Normalment la portada em dona molta informació però en aquest cas l’he descoberta posteriorment i ha sigut tot un cop d’efecte. Unes escales, tot de periodistes preguntant i fotografiant i al centre un personatge que intenta amagar-se, no mostrar el seu rostre i fugir de l’escena. Unes escales que recorden a les típiques dels jutjats.
Les coses humanes és una novel·la psicològica, complexa, que ens mostra la societat francesa i ens convida a reflexionar i a debatre sobre el que es cou entre les seves planes.
Els primers capítols de la novel·la coneixerem als nostres protagonistes, la Claire una brillant assagista en temes feministes, en Jean el seu ex i un periodista polític televisiu, l’Alexandre el fill dels anteriors, un noi brillant que estudia a Stanford i l’Adam Wizman la nova parella de la Claire.
Els personatges son molt complexos en la seva construcció i en el seu desenvolupament, amb ells tocarem temes com l’orgull, la maternitat, l’ego, l’amor i la raó. Sense oblidar-nos dels seus secundaris que estan a l’alçada de les expectatives.
La vida de tots ells canviarà per un acte, per vint minuts, per una decisió, per un fet que els arrossegarà.
L’Alexandre rep una denuncia de violació, però ho va ser? Va ser consentit? Entrarem en un debat en una zona gris en quant la trama canvia de sentit i comença la investigació policial i un judici on el lector podrà ser jutge i jurat.
Llegirem moltes versions del mateix fet, preguntes i respostes, acusacions i defenses, tot enllaçat amb molta cura.
La prosa és molt directa, fluida i el tempo de la novel·la agafa un tempo ràpid que atrapa i sedueix al lector, les descripcions són acurades i personalment he hagut de rellegir alguns paràgrafs per la seva contundència al parlar de la vida en si mateixa.
Tot un descobriment que us convido a que gaudiu i que aprofundiu en els temes d’avui en dia i que són visibles a les xarxes socials, a la televisió i a l’abús de poder que se’n fa com una arma silenciosa capaç de fer judicis públics sense tenir tota la informació.
No cal ser feminista ni masclista per gaudir i comprendre els matisos que l’autora esquitxa amb la seva ploma.
Abans d’acabar vull agrair a traducció de Valèria Gaillard.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada