Entrevista Tània Juste

Avui ens retrobem amb una de les plomes femenines que més apreciem i valorem per la seva qualitat estilística, per les seves protagonistes encisadores, les seves trames teixides amb delicadesa i detall i els seus escenaris històrics descrits amb tanta rigorositat.

Si, us estem parlant de la Tània Juste de la que hem gaudit obres com “Els anys robats”, “L’hospital dels pobres”, “Temps de família”, “Passatge al nou món” i “A flor de pell” i ara ens presenta una nova obra que conserva el seu segell propi i la qualitat que la caracteritzen. 

Amb Amor a l’art viatjarem a la Barcelona franquista dels anys setanta i alhora farem forces escapades cap al París d’inicis del segle XX.

Dues dones amb temperaments diferents però captivadors ens mostraran el poder dels somnis i la vocació i la importància d’estimar la vida.

Gràcies a Columna descobrireu en una obra bonica de veritat i altament adictiva totes les respostes alhora que descobrireu una novel·la vital i plena de sentiments.

Una obra narrada en dos temps que ens mostra el paper de la dona en diferents èpoques i contextos.

Res és atzarós en aquesta obra i tot l’enriqueix. El Premi Prudenci Bertrana ha estat més que merescut.

No la deixeu escapar!

Felicitats per una obra més que sumes a la teva bibliografia. Què creus que les pot definir a totes en conjunt? Moltes gràcies! És un honor formar part d’aquesta llista d’autors i autores que admiro i llegeixo que van guanyar el Bertrana. Diria que el conjunt de les meves novel·les configuren un mapa vivencial del que soc, del que estimo i del que em porta a reflexionar al llarg dels anys.

Què sents quan una obra teva guanya un premi com el Prudenci Bertrana d’enguany? Una satisfacció enorme i, més encara, quan vaig assabentar-me que el jurat l’havia triat per unanimitat. Un plaer immens pensar que aquesta novel·la tan personal, que tracta de reivindicar les dones artistes silenciades en el món de l’art, pot arribar a molts lectors i lectores.

Quina és la qualitat que més aprecies en un escriptor? I la que menys? Tinc bons amics escriptors i escriptores i el que més ens uneix és la passió pel nostre ofici i el fet de ser uns lectors empedreïts. L’aspecte que menys m’agrada de determinats escriptors o escriptores és la supèrbia, aquells que opinen i rebutgen sense ni tan sols haver llegit.

Fa uns anys et preguntàvem “si poguessis fer un viatge en el temps i l’espai i fer un sopar literari amb grans autors, a qui convidaries?” però creiem que amb aquesta obra en la que l’art brolla et proposem que el sopar literari el facis amb grans pintors. A qui convidaries? Podria tenir la temptació de convidar-hi a artistes que admiro com Picasso i Modigliani, però triaria fer una taula de dones artistes, com la Marie Laurencin, l’Olga Sacharoff, la Jeanne Hébuterne, la Gertrude Stein, la Berenice Abbott i moltes altres amb les quals he conviscut durant els mesos de recerca i d’escriptura. Seria una nit que no voldria que acabés mai. 

I si el sopar fos amb protagonistes de les teves obres com creus que aniria? A qui convidaries? En deixaries a algun al marge? Ui! Quina imatge més potent! Personatges diversos de les meves novel·les compartint un sopar. Ja ho veig! I també sé quins farien amistat i quins no. No en deixaria cap al marge, fins i tot voldria que alguna d’elles fes la seva aparició estel·lar.

Quina història t’ha agradat més construir, la de l’Olivia o la de la Valèira? L’una complementa l’altra. Amb l’Olivia he rememorat moltes sensacions de quan estudiava la carrera d’Història de l’art i em vaig trobar amb aquest gran interrogant que es troba ella: On són les dones artistes en la història de l’art? Per què se’n troben tan poques en els llibres d’art? Pel que fa a la Valèria, comprenc la passió que la mou i moltes de les situacions amb les quals es troba en el seu camí cap a les seves aspiracions artístiques. 

Què creus que hagués estat de la vida de l’Olivia sense els aprenentatges que li regala la Valèria? La Valèria li serveix de mirall: en la recerca que l’Olivia duu a terme, en el rescat peça per peça d’aquesta pintora oblidada, fa un exercici d’autoconeixement i prendrà les seves pròpies decisions. Per tant, la Valèria és crucial en la seva vida.

Els ideals personals poden acabar amb més d’una història d’amor? Si és així, considero que no era la història d’amor adequada. Si decidim compartir la nostra vida i aventures amb algú, penso que hi ha ingredients que no poden faltar, com el respecte mutu, la generositat, la felicitat compartida pels èxits i aspiracions de l’altre i, per descomptat, l’amor!

Què t’encisa de la pintura i les belles arts? Per a mi és un refugi, un món al qual puc acudir cada cop que necessito silenci per escoltar-me i remoure aspectes des de dintre. Davant d’un dels meus quadres favorits, en qualsevol lloc del món, puc experimentar moments d’extrema felicitat. 

Creus que l’art és una gran font didàctica molt més enllà que el que estilísticament s’analitza? L’art és un diàleg meravellós per a aquells que volen escoltar, compartir i experimentar. I alhora pot ser una eina fantàstica per remoure consciències, per posar sobre la taula i denunciar determinats temes sobre els quals caldria reflexionar i fins i tot combatre.

En aquesta obra ambdues dones són captivadores però potser la Valèria té una valentia que sobta per l’època i l’Olivia sembla més conformista. Quina creus que ha estat l’evolució del rol de la dona a la història?  No hi ha una evolució lineal. Cadascuna, des de la seva època i les seves circumstàncies, ha triat un camí o un altre, han pres decisions.  Algunes dones s’han rebel·lat contra les cotilles de la societat patriarcal de la seva època i han estat pioneres en determinats aspectes de l’emancipació femenina, mentre que d’altres s’hi van adaptar. I això traspassa èpoques i generacions, cadascuna fa la seva tria.

Perquè s’han silenciat tants noms de dona a la història? Perquè el relat de la història de l’art ha estat confeccionat majoritàriament per homes i per una societat patriarcal que potenciava aquest fet. Per sort, això està canviant.

A part del retrat de la Valèria Sans, si penses en els protagonistes els podries associar a alguna obra pictòrica? Tinc les meves obres favorites de cada artista que apareix a Amor a l’art. Seria llarg escriure’n la llista, però en la lectura del llibre en trobareu algunes mencionades. Us convido a buscar-les i a fruir-ne com jo. 

Si poguessis posar un fil musical a aquesta novel·la quina creus que seria la seva cançó? Potser la cançó que connecta totes dues èpoques en un moment determinat de la novel·la, que no explicaré quin és, una cançó de Charles Aznavour que es titula La bohème. Una cançó molt estimada per mi perquè el meu pare me la cantava amb la guitarra i l’accent francès meravellós del nen que, en ple franquisme, van enviar al Liceu Francès.

A l’actualitat hi ha molts escriptors mediàtics o d’altres que ni tan sols són ells els qui escriuen els seus llibres. Creus que els escriptors de veritat com tu, aquells que en lloc de sang tenen tinta, s’han de justificar massa sobre la feina que fan? Jo no em justifico, tan sols escric i m’esforço per fer-ho bé, per ser honesta amb aquest ofici que vaig triar per vocació, per passió i sense el qual no sabria viure.

Creus que ser escriptor avui en dia és més fàcil perquè gràcies a les xarxes socials hi ha més interacció amb els lectors? Les xarxes socials són meravelloses en alguns sentits: t’acosten als lectors i a les lectores, et permeten difondre les teves obres i també et donen l’oportunitat de fer grans descobertes. Però, alhora, ens treuen massa temps i concentració i això pot esdevenir una trampa si no aprens a dosificar-te. Jo, quan escric, necessito cert silenci mediàtic, mentre que en altres moments m’encanta el diàleg constant.

Tens algun nou projecte que ja va prenent forma? Doncs sí, ja tinc una nova novel·la que em ronda pel cap i poc a poc va prenent forma. A l’any nou li demano temps per escriure-la i poder-la compartir amb tots vosaltres.

Si et prohibissin escriure... a què et dedicaries? A ser infeliç. Em saltaria la prohibició.

Per acabar ens agradaria que ens responguessis de nou a la pregunta de la casa: Quina és la pregunta que mai no t’han fet i creus essencial respondre? Ens la respons?

La que mai li han fet a cap autor i sí que li han fet a cada autora que conec. En el seu cas, seria:

Escrius literatura masculina? Escrius per a homes?  Us imagineu la cara de sorprès de l’autor? Doncs les dones autores hi estem molt acostumades a haver de respondre això: escric per a dones i per a homes, escric per a tot aquell o aquella que se senti cridat a llegir-me i a connectar amb el meu món. 

Moltíssimes gràcies pel teu temps. Et desitgem l’èxit que mereixes!

Àngela Sànchez Vicente