Entrevista Anna Gurguí

Avui us presentem una lectura que cal llegir amb el cor obert i les emocions a flor de pell... no hi ha més remei...  És una obra tan humana, sincera, profunda, reflexiva, intimista i alhora amb una gran evolució i creixement que aconsegueix tocar la fibra i fer que ens replantegem la vida en si.

A L’últim agost a Barcelona coneixerem a la Gala i l’acompanyarem a la seva metamorfosi.

Ella ha perdut, està perdent i s’està perdent... Només cal que trobi la brúixola adequada i es trobi a ella mateixa i faci les paus amb el passat encara que mai mes pugui ser la mateixa. 

En aquesta obra que brolla de la ploma sensible i esperançadora de l’Anna Gurguí ens trobem amb una obra que reflexiona sobre una de les preguntes més importants que sempre tenen alerta als humans.

La finitud inquieta i alhora turmenta. Com s’ha de reaccionar? O més ben dit, Com es pot reaccionar? Només si llegiu la novel·la que ens ofereix Columna ho descobrireu.

Quan vas sentir que el món de les lletres t’estava esperant? Quan em vaig adonar que comunicava millor els meus sentiments de forma escrita que verbal. I que em podia imaginar mil històries escrivint, i que aquelles històries que escrivia eren reals dins de les meves llibretes. 

Com a lectora, estudiosa de les lletres, escriptora i fundadora d’una agencia literària quina és la qualitat que més aprecies en un escriptor? I la que menys? La que més aprecio és que l’autor m’atrapi amb la seva veu, em sacsegi d’alguna manera. I la que menys, que un escriptor tingui un ego de superioritat.

Un llibre que t’hagi inspirat és... Molts però per el moment que estic vivint, sent mare de dos fills petits, El nudo materno de Jane Lazarre.

Si poguessis fer un viatge en el temps i l’espai i fer un sopar literari amb grans autors de tots els temps, a qui convidaries? A molts però per com em van marcar quan els vaig estudiar i llegir, crec que a Primo Levi, Baudelaire i Simone de Beauvoire.

Com va néixer la idea d’escriure sobre el dol? Em vaig adonar que fugir del dol només et crea més dolor. I que ens ensenyen poc a enfrontar-nos a les pèrdues, a les morts, a les malalties, i nosaltres també fugim d’això, preferim no parlar d’aquests temes, ens han educat així, i crec que hauríem de fer un canvi, i ensenyar molt més a les escoles a com gestionar el dol i les pèrdues. I parlar amb els nostres fills d’aquests temes sense pors, que sàpiguen que això passa i passarà. 

Creus que encara ara a la societat actual la mort i tot el que l’envolta és com un tabú que no volem veure ni conèixer? Totalment. Sí que és veritat que poc a poc, veig que es va parlant més però com he dit abans crec que s’hauria de fer molta més feina, i entendre que la mort es part de la vida. Tot allò desconegut sempre fa por. Un contrast clar és Mèxic allà fan pedagogia de la mort, la mort no és un antònim de la vida.

Creus que els humans, en general, creixem o ens replantegem la vida quan se’ns posa la mort al davant? Sempre quan hi ha una mort d’algun conegut o familiar, sempre ens fa replantejar-nos coses, o quan ens donen la notícia que tenim una malaltia, el teu cap fa un clic. 

Sé que és dur però creus que es pitjor perdre la vida que havia somiat o l’amor del passat que sempre recordarà? Per mi és pitjor perdre la vida que havia somiat, l’amor del passat és una cosa que almenys has pogut viure.

La pèrdua del Joan la treballa com un dol més? Creus que és comparable una pèrdua que es tria amb la pèrdua final de la vida? No, no és comparable. Una pèrdua que tries, has pogut decidir, has tingut la llibertat de decidir per molt mal que et faci, la mort d’algú que estimes és un cop sec, que mai voldries viure.

L’acompanyament final que fa la Gala a l’Hug és generosa i desinteressada. Com es tracta la malaltia a la societat actual? Ens impliquem massa o fugim del problema si no ens toca massa d’a prop? Suposo que depèn de cadascú i de les nostres vivències. A vegades ens pensem que no sabrem que dir-li aquella persona que s’està morint o està malalta. La millor opció es acompanyar, ajudar, i si no saps que dir, no diguis res, però estigues allà, al seu costat, escoltant música, llegint un llibre o en silenci. Crec que és vital la companyia en aquella moments.  

Li has atorgat a la Gala alguna característica teva? Sí, la seva addicció al cafè, i suposo que fer-se la forta davant dels altres, quan potser per dins estàs trencada.

Sempre hi ha una escletxa d’esperança? Sempre s’ha de tenir.

Creus que seria bo que, ja des de les escoles i en edats primerenques, es treballes molt més la intel·ligència emocional per tal de fer front a la vida? Totalment, però no només des de les escoles per mi els primers responsables som les mares i els pares hem d’educar a través de la comunicació, estar amb els nostres fills, passar moments amb ells de qualitat, jugar amb ells, parlar amb ells. Hi ha molts nens que es senten sols i això fa que molts  des de petits ja tinguin un buit emocional difícil de solucionar.

Si poguessis posar un fil musical a aquesta novel.la quina creus que seria la seva cançó? Per si demà no surt el sol de Joan Dausà.

A l’actualitat hi ha molts escriptors mediàtics o d’altres que ni tan sols són ells els qui escriuen els seus llibres. Creus que els escriptors de veritat com tu, aquells que en lloc de sang tenen tinta, s’han de justificar massa sobre la feina que fan? No ho penso, crec que sí que ens costa més donar-nos a conèixer a nivell de mitjans però també penso que quan un llibre funciona tot flueix.

Creus que ser escriptor avui en dia és més fàcil perquè gràcies a les xarxes socials hi ha més interacció amb els lectors? No crec que sigui més fàcil, el que sí que gràcies a les xarxes i a internet hi ha més oferta i més varietat. I que les xarxes ajuden molt més a dóna visibilitat a noves veus i a nous talents.

Per a tu quina és la millor compensació: l’èxit de vendes, l’acceptació de la crítica o el reconeixement del teu públic? El reconeixement del públic.

Si et prohibissin escriure o vincular-te a la literatura... a què et dedicaries? Actriu de teatre. 

Per acabar ens agradaria que ens responguessis a la pregunta de la casa: Quina és la pregunta que mai no t’han fet i creus essencial respondre? Ens la respons?

Creus que per ser escriptor/a has de tenir només talent? Hi ha un professor que em va dir un dia que un escriptor ha de tenir un 50% de talent i la resta del % ha de ser constància, esforç i sacrifici. Pots tenir talent però si no tens la resta difícilment arribis a res. 

Moltíssimes gràcies pel teu temps. Et desitgem l’èxit que mereixes!

Àngela Sánchez Vicente

La petita Llibreria