Si voleu llegir una novel·la de temàtica de rabiosa
actualitat i dotada d’un ritme trepidant i altament addictiu us heu d’abocar a Off the record la darrera aposta de Llibres del delicte, un segell jove
però ple de bones propostes d’autors propers i amants de les lletres.
En aquest cas en Xavier
Gual ens presenta una novel·la on el rol d’investigador recau en la
periodista Anabel Rodríguez. Estem en un moment de desmitificació del gènere
d’investigació i ja obrim camp a altres professions i a gent allunyada de les
comissaries a prendre les rendes d’una recerca intrigant.
Si és veritat que és narrant que ens narrem, donem-li el torn de paraula i
que es presenti ell mateix.
De petit, el
Xavier Gual era un vailet de pilota i “tiraxines” o més aviat de contes i
històries a la vora del foc? Jugava
a una mica de tot, encara que no tenia pròpiament colla d’amics. Era amb el meu
germà que ens inventàvem moltes històries amb els nostres ninots al pati de
casa.
Quan vas
descobrir que el món de les lletres t’estava esperant? Força jove. Al principi feia
còmics, sobretot de naus i super-herois. Tot allò es va fer més i més complex
fins que em vaig deixar endur directament pel text, calculo que als catorze
anys, que és quan vaig publicar el meu primer conte.
A més d’escriptor
de novel·les, sabem que ets professor de secundària i periodista. Què t’agrada
o t’omple més de cada feina? Són
molt complementàries. En la de professor has de transmetre passió pel
coneixement, i com a periodista has d’anar a buscar el coneixement en els
altres. Són dues professions que viuen i alimenten les inquietuds humanes. Fan
del món un lloc més interessant. He d’afegir, però, que també són professions dures
que demanen el seu sacrifici.
Com va ser el
pas del periodisme, entès com a una transcripció de la realitat amb la màxima
veracitat i neutralitat possible, al salt a la
novel·la de ficció que ens presentes on la imaginació, les llicències i
les trames poden anar per on un vol? Sempre dic que al llarg de la meva vida potser treballaré
de molts oficis, però sempre seguiré sent i sentint-me escriptor. De fet el meu
salt va ser a l’inrevés. Els sis anys que vaig treballar de reporter havia
d’escriure d’una manera molt diferent. Per a mi, sense menystenir l’ofici, em
suposava un perfecte entrenament per millorar la meva escriptura de novel·la i
relat de ficció.
En quin dels
camps et sents més còmode? Tot i que sóc un autor força
marcat pel realisme, la ficció m’ho permet tot. Jo poso els límits. Mano dins
de la meva història, després ja m’hi entendré amb els editors i els lectors...
El periodisme té unes convencions més mecàniques que en el fons em són més
còmodes, perquè només he d’analitzar el que m’ofereixen els altres i saber-ho
transmetre amb el màxim de rigor i transparència.
Si poguessis fer
un viatge en l’espai i el temps amb quin escriptor t’agradaria compartir un
dinar? Ja
posats, els grans: Cervantes, Shakespeare, Cortázar, García Márquez, o una
sobretaula amb Rodoreda, Pla, García Lorca i Dalí tots junts. Em sembla que em
limitaria a escoltar-los amb la boca oberta. Convido jo.
A quines
personalitats del món corrupte actual t’agradaria regalar un exemplar d’aquesta
novel·la? Home,
regalar... a tots els que han pispat diners públics els recomanaria que pel que
val, que se’l compressin, primer perquè són tants que se’m dispararien les
ventes i l’editor i un servidor estaríem molt contents, i segon perquè se
n’adonarien que la realitat sempre supera la ficció. Cal posar noms?
Sabem que és complicat i pot semblar
triar entre el pare o la mare, però mirant enrere, de quin dels
teus títols estàs més orgullós? Quin és la nineta dels teus ulls? Potser la
novel·la Ketchup, per l’atreviment de
generar diàlegs creïbles en català protagonitzats per joves marginals i Els fantasmes de Dalí per la complexitat
de submergir-me en el món oníric d’un personatge únic i irrepetible com
Salvador Dalí. Segurament d’aquesta darrera, per l’esforç d’escriptura i de
documentació, seria de la que n’estic més satisfet.
Centrant-nos en
la novel·la que ara ens ocupa, com ha estat el procés de documentació sobre un
tema tan escabrós com el de la corrupció urbanística? Vaig treballar en un setmanari gratuït
del Maresme del 2000 al 2006. Van ser els anys que el relleu de tot Catalunya
estava infestat de grues. Els comercials de la immobiliària del periòdic
m’avisaven que la bombolla de la construcció explotaria de veres, que em
busqués una altra feina o me’n penediria. Per sort els vaig fer cas. De tot el
que vaig veure i noticiar (o no vaig poder) durant aquests sis anys n’ha sortit
una novel·la que parla dels dilemes morals i ètics dels periodistes i del
difícil equilibri que han de mantenir amb els que tenen poder i els que
t’estimen.
Quantes veritats
incòmodes podríem destapar tan sols amb una mica d’investigació? Vivim en un
món corrupte sense remei? Encara tenim alguna esperança? La corrupció sempre existirà i
la trobaríem arreu. Només la llibertat real d’informar i unes lleis més exigents
farien que els delinqüents no poguessin fer de les seves amb total impunitat. Investigar
costa diners. Per això els grans cercles de poder inverteixen en els principals
mitjans d’informació, però en aquest cas per informar només del que els convé.
Crec, però, que les xarxes socials han obert aquesta capacitat d’escriure tot
allò que en qualsevol altre mitjà tradicional seria impossible perquè tenen les
mans lligades. De moment, en el foc creuat d’interessos podrem il·luminar la
veritat.
Quina part de la
teva personalitat com a periodista queda reflectida en la figura de l’Anabel? La més innocent. Aquella
sensació de començar en un ofici que encara t’ha de donar moltes lliçons sobre
la vida, del que es cou al carrer, de saber qui mana i per a quins interessos
treballes. L’Anabel és un personatge que ho vol fer tot molt bé, i s’angoixa
per aconseguir demostrar-se que és bona. Algunes parts d’ella són meves i
d’altres de companyes que vaig conèixer. En realitat sóc la dualitat entre
l’Anabel en els meus anys de periodista, i l’Òscar, la seva parella que és
professor de secundària, la professió que des de fa vuit anys em permet
guanyar-me les garrofes.
Potser és una pregunta una mica
precipitada, però ja tens alguna idea al calaix per una propera novel·la? Sempre tinc noves idees per a nous projectes. No ho
puc evitar. De fet tinc dues novel·les començades, una per a públic juvenil i
una altra per a adults. La darrera tracta de les quatre gires americanes que el
meu avi, destacat baríton de la seva època, va fer els anys seixanta, amb totes
les aventures que es va trobar pel mig. Sens dubte, aquest és el projecte més
ambiciós que m’he plantejat fins ara com a escriptor.
Dediques la novel·la a tots aquells que es fan preguntes i casualment et
volem passar aquesta feina a tu! Per
finalitzar, ens agradaria que ens responguessis el que ja ha esdevingut la
pregunta de la casa. Quina és la
pregunta que mai t’han fet i creus important? Ens la respons?
M’agradaria que
em preguntessin més per l’estil i l’estructura de les meves novel·les. Em preocupa tan el que explico
com de la manera que ho escric. Sempre he experimentat molt amb la forma, com
un plus literari. A vegades jugant amb el temps i la informació, també canviant
els punts de vista del narrador, amb monòlegs interiors, diàlegs molt picats...
A Off the record els capítols
segueixen les seccions d’un suposat diari. Tots els detalls, les cites, els
títols, fan referència al món del periodisme perquè el lector sigui introduït
en aquest ambient. La voluntat i l’ambició, almenys, és la d’aconseguir un
estil propi.
Moltíssimes gràcies pel teu temps i et desitgem de tot
cor que aquesta novel·la et reporti una gran satisfacció i un gran èxit.
La Petita Llibreria
