Entrevista Tània Juste

Si us agraden les novel·les ambientades a Barcelona on la realitat es ficciona de manera magistral on la veracitat i la documentació en són l’eix vertebrador us heu de rendir a L’hospital dels pobres.

En aquesta gran obra la seva autora, la Tània Juste, ens explica fil per randa la construcció de l’Hospital de Sant Pau. 

En un temps convuls on la ciutat batega i es desperta del son dels dies més foscos les muralles medievals que envolten l’hospital de la Santa Creu cauen i mostraran una transició en l’espai arquitectònic sense precedent.

De la mà de Columna descobrim els fils que van moure la construcció d’aquest bell gegant que dorm al bell mig de la ciutat. Un emblema que deixa palès l’ànim pel progrés mèdic, arquitectònic i sobretot l’obertura del pensament i la consciència.

De moment només em cal dir que aquesta obra és un gran homenatge a una part de la ciutat i a tots els emprenedors que es van animar a tenir el coratge a anar contra corrent en un temps difícil.

Li cedim el torn de paraula a l’autora:

Quan vas descobrir que el món de les lletres t’estava esperant? Crec que de molt petita, potser quan vaig començar-me a “enganxar” a la lectura i se’m va obrir un món de possibilitats.

Creus que en aquesta novel·la has evolucionat vers “Els anys robats”? M’agrada pensar que cada nova novel·la que escric és un repte, un pas endavant en aquest llarg i apassionant camí que és l’escriptura. És important no acomodar-se mai i provar sempre coses noves, recursos diferents, jugar amb les veus narratives, amb els temes, amb l’enfoc, cal posar-se a la pell de cada nou personatge i situació i, -cada cop amb més ofici, és clar-, provar de donar-li tot el color i la dimensió possibles. La intenció sempre és superar-se amb el següent, però estimo els meus llibres de la mateixa manera que estimo els meus fills: cadascun amb les seves particularitats.

Si poguessis fer un viatge en el temps amb quins escriptors t’agradaria compartir un bon dinar i un grapat de bones anècdotes? Amb la Rodoreda segur!, és clar que en Ventura Pons ja em va permetre assistir a un berenar amb ella, malgrat que fos només com a espectadora (“Un berenar a Ginebra”). Si hagués pogut entrar dins la pantalla li hauria preguntat un munt de dubtes i inquietuds! També m’hauria agradat conèixer Irène Némirovski, coincidir amb Sándor Márai o xerrar amb Thomas Mann durant llarga estona sobre la seva magnífica família Buddenbrook; passejar per Londres amb Virginia Woolf tot parlant de Clarissa Dalloway o acompanyar Dickens una nit d’insomni quan sortia al carrer a escoltar el parlar de les diferents classes socials londinenques.

Amb quins ulls mires la ciutat? Vas prenent notes? Fas fotos? Sempre practico una doble mirada quan passejo per Barcelona: d’una banda veig el present amb la seva diversitat de rostres i de parles; de l’altra, m’endinso en el temps i en comptes de cotxes veig carruatges tirats per cavalls, senyors amb barret i bastó, aprenents amb bata embotonada que corren amunt i avall i noies que vesteixen a la moda dels vint, dels trenta... No em costa gens escoltar el cloc-cloc dels cavalls, la botzina dels primers cotxes o el crit del jovenet que anuncia l’edició del vespre amb notícies fresques. Faig fotos sense càmera i amb molts filtres que em permeten arribar a altres èpoques. Notes? Tot el dia prenc notes.

Com és el procés de documentació per crear unes novel·les tan meravelloses sobre temes tan concrets i en un context social, econòmic i de pensament tan marcats? En primer lloc cal fer-ne una investigació exhaustiva, regirar arxius, documents de tota mena i, a ser possible, entrevistar molta gent. Penso que psicològicament també t’hi has de submergir, només així pots respirar l’aire d’aquells anys, i això ho trobes buscant en la seva quotidianitat: quines pel·lícules s’estrenaven, escoltar la música que ells escoltaven, esbrinar com era un dia normal en la vida de cadascun dels personatges per arribar a imaginar què sentien i com els afectava cada cosa que passava en el seu temps.

On trobes l’escletxa per crear els personatges i que es fonguin amb el teló de fons? Els personatges neixen abans, són part de la història que vull explicar. El teló de fons m’ajuda a mostrar per què són com són i marca les seves vides, la seva manera de reaccionar i el seu destí.

El teu llibre és extremadament emotiu. Que creus que costa més de guarir? El cos o la ment? No concebo el cos sense la ment ni la ment sense el cos, així que, a la manera dels grans metges visionaris de principis de segle, tinc la ferma convicció que totes dues coses han de guarir plegades.

A l’obra veiem que la seva memòria ve a ser passat que vol seguir essent present. Personalment, vius de passat, de present, de futur o de la conjunció de tots tres temps? La meva parella encara se sorprèn dels viatges que fa el meu cap! I això que fa molts anys que em coneix! Sempre em pregunta si estic al present i em pot parlar amb normalitat o si més val deixar-ho córrer pel moment perquè em trobo enmig d’una revolució, d’una declaració de guerra o vés a saber què. 

Què t’enamora de les teves novel·les? Visc els personatges com si fossin parents meus i no puc renunciar a ells malgrat que acabi d’escriure’n la seva història. En acabar una novel·la tinc un cert sentiment de pèrdua, però amb el retorn dels lectors tot plegat reviu!

Creus que aquest llibre serveix per despertar consciències? Si més no, penso que el coneixement de la història et porta a reflexionar i a fer-te un estat d’opinió sobre tots aquells temes que encara s’arrosseguen i que encara no s’han resolt. Parlo de qüestions polítiques, però també de tabús que no tinc tan clar que s’hagin superat del tot.

Creus que seria possible un món sense patiment o bé l’hem de suportar per adonar-nos de la contraposició entre la vida i la mort, allò positiu i allò negatiu? És bo que no tot ens surti bé perquè sinó no seríem capaços de valorar els bons moments. A més, el patiment ens situa en una escala més humana i ens demostra que no som invencibles, és una lliçó d’humilitat. Si podem superar-lo, ens fa més forts.

A quines personalitats de la contemporaneïtat t’agradaria que arribés un exemplar d’aquesta obra? A totes aquelles persones que hagin oblidat que a principis de segle a Barcelona ja hi havia gent que era capaç de fer arribar el país al lloc més alt del planeta. Hi havia molt talent i n’hi segueix havent. Només cal que tots ens ho creguem.

Ara que no ens veu ningú, tens algun projecte nou en ment? I tant! Ja he començat a documentar-me per un nou llibre.

Per finalitzar, ens agradaria que ens responguessis el que ja ha esdevingut la pregunta de la casa. Quina és la pregunta que mai t’han fet i creus important? Ens la respons?

T’agradaria viure única i exclusivament de l’escriptura?

És clar que sí! I poder-li dedicar tot el temps de la meva vida.