Benvolgut Marc,
ens agradaria poder apropar als lectors de La Petita Llibreria la persona i
l’autor que s’amaguen rere la “Independència d’interessos”, títol que ha
publicat l’editorial Llibres del delicte i que també amaga rere seu una part de
tu.
T’hem conegut
gracies a la teva darrera novel·la, en la qual podem trobar el robatori d’un
manuscrit, els tripijocs de la política, la set de poder, la importància dels
diners, assassinats i segrestos, periodisme d’investigació i molt joc de la
política. Sense oblidar un marc actual on el Referèndum, l’Estatut i el pacte
social, de per sí es transformen en un personatge més de la novel·la.
Però, la veritat
és que sabem molt poc d’en Marc Moreno, podem dir que ets periodista, escriptor
i editor, i que vius a Barcelona, a
partir d’aquí ets el misteri que volem descobrir.
Si estàs
preparat comencem primer per descobrir una mica sobre la teva persona.
Quan eres petit,
quina mena de contes t’agradaven? Ja et decantaves pel misteri?
M’agradaven molt els mítics llibres de “Tria la teva
aventura”. Els Hollister també m’encantaven, els embolics i com els resolien
tots plegats. Després ja em vaig engrescar amb algun de l’Agatha Christie,
perquè la mare tenia per allà un fotimer de llibres seus i mica en mica, quan
anava creixent, ja vaig anar tastant una mica de tot.
Quan et vas
adonar que volies ser periodista? I escriptor? Creus que totes dues es
complementen?
Des de sempre. M’encantava llegir i escriure i sabia que
m’havia de guanyar la vida amb l’escriptura. Només amb la literatura és força
complicat, així que vaig fer periodisme per poder guanyar-me les garrofes
escrivint per revistes i diaris. Amb 14 anys, a primer de BUP, havíem
d’entregar a final de curs un treball que anàvem redactant durant tot l’any amb
màquina d’escriure. Jo vaig entregar un totxo on més que presentar la feina que
demanaven, havia escrit textos que tenien poc a veure amb el treball. El
professor em va aprovar justet, perquè la meitat de les coses que demanava no
les havia fet, però a la nota em va posar: “escriu molt, que potser t’hi
guanyaràs la vida i tot”. I aquí estem, picant pedra.
Que t’aporta com
a persona poder compartir les teves histories?
Sobretot la possibilitat de transmetre la meva visió del
món. Moltes vegades passa que el que uns veiem, els altres no ho veuen igual.
Diferents percepcions d’un mateix món, perquè de món, en tenim un, només. La
literatura et permet conèixer la percepció d’una persona, que pot coincidir o no
amb la teva, però que com a mínim et farà pensar i replantejar-te els teus
posicionaments. Es tracta de generar debat i obrir els ulls a la societat que
ens envolta.
Hem descobert
que “Independència d’interessos” no és la teva primera novel·la. Ens en podries
fer cinc cèntims?
Independència
d’interessos
és la segona novel·la que publico. Abans vaig publicar Cabdills, fa un parell d’anys, i les crítiques també van ser bones.
Es tracta d’una novel·la negra que té molts punts en comú amb aquesta segona, i
que per mi són bàsics: crítica social, personatges creïbles i propers,
situacions reals, reflectir la societat que ens envolta i aquesta voluntat que
hi ha de fer el que sigui per aconseguir poder i diners, fins i tot arribant al
fet delictiu. Va ser una forma d’assajar per Independència d’interessos, on la
història m’ha quedat més rodona.
Molts escriptors
en tenen d’altres com a referents, autors que l’han marcat en algun moment de
la seva vida, un títol que sempre estarà allà per rellegir. Quin seria el teu,
si es que en tens?
La llista seria inacabable, sóc una mica mitòman amb els
escriptors que m’agraden, ho reconec. Per parlar d’algun, d’adolescent em va
marcar El llop estepari, de Hermann Hesse, que no té res a veure amb el meu
estil d’escriptura, però mira, em va agafar la dèria i em vaig llegir tots els
llibres de Hesse que vaig trobar traduïts. Després l’Andreu Martin i el Paco
González Ledesma, novel·la negra de la bona i de la que ens agafa de ben a
prop, també han estat importants per mi. I més actualment reconec que l’obra de
Don Winslow m’ha influenciat força als últims anys. Quan vaig llegir El poder del perro vaig tornar a patir
l’efecte Hesse vint anys després, però en versió Winslow.
Si no
m’equivoco, ets editor de la nova Editorial Llibres del Delicte. Una aposta per
escriptors de la terra, en llengua catalana i de gènere negre. Com et sent
davant d’un projecte d’aquestes dimensions?
Doncs molt engrescat. És un projecte força il·lusionant i
que si el vius amb la passió i l’amor per la literatura que tinc jo, que penso
és l’única forma de ficar-se en un projecte editorial així, el pots gaudir
molt. Tenim molta feina i, si vols fer les coses amb professionalitat i molta
cura, una editorial com Llibres del Delicte t’exigeix una gran dedicació. Per
mi és important que Llibres del Delicte tingui una filosofia editorial, una
missió i un rumb determinat, perquè d’altra forma no tindria sentit treballar
tant per tirar endavant una editorial de novel·la negra en català.
Com va veure la
llum aquest projecte?
Llibres del Delicte parteix de la il·lusió i la passió
per la literatura, i en concret de la meva afició a la novel·la negra. Com a
lector i aficionat al gènere havia vist que a Catalunya som una comunitat de
seguidors de la novel·la negra que potser no trobem tot el que ens agradaria, i
m’estic referint a llibres d’aquí, autors catalans que tractin temes que ens
toquin de prop. Amb la idea d’omplir aquest buit neix Llibres del Delicte, amb
una filosofia editorial molt clara i amb la voluntat de créixer i de fer les
coses amb professionalitat i bon gust.
Ets consideres
un somiador o un creador de somnis?
Tinc bastant de somiador i de creador de somnis. De fet
crec que qualsevol escriptor ha de tenir un esperit somiador, però també la
voluntat de crear més somnis, per ell i per als altres. Sempre estic amb el cap
a mil per hora, maquinant projectes, pensant on ficar-me, i a més m’il·lusiono
i m’implico molt amb tot. Massa emocionat, fins i tot, de vegades.
M’agradaria
saber com et sents com a autor d’ “Independència
d’interessos” i si aquest sentiment es diferent des de la perspectiva de
l’editor?
Com autor de la novel·la estic satisfet amb el text, amb
la història, amb el dibuix que faig de la societat, dels interessos polítics i
de com es maneguen les ideologies. I des de la vessant d’editor, estic molt
content amb el llibre en sí, amb l’edició que hem fet, la cura que hem posat en
el disseny, la magnífica feina de l’estudi curiós en la imatge corporativa i en
la portada, amb el concepte de col·lecció que estem aconseguint per
l’editorial. En general estic molt satisfet per com estan anant les coses, i
il·lusionat amb un projecte que aposta per la literatura en català i que
esperem que rebi el suport dels lectors.
Per quina de les
dues tasques creus que s’ha de ser més valent i agosarat en els temps que
corren?
Editor, sens dubte. Com escriptor inverteixes el teu
temps, que podem tenir més o menys disponibilitat, però l’únic que pots perdre
és el teu temps i potser la il·lusió, si veus que el que escrius no aconsegueix
els resultats esperats, o no trobes lectors. Però com editor ja és un altre
nivell. Aquí també t’hi jugues el temps i la il·lusió, però a més a més has de
ficar calés. I no anem gaire sobrats, ningú. Has de trobar gent que aposti pel
teu projecte i que compri els teus llibres, on tu has fet la tasca prèvia de
buscar una novel·la o un autor que pugui agradar al públic a qui et vols
dirigir. Més arriscat i complicat fer d’editor, ho tinc claríssim.
Per començar,
crec que ja sabem unes quantes més coses sobre tu, així doncs hauríem d’entrar
una mica en farina i descobrir algun secret de la pròpia novel·la.
Com vas
aconseguir crear una novel·la amb tants fils i poder-los entrelligar? Trobem política, religió, poder, diners, una mica de sang i fetge i un
profund sentiment d’un poble oprimit.
Només has de mirar el que ens envolta i redactar-ho. Les
meves novel·les no inventen res, reflecteixen el nostre entorn, el nostre dia a
dia. A partir de les preocupacions de la nostra societat, del que passa al
nostre món, dels temes que tenen interès per nosaltres, generes fils
argumentals que siguin entretinguts però que alhora ens facin pensar. Tenim un
país on hi ha molts debats oberts: la independència, la corrupció política, el
poder que sempre vol més poder... però tots ells tenen en comú que passen al
nostre món. Si al dia a dia real tot això té relació, a la literatura també ho
pots lligar tot per construir una història rodona. Només has d’obrir els ulls.
Has aconseguit
plasmar un malestar general, un moment convuls de la nostra societat, creus que la teva novel·la te un sobrepès ideològic?
No té cap color polític específic, perquè aquesta
novel·la no vol ser una apologia d’una ideologia política. El que vull és
reflectir el descontentament general que hi ha amb la plana política en
general, aquesta sensació de brutícia que qui més qui menys té sobre la tasca
dels polítics, i els merders i els canvis de jaqueta que ens deixen a tots
bocabadats.
La política
acostuma a ser bruta. Creus que hi ha cap polític que se n’escapa?
Esperem que sí, o la societat estarà més perduda encara
del que sembla! El problema és la percepció tan negativa que tenim de la
política arrel dels moltíssims polítics que no fan cap servei al poble i que
només volen posar la mà a la caixa, treure benefici propi. Malauradament
aquests delinqüents, perquè no són polítics sinó delinqüents, embruten la feina
dels molts polítics, que sí són polítics de debò i que tant de bo siguin molts,
que suposem que compleixen amb les seves obligacions.
Si poguessis
triar tres persones de la societat catalana que creus que els faria bé llegir
la teva novel·la,
qui serien? Per què?
De moment, hi ha 135 persones assegudes als seus escons
que potser els aniria bé saber que no ens ho empassem tot. I a Independència d’interessos vull
reflectir això, polítics que sembla que creuen tenir llicència per tot. En
general crec que és un llibre interessant per qualsevol que vulgui passar una
bona estona amb una història divertida, però sobretot crítica amb el món
polític de casa nostra.
Els personatges
de la novel·la tenen profunditat, són creïbles pel lector i són alhora molt
diferents entre ells. Quin ha sigut el que t’ha costat més de construir?
Possiblement tots els peixos grossos que discuteixen per
dirigir la investigació des del despatx, perquè els vaig concebre com si fossin
un sol personatge, ja que sempre surten tots junts, però alhora cadascú és ben
diferent de la resta. Tenen diferents formes de parlar, maneres de comportar-se
contraposades, actituds a les reunions dispars. Era molta informació condensada
per crear molts personatges però que d’alguna manera representa un només, que
és el del capo que té el poder i mana des de la cadira de pell.
Quin serià el
teu preferit? Per quin motiu?
Dir que tots m’agraden seria el políticament correcte,
però com que en tot cas qui s’ha de sentir ofès sóc jo si es menysprea algun
dels meus personatges, no hi ha problema. Possiblement qui més m’agrada és la
Marta Martínez, perquè és una periodista ben trempada que s’ho curra molt. I
d’altra banda, en Gómez Saldaña, que és odiós al màxim, però al mateix temps té
gràcia i li dóna molta vida a la narració.
Per finalitzar voldria que pensessis en aquella pregunta
que mai ningú t’ha fet i creus que és important. Et toca treballar de
periodista. Quina és? Ens la respons?
A quin autor
t’agradaria publicar i creus que mai ho faràs?
M’agradaria molt publicar Don Winslow en català, però
imagino que si algun dia es dignen a traduir-lo el publicarà una editorial amb
molts més recursos que Llibres del Delicte. També m’hauria agradat publicar
González Ledesma, novel·la negra barcelonina boníssima, però no tindria sentit
traduir-lo del castellà al català, igual que el canari Alexis Ravelo.
T’agraeixo molt
que dediquis part del teu temps a respondre aquesta entrevista, t’asseguro que
ha sigut tot un plaer llegir la teva novel·la i que espero poder-ne llegir
moltes més.
Fins molt aviat
amic
Núria Sánchez
Vicente
Em trobo sobre la taula una pila de llibres però un té
una portada atractiva, femenina, alegre i vital, es tracta de El moment de la meva vida la darrera
novel·la de Cecelia Ahern i no puc
resistir d’obrir-lo i perdre’m entre les seves pàgines.
