A El llegat dels espies ens presenta una historia on es conjuga el passat emmarcat per la Guerra Freda i el present, on més que oblidar el passat és vol tapar amb una estora ben gruixuda i decorar-ho amb el cap de turc de torn.
Sempre em sorprèn com l’autor encerta amb els títols de les seves novel·les, en aquesta ocasió sembla que en un joc de miralls el propi autor deixa part del seu llegat com a espia entre les planes d’aquesta brillant historia creuada.
Una trama os es qüestionarà la veritat, la justícia i el joc entre espies, els quals en un moment determinant de la historia foren considerats herois i ara seran investigats a petició d’una família que els ha demandat per la mort de dues víctimes innocents, Els fills d’Alec Leamas i Liz Gold reclamen una compensació per la pèrdua dels seus pares i demanen ajuda a Peter Guillam, deixeble de Smiley.
Moment en el qual ens podem plantejar la responsabilitat dels actes d’aquests espies com a resultat d’ordres i senyalant con a responsable el servei secret o deixant-los a la seva sort i senyalant-los a ells com a únics responsables d’un fatídic accident. De la mateixa manera com les relacions personals, el cor i la moral poden afectar en la tasca més difícil d’un espia.
L’autor té l’habilitat de dir més del que en lletres plasma entre planes, amb unes descripcions molt acurades i uns personatges gairebé reals ens presenta una novel·la equilibrada, amb girs argumentals plausibles, amb una trama complexa però molt ben construïda i un tempo narratiu que atrapa al lector.
Guillam serà la veu que ens parlarà a cau d’orella, en primera persona i sense artificis ni amagar la veritat anirà confrontant el que sap gràcies a les notes que es varen prendre en el seu moment amb els descobriments basats sobretot en diàlegs i interrogatoris que dinamitzen la narració.
L’autor ens portarà a un carrer de dues direccions i serà el propi lector qui haurà de decidir en quin d’ells vol circular, si el passat ens tira més o si és el present un reflex més veraç.
Tinc la sensació que John le Carré, als seus 86 anys volia anar tancant capítols de les seves histories, volia deixar al lector amb una narrativa completa, vaig tenir la sensació amb “Volar en cercles” on ens parlava d’ell i ara al recuperar un personatge icònic i tancar el seu fil sembla que es preparava per tancar portes
labutxaca sempre ens regala una prosa majestuosa, però amb aquest autor supera sempre les expectatives del lector, personalment us recomanaria “L’espia que tornava del fred” que si ho pensem en perspectiva aniria després d’una part d’aquesta historia, “Infiltrat” o “Una veritat delicada”.
Us deixo les seves primeres planes en la veu de Guillam. No val fer d’espia, si comenceu a llegir no podreu parar fins a descobrir la veritat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada