que habituar-se a nous costums i hàbits ha de dur a terme un somni que les unirà més que mai.

Els veïns no li agraeixen gens el seu esforç i està a punt de llençar la tovallola quan decideix conèixer a cada habitant per poder recomanar-los la seva novel·la, aquella que està a l’estanteria dedicada per cada un d’ells amb l’ànim de que la lectura esdevingui un plaer per ells i tornin a per més i més. 

Poc a poc ho aconsegueix tot i que la turmenta el que li pugui haver passat a l’Amy.

Ha canviat la vida dels altres i de tot Broken West però ella tampoc és la mateixa que va arribar amb una petita maleta i ganes de compartir la seva passió.

La ploma de la Katarina Bivald ens planta al cor del poble, ens fa apreciar als seus habitants i gairebé podem endevinar els pensaments de la Sara. 

És de les millors novel·les que he llegit aquest any i desitjaria que ningú se la perdés. 

Realment el catàleg d’Edicions 62 és ric en nombre i sobretot en qualitat però amb aquesta obra han sobrepassat totes les meves expectatives. 

Realment estic sense paraules, només sé que el recomanaré als amics i que el rellegiré ben aviat. Té tants matisos que és infinitament gloriós.


dimarts, 13 de gener del 2015

La lluvia es una canción sin letra



Hoy estamos encantados de presentaros una novela que os dejará boquiabiertos y con ese buen gusto que dejan las historias que te llenan el corazón y el alma. Se trata de La lluvia es una canción sin letra de nuestro ya amigo Ángel Gil Cheza que nos enamoró con “El hombre que arreglaba las bicicletas” y la humanidad que nos brindó en la entrevista que nos cedió.

Al recibir este libro pensé en cuatro puntos positivos a simple vista: el primero es que si hay algo que puedo amar en esta vida es la lluvia y en segundo lugar estaría la música, lógicamente si van de la mano es inexplicable; en tercer lugar la localización de la novela en tierras irlandesas es muy especial y cómo no, en cuarto lugar saber que la pluma del autor y compositor estaba detrás de esta fantástica idea convertida en una novela imprescindible.

Así que vamos al lio, la historia arranca cuando encontramos a una chica enterrada en extrañas circunstancias en la Irlanda del siglo XI. Con el verdor del paisaje, los sonidos de los pájaros y la quietud de la escena podemos casi tocar ese suelo y percibir ese olor a bajo bosque intenso que se convierte en el marco ideal.

¿No os pasa que a veces jugáis a inventar que pasó o quien era una persona antes de conocerla? ¿A qué se dedicaba? ¿Cómo vivía? ¿Cómo era su familia? ¿Cuántos pretendientes tenia?

Pues Ángel Gil Cheza juega a eso de una manera magistral y construye la que pudo ser la vida, aventura y desventura de esa chica.

¿Qué le pudo pasar? ¿Quién era? Puede ser que se acerque a la verdad o la desmonte del todo pero por algo es literatura y cada uno tiene sus licencias. 

El relato es sorprendente y altamente adictivo, invita a pasar páginas sin pensarlo y cuando te das cuenta le estás dando la vuelta a la última que cierra la historia. 

Con un léxico que deja perplejo, un ritmo trepidante y una empatía que asusta nos atrapa de una manera imparable y queda en nuestra memoria bastante tiempo con el deseo de querer recomendarla a aquellos lectores voraces que conocemos.

Por suerte y gracias a Suma de letras la podemos recomendar desde esta plataforma y os aseguramos que no os arrepentiréis de la elección. 

En la anterior entrevista le comentamos como era el presente, el pasado y el futuro y su respuesta nos va de perlas para la historia de la chica misteriosa.

“¿Crees que la historia que cada persona deja al morir es pasado que se quiere hacer presente?
Somos recuerdos, y somos tiempo, nada más. Es importante mantener vivos los que te hacen estar bien, los que te reportan felicidad, incluso nostalgia… eso es bonito. Pero también es importante tener tiempo, el tiempo es lo único real y lo único que tenemos, hay que poderlo disfrutar.”

¿Aún no estáis convencidos? Venga va, coged vuestras bicicletas e id directos a las librerías.