Per aquelles bromes del destí m’ha caigut a les mans una
gran novel·la que la signa Mariona Martín,
la meva cosina segona que demostra que l’amor per les lletres i la ment
inquieta és hereditària a la família juntament amb les ganes de tirar endavant
i expandir el propi món omplint-lo de noves experiències.
De fet, a mi també m’ha donat una gran lliçó, quan
finalment vaig posar-me a llegir La vall
dels ignorants la vaig agafar de manera subjectiva pensant en tot allò bo
que volia reflectir a la ressenya però m’ha clavat una bufetada d’objectivitat
i m’ha sorprès molt gratament.
Les descripcions que ens presenta són tan acurades i
alhora subtils que ens recalca les seves vivències a Dresden; potser
conscientment o potser sense voler ens regala un fragment de la seva joventut a
través d’un teló de fons inigualable per una historia colpidora que tots
podríem viure.
La trama arrenca quan la Mireia arriba a Dresden per tal
de començar una nova vida però tot el seu somni i allò planejat no es reflexa
amb allò que ella trepitja.
Es troba envoltada d’unes parets grises, una moqueta on
el color ha marxat de viatge, un llit plegable que sembla que ja no en queda i
un escriptori que s’aguanta dempeus de miracle! Com podrà habituar-se a la
situació? I als nous companys de pis? Compensen els entorpedis i les
incomoditats a canvi d’obrir la finestra a nous horitzons i oxigenar els
pulmons amb un gran canvi d’aires?
Els personatges que acompanyaran a la nostra nova amiga i
protagonista estan construïts amb minuciositat i amb una complexitat
psicològica que els fa molt propers al lector. Un pare divorciat que està enmig
de les ruïnes de la seva vida seran la mà amiga que l’ajudaran a sobreviure.
Per mitjà del marc social, polític i geogràfic veiem com
la ploma magistral de l’autora passeja pels capítols més clars i més foscos de
la seva pròpia vida alhora que omple de sentit i esperança el cor de la Mireia.
De nou, Stonberg
Editorial ens presenta una autora novell que sap jugar a la perfecció amb
la prosa creant-se un nom propi i un estil únic que de ben segur li reportarà
moltes felicitacions i més d’un lector voraç que demanarà que no deixi
d’escriure.
La seva facilitat de paraula, la seva ment desperta i el
seu creixement intern ens obre els ulls a una obra que val la pena llegir.
Hem de creure en el canvi tot i que sempre hem de fer
alguna passa perquè aquest comenci a transformar-nos i millorar el nostre
entorn i a les nostres amistats i famílies fins entendre que és només entre
humans que ens humanitzem i que som éssers purament socials.
No ens podem salvar nosaltres sols, encara que a
nosaltres tot ens funcioni bé si als nostres vincles els manca la sort tampoc
estarem complerts. El vaixell de la humanitat només arribarà a bon port si hi
arribem tots junts.
Sols podem anar molt més de pressa però junts arribem
molt més lluny.
Us pregunteu fins on ha arribat la Mireia? Rendiu-vos a
la lectura i veureu com el poder del ésser humà és extraordinari. Si no, a l’entrevista podreu llegir les pròpies paraules de l’autora que de ben segur us acabaran de
convèncer.
Rere una bona obra hi ha una gran ploma i rere la ploma
una gran persona! Felicitats Mariona!
