Entrevista a Roger Bastida

Haig de reconèixer que sóc una apassionada de les obres literàries d’en Roger Bastida. 

Si vàreu gaudir descobrint un gran amor rere la pintura a la Barcelona pretèrita gràcies a La mirada de la sargantana i vàreu saltar la foguera de la seguretat cap a temps convulsos entre les planes de La llarga revetlla segur esteu esperant la darrera obra que neix de la seva ploma.

La seva dedicació a l’hora de documentar-se, la capacitat de crear ambients i telons de fons creïbles i cinematogràfics aprofitant la bellesa del propi moment és un dels punts forts que fan que la trama que desenvolupa a un ritme suau i pausat sigui esplèndida i amb uns protagonistes que esdevenen propers i és molt fàcil agafar-los estima.

A Sota l’ombra de la Washingtònia tornem a fer un viatge en l’espai i el temps per situar-nos a la Barcelona dels anys 20.

Una ciutat que batega al ritme de la cultura, l’expansió, l’arquitectura i les arts en general de la mà de la burgesia de les grans famílies que esdevenen influents.

És un cant a la vida i a la veritat.

Gràcies a Columna descobrireu el pes d’un cognom!

Tenint ja dues obres prèvies al mercat com vius aquest nou llançament? Qualsevol llançament editorial és motiu d’alegria. Pensa que els autors passem molt de temps escrivint i donant forma a les idees que tenim al cap. Suposo que també hi ha un punt de nervis, pel nivell d’exposició d’una cosa tan íntima com és una novel·la.

Com afrontes “la pàgina en blanc” avui en dia? És més fàcil tenint dues obres a les espatlles amb la corresponent experiència que et varen donar? No sabria què dir-te. Escriuré i publicaré mentre tingui alguna cosa interessant a dir. Tan bon punt la font s’assequi, deixaré d’escriure. El que em ve de gust, últimament, és jugar una mica, deixar-me anar. La pàgina en blanc sempre fa respecte, però encara tinc dues o tres idees al tinter que espero poder posar per escrit.  

Què creus que tenen en comú les teves tres històries? Sens dubte, totes tres volen ser recreacions més o menys fidels dels estils de vida de principis de segle passat. D’altra banda, totes tres juguen amb les cartes de la veritat, de la versemblança, de fer dubtar al lector sobre la plausibilitat d’allò que estan llegint.

Creus que en tens alguna que sigui la teva preferida? Això sempre és complicat de respondre... suposo que cada treball literari té parts que t’encanten i parts que t’horroritzen.

A la darrera entrevista et vàrem proposar que imaginessis que podies fer un viatge en el temps i l’espai per tal d’oferir un àpat amb grans escriptors i qui serien els convidaries. Avui et preguntem amb qui faries aquest àpat d’entre els personatges de les teves obres. Amb la Montserrat Casas de “La mirada de la sargantana”, la Mimi de “La llarga revetlla” i la Magdalena de “Sota l’ombra de la washingtònia”. De segur que soparíem estupendament bé, que és del que es tracta.

Quin és el pes real d’un cognom? Fins on ens pot condicionar haver nascut en una família determinada? El pes d’un cognom és totalment determinant, per bé i per mal, en la vida d’una persona. L’entorn on hem nascut ens reparteix les cartes amb les que jugarem la partida de la vida. Estem molt condicionats per la nostra família. 

Creus que totes les famílies tenen secrets o són dignes d’una novel·la? No, no totes les famílies tenen secrets. Hi ha famílies ben avorrides. Però totes les famílies són dignes de protagonitzar una novel·la. Tot depèn de com s’expliqui la història, més que de la pròpia història.  

Els teus protagonistes fugen dels perills de Barcelona però... No creus que els acaben perseguint d’una altre manera? Es pot fugir totalment del perill en èpoques convulses? Qui busca, troba. I els de “Sota l’ombra de la washingtònia” són perills buscats. Les èpoques convulses tenen un interès enorme, a nivell literari.

Va ser fàcil narrar l’evolució de la Cecília? Et vas inspirar en alguna dona del teu entorn? Suposo que tots els escriptors partim de coses que hem viscut per bastir els nostres personatges. Als meus llibres hi ha una mica de mi, però també de la meva família i els meus amics. 

Com  imagines la Diada de Sant Jordi d’enguany? Caurà en diumenge, i això no és habitual. Serà una jornada maquíssima, de segur.

Per a tu quina és la millor compensació: l’èxit de vendes, l’acceptació de la crítica o el reconeixement del teu públic? A una de les presentacions de “La llarga revetlla” se’m va atansar un noi per dir-me que la meva novel·la li havia estat de gran ajuda, que s’havia sentit molt identificat amb la història dels protagonistes. Si l’heu llegida ja sabeu per on vaig... 

Un llibre que t’hagi inspirat és...  “También esto pasará”, de la Milena Busquets.

Per acabar ens agradaria que ens responguessis a la pregunta de la casa. Quina és la pregunta que mai  t’han fet i creus essencial respondre? Ens la pots respondre?

 Una colònia, un plat, una textura, una cançó i una pel·lícula.  Una fragància oriental; la fideuà amb allioli; el nas d’un gos; qualsevol peça de son cubà; “Io sono l’amore”.  

 

Et desitgem tot l’èxit que mereixes amb aquesta nova aventura!

Àngela Sánchez Vicente

La Petita Llibreria