Entrevista Marc Moreno

Benvolgut Marc, després d’haver llegit la teva obra “Els silencis dels pactes” publicada per Llibres del Delicte. Els nostres lectors de “La Petita Llibreria” han pogut descobrir una mica més sobre tu. Però crec que encara queda molta tinta negra al tinter.

M’agradaria començar amb aspectes que defineixen l’escriptor que s’amaga rere la ploma de Marc Moreno.

Recordes quina va ser la primera novel·la negra que vas llegir? La vas triar tu? Quants anys tenies? La veritat és que no ho recordo. A mi m’ha passat que vaig prendre consciència que era un lector de novel·la negra després de portar molts anys llegint un tipus de llibre determinat, sense saber que allò era literatura de gènere. De sobte t’adones que sempre t’interesses pel mateix tipus de llibres, que parlen de les mateixes coses i amb un estil determinat. I és en aquell moment que pots afirmar que ets lector de novel·la negra.

Què és el que més t’atrau del gènere negre? Per que? Com a lector tens la possibilitat d’ampliar la teva visió del món a través de l’òptica personal de l’escriptor i de la dissecció que fa de la societat a través de la seva part més fosca. I com autor em permet explicar els draps bruts que tota societat amaga, la merda que hi ha sota la catifa i que ens condiciona la manera de comportar-nos en una societat determinada.    

Quin creus que és el teu personatge insígnia dins el gènere? M’agrada el Patrick Kenzie de Dennis Lehane, perquè té tot el que se li pressuposa als típics detectius del gènere: dur, expeditiu, resolutiu, amb valors... però alhora és una persona familiar, enamorada de la dona i que veu més enllà de la violència i la merda que li esquitxa cada cas. A més, és un personatge més actual que els clàssics detectius del gènere.

Si haguessis de recomanar una obra negra a un lector poc avesat a aquest estil, quina seria? Per quin motiu? El poder del perro, de Don Winslow. Per mi és una de les grans obres mestres que s’han fet en el gènere. I té el valor afegit que és una novel·la relativament recent, el que és molt valorable perquè sempre que ens referim a les obres mestres del gènere sembla que ens haguem de traslladar al segle passat amb Hammet o Chandler.

Quins creus que haurien de ser els aspectes imprescindibles en una bona novel·la negra? Una intensa crítica social i reflectir la societat que ens envolta però sempre amb la voluntat de destapar les misèries que amaguem. És bàsic fer que el lector pensi més enllà del que li explica la novel·la, que obri els ulls a través de la història i pugui veure la mossegada de realitat que l’autor de novel·la negra vol transmetre amb el seu text.

Un cop hem descobert més aspectes d’en Marc Moreno, ens agradaria aprofundir una mica més en la teva darrera novel·la.

¿Quin creus  que és el personatge que més t’ha costat construir?  Tots, perquè he intentat que cada un d’ells, la seva personalitat i manera de comportar-se tingués una repercussió en la història. I això només s’aconsegueix construint personatges complexos, reals i que tinguin comportaments creïbles i interessants. Per exemple, el personatge de l’Estruch volia que fos un milionari altiu i odiós, però tampoc el volia fer repugnant per al lector, o el d’en Masferrer volia que fos una persona sense escrúpols i disposat a tot, però que tingués unes motivacions clares que el fessin de carn i ossos. 

Sembla que tot comença amb la mort d’una dona (no direm noms per no fer un spoiler), però aquest fet només és una breu introducció pel que vindrà. ¿Sobre qui creus que recau el pes de la trama? És una novel·la coral, no perquè hi hagi una inacabable llista de personatges, però sí perquè no hi ha un protagonista absolut que aglutini tot el pes de la història. Aquí no hi ha un mort i una investigació per descobrir l’assassí, perquè l’assassí el coneixem a la primera pàgina, així que el protagonista no és ni el policia, ni l’assassí, ni el mort. Per tant, el que hi ha és un conjunt de personatges on tots aporten alguna cosa en la meva intenció de dibuixar la corruptibilitat de la persona en la nostra societat. 

El personatge de la Gemma Fàbregas, la nostra periodista amb ètica ¿està inspirada en algú en concret? En la figura idíl·lica del que hauria de ser un periodista en el segle XXI. És una professional que rep pressions per publicar notícies sense contrastar i que afavoreixen els interessos del mitjà on treballa, però que no deixa d’investigar i d’intentar destapar la veritat al llarg de tota la novel·la.

¿Creus que avui en dia l’ètica periodística està en perill? Desgraciadament sí. En molts casos el periodisme no és més que una feina per la qual un professional rep un salari i no pensa en els principis de la professió. I ho puc arribar a entendre, perquè si tens un lloguer, una família per alimentar i factures impagades, si no fas el que diu l’empresa et fotran al carrer. I amb els principis i l’ètica no es paguen factures. Però també hi ha professionals amb ètica i principis, que són els que creen els mitjans de comunicació alternatius i deslligats d’interessos econòmics i polítics.

El personatge de l’August, és un dels més complexos, on hi conjugues aspectes tan diferents com l’amor a la família, la recerca de feina (la que sigui), la seva homosexualitat, i el tracte que rep pel seu color de pell i la dificultat que té amb l’idioma. ¿Com has aconseguit crear un personatge tan complex al qual el lector li seria capaç de perdonar-li tot? El punt de partida era la immigració i la dificultat afegida que suposa per a un immigrant no tenir papers i no dominar l’idioma quan tens un problema greu que solucionar. A partir d’aquí només intentava explicar com de complicat pot arribar a ser el seu món i com tot plegat pot influir en la seva personalitat, l’actitud i el comportament amb els qui l‘envolten. No va ser fàcil, però crec que és un dels motors de la novel·la i un personatge amb molta força.

¿Quin polític creus que hauria de prestar especial atenció a la teva novel·la? No estaria mal que tots la llegissin, però no només Els silencis dels pactes, sinó també la meva anterior Independència d’interessos i moltes altres del gènere que els farien enrojolar i potser serien una mica més honestos amb es votants. Per desgràcia crec que els nostres polítics no són de llegir gaire, com vaig poder comprovar a la Setmana del Llibre en Català, on tots van passar per la nostra caseta però ningú no va comprar ni un sol llibre.

Si haguessis de transformar la teva novel·la en una cançó, ¿Quina creus que seria la seva banda sonora? Una de jazz amb una línia de baixos molt potent i un ritme alt, d’aquelles que les sents ben a dins. O potser una de hip hop amb lletres molt explícites i de carrer, perquè es tracta d’una novel·la que beu de la realitat del que passa als carrers de les nostres ciutats. 

La teva presentació de “El silenci dels pactes” a La Setmana del llibre en català va ser tot un èxit, com et vas sentir? Quines impressions et va provocar? Molt content i molt agraït a tots els lectors que es van apropar a la Setmana, però no només el dia de a presentació, que va estar molt bé perquè la vam fer molt dinàmica i participativa, com totes les que fem a Llibres del Delicte, sinó també a tots els que es van passar per la nostra caseta la resta de la Setmana i van fer d’Els silencis dels pactes el segon llibre més venut de la caseta de Llegir en Català, que engloba 9 editorials independents.

Llibres del Delicte és una editorial independent, que neix a Barcelona amb la voluntat de mantenir un compromís amb la literatura en català i, en concret, amb la bona novel·la negra que s’escriu al país. En Marc Moreno també n’és l’editor.

¿Què pesa més la tasca d’editor o la d’escriptor? Per temps, m’ocupa més hores la tasca d’editor que la d’escriptor, perquè aixecar un projecte des de zero i consolidar-lo entre les editorials independents atractives per al lector és una obsessió per mi, però no és gens fàcil. Jo em considero més escriptor que editor, però les circumstàncies m’impedeixen escriure tot el que tinc al cap, tot i que reconec que sóc bastant prolífic i que sempre en porto alguna de cap, ja siguin projectes de novel·les per escriure o idees per a l’editorial.

D’on ha sorgit la idea d’un abonament anual, on els lectors podran rebre sis novetats per tan sols 60 €? Doncs una d’aquestes idees que et comentava que sempre tinc al cap és la de l’abonament anual, que no és res més que premiar la fidelitat dels nostres lectors i fer que tota la col·lecció sigui accessible per a tothom. Per 60€ tens la possibilitat de demanar els 6 llibres que vulguis durant un any, tant dels que ja hem publicat com dels que es publicaran durant el següent any. Tens 12 mesos per anar demanant els llibres de l’abonament, els pots fer d’un en un, de dos en dos, els sis de cop... com vulguis.

No hem de confondre quantitat amb qualitat, però... ¿Quin és el secret per poder oferir qualitat a un preu tan assequible en temps tan complicats? Tenir la voluntat d’apropar la literatura als lectors i de proposar lectures interessants i atractives pels textos i pel disseny i l’edició, però també pel preu. A Llibres del Delicte som conscients que els llibres no poden ser un luxe, tothom ha de poder accedir als nostres llibres, però sense oblidar que això també és un negoci i que si perdem diners deixarem d’editar, així que busquem fórmules –com la de l’abonament anual, entre d’altres– per oferir bons llibres a bons preus. Retallant –en el bon sentit de la paraula–d’aquí i d’allà i ajustant pertot arreu, creiem que hem aconseguit un preus molt competitius i que permeten que tothom pugui anar cada mes i mig a la llibreria a comprar el nou Llibre del Delicte (o rebre’l a casa si és abonat nostre). 

  

Per finalitzar, ens agradaria que contestessis el que ha esdevingut la pregunta marca de la casa. Quina és la pregunta que mai t’han fet i creus que és important per als lectors?

Ja me l’han fet però la tornaré a respondre perquè em va fer molta gràcia i em va causar certa sorpresa el dia que me la van fer: A Llibres del Delicte publicareu llibres per a nens? No. A Llibres del Delicte, com es dedueix del nom, publiquem llibres que parlen de delictes. I no creiem que aquest gènere sigui el més adient per als nens. El que sí que ens hem plantejat, potser en un futur, és publicar novel·la negra juvenil, una espècie de crossover. Però això potser més endavant, amb el projecte més consolidat.

Els silencis dels pactes

El nostre bon amic Marc Moreno ens ofereix una novel·la actual, trepidant, amb ritme i profunditat.

Una novel·la que tracta el tema de l prostitució, del joc d’influències al món de la política, les organitzacions criminals, el tractament amb vexació a gent de color i a les dones per part d’homes sense escrúpols que només responen davant dels diners, però juga amb el contrapunt de l’amor a la família, de la intel·ligència de les dones, del periodisme compromès, de la justícia i de la recerca de la veritat.

Els silencis dels pactes és una obra que crida sobre temes que podem llegir, desgraciadament, cada dia als diaris.

La manera en que en Marc entrecreua els personatges es sublim, va pas a pas, començant per una situació fosca com un assassinat on només sabem qui és l’assassí i poc a poc va desvetllant com aquest succés crea un efecte en dominó on la corrupció va prenent força.

M’ha sorprès molt l’evolució de l’escriptura respecte la seva novel·la anterior “Independència d’interessos”, pot ser es degut al canvi de temàtica o d’actualitat, però en aquesta darrera és nota una ploma ferma, contundent amb molts coses a dir i poques a callar, com si un gran pes hagués desaparegut de les seves espatlles i la llibertat de moviment dones més flexibilitat a la seva manera d’involucrar-se en la novel·la.

Quedi clar, que jo no soc cap entesa, només una gran lectora i seguidora de totes les novel·les que Llibres del Delicte ens ofereix, una modesta editorial que amb cada publicació encerta de ple, amb un ventall d’escriptors bons i propers als lectors i amb l’ànima una mica negrota.

A Els silencis dels pactes els personatges es van construint a mesura que els anem descobrint, no son gens plans, a cada gir de la trama en descobrim un angle diferent, una perspectiva que ens havia quedat a les ombres i que va creant una imatge força real de cada un d’ells.

¿Quin preu té la vida humana?, ¿Els diners ho poden tot?, aquestes son només algunes de les preguntes que el lector s’anirà formulant a mesura que plana a plana devori la novel·la.

Si accepteu un consell, no deixeu escapar la oportunitat d’entrar en una trama que enganxa des de la primera plana y que no podreu deixar fins al final.

Corazón en sombras

Laura Kinsale nos ofrece la continuación de su novela “Por el corazón de mi dama”, con Corazón en sombras publicado por Plaza & Janés.

Si no habéis leído la primera entrega de esta serie, no pasa nada, dado que los personajes que resultaron el eje central en la anterior se muestran en esta entrega más en las sombras, como grandes estrategas, pero la historia en si recaerá sobre los hombros de otros personajes.

La autora juega muy bien con el lector y le regala la oportunidad de descubrir en de manera independiente una historia completa en sí misma en cada volumen. Cierto es que se pierde cierta profundidad en aspectos históricos o de carácter referente a los personajes, pero aquellos aspectos más imprescindibles los remarca de manera que quedan incluidos de manera fluida en la narración.

Nos encontraremos inmersos en el quinto reinado del rey Ricardo II, en una época de caballeros y damiselas en apuros, donde el juego del poder y la guerra se centraban como en un tablero de ajedrez y la vida de los personajes se marcaran por su estatus social.

Nuestra protagonista es Elayne, una jovencita que vive en un pueblo inglés con su hermana y su marido, donde gracias a su protectora ha recibido una educación especial por su condición de mujer. Pero un día, tras un desengaño amoroso, Elayne descubre que es Elena, nada más ni nada menos que la princesa heredera de una región italiana, Monteverde.

Un lugar en conflicto entre dos familias, los Navona y los Pietro, dado que se consideraba perdido el linaje de Elena.

La solución que proponen es casarla con Franco Pietro dado que el último de los Navona está exiliado.

Nada la prepara para ser secuestrada por un pirata, Il Corvo, tras el cual se esconde Allegreto Navona, un hombre que le roba el sentido y el corazón.

Elena tendrá que decidir que es más importante, si su corazón, su dignidad o su pueblo.

Por primera vez, y desde hace mucho, el género romántico histórico nos muestra a mujeres fuertes, con carácter que se enfrentan a grandes hombres, poderosos y que están cañón, pero que en definitiva frente él se reducen a mujeres dóciles.

Elena demuestra que de dócil no tiene nada, es testaruda, lista y muy resuelta, una mujer capaz de usar una mente fría y un cuerpo caliente, sin dejarse dominar.

Una mezcla potente entre el poder de la Iglesia, el poder del corazón y el de la razón. Un momento donde el pueblo más poderoso era aquel que tenía más fuerza bruta y menos escrúpulos.

¿Podrá Monteverde recuperar lo que fue de la mano de una joven princesa?, ¿Podrá un joven corazón terminar con la enemistad de una población diezmada por las luchas internas?

No esperéis más para descubrir una heroína que podría ser la princesa de vuestros corazones.

Rumbo a una vida mejor

Por Ángela Sánchez Vicente

 

Hablando desde la más sincera individualidad hoy estoy orgullosa pues podré dedicar esta reseña a un autor que admiro profundamente por sus palabras y por el arte que tiene al transmitir.

Si hablamos de psicología detesto la palabra auto ayuda, me gusta más pensar en una auto aceptación, superación y sobretodo conocimiento. El gurú en este viaje hacia uno mismo en busca de la felicidad es el gran Jorge Bucay.

Este prestigioso psicoterapeuta y psicodramatista vuelve pisando fuerte con Rumbo a una vida mejor. Cuando piensas que ya no te puede contar nada nuevo te sorprende con una nueva idea, un nuevo cuento y una nueva reflexión. Sin duda alguna, si alguien sabe cómo son los humanos y cómo funcionan sus mentes y emociones es él.

Este volumen es ágil, bonito, bien ilustrado y con unos capítulos que nos llevan a un rumbo más certero en nuestra vida.

Empezamos por conocernos a nosotros mismos y reconocer si estamos dotados de ciertos sentimientos o si por el contrario estamos carentes. Primera sorpresa, me conozco mejor pues me ha hecho pensar en qué grado de esos sentimientos estoy.

Venga, nos ponemos en marcha con nuestra maleta emocional hacia un rumbo mejor y nos sigue haciendo pensar: ¿Potenciamos nuestros recursos? ¿Nos queremos a nosotros mismos? ¿Nos superamos? ¿Qué quiere decir “ser yo”?

Una nueva lección, pienso que me quiero mucho pero hay cosas que quiero cambiar de mi… ¡Tranquilos! Cogemos los remos y empezamos la marcha viviendo con un propósito.

Lo primero que tenemos que hacer es buscar un sentido o un objetivo alcanzable para ser cada vez mejores y estar más a gusto en nuestra piel. Siendo optimistas y buscando la felicidad en cualquier cosa a diario podremos avanzar certeramente y con satisfacción en la vida.

Pero eso sí, uno solo remando acabará dando vueltas en círculo así que tenemos que asumir que es solo entre humanos que nos humanizamos y podemos crecer de verdad. 

Crecer con vínculos es buscar esos vínculos que te sanan, formar una familia saludable en todos los niveles (comunicación, empatía, roles…), creer en el amor y aprender a compartir la felicidad. ¿No os pasa que cuando algo bueno toca vuestra puerta lo primero que queréis hacer es comunicarlo a algún ser querido? ¡Es muy saludable!

Una vez encaminamos el barco hacia un puerto seguro y certero tendremos que aceptar una vida sin prejuicios (que no sin criterio), aprender a ser flexibles como juncos que se mueven con el aire pero no se quiebran para poder finalmente graduarse en la escuela de la vida.

Si algo me gusta de este volumen que nos trae RBA es lo que yo llamo “esencia Bucay”, para mí no es una auto ayuda que te destruye explicándote todo lo malo que te pasa para luego sanarte sino que parte de la base de que hay ausencia de marcas psicológicas graves, todos tenemos nuestros temas a resolver pero partimos de una normalidad mejorable pero positiva.

Me ha encantado y lo recomiendo a todos los que se sientan un poco perdidos y lo que necesitan es aliento, alas, serenidad y un camino nuevo. 

Eso sí, como dice el proverbio “No pidas que Dios guie tu camino si no estás dispuesto a mover tus pies”, sólo modificándonos podemos crecer. Aplicaros los poemas, cuentos, ejercicios e impregnaos de su sabiduría.

¡Animaros al cambio positivo!