Pel meu cos corre sang andalusa i catalana i el meu cor batega amb la mateixa intensitat tant si està escoltant una Salve Rociera o el Virolai, m’agrada l’olor a tarongers florits i els patis cordovesos d’on el meu pare va néixer, però alhora em colpeix la serra de Montserrat i la Barcelona natal de la meva mare.
A casa mai hi ha hagut problemes per entendre i viure en aquesta dualitat, tot i que, s’ha d’entendre el fet migratori que va portar el meu pare a Barcelona quan era tan sols un nen, el xoc cultural (encara que va ser mínim) que va provocar el casament del pare amb la mare i com al dia a dia anàvem acollint tradicions d’ambdós territoris i d’ambdues histories creant la nostra pròpia, única i intransferible.
En una època de banderes i d’identitat sempre he entès que potser s’ha de viure per entendre-ho o bé documentar-se. Amb l’obra d’Un home que se’n va he vist imatges dels meus avantpassats i de com poc a poc som catalans però amb un llegat molt extens al darrera.
L’autor, en Vicenç Villatoro explica de manera magistral com el seu pare va abandonar les terres andaluses, que el va motivar, el motiu de la tria del destí, l’arribada i un periple que no va ser gens fàcil.
Amb una Espanya franquista i marcada a foc per la guerra tenim un teló de fons incomparable i tan ben documentat que ens fa entrar de cop a la trama interessantíssima de l’obra.
Si que és una biografia d’una nissaga, però alhora és un retrat d’un fenomen social que es va donar en massa entre els anys cinquanta i seixanta.
El seu avi, que va ser presoner i va patir l’agonia de veure’s condemnat a mort, es va motivar en la recerca de l’anonimat i d’una vida millor i plena d’oportunitats per als seus fills.
Un salt que no és gens fàcil, és tallar de cop les arrels de l’arbre que et sosté a terra i anar a plantar esqueixos a un territori que no coneixes.
Mils de preguntes et poden venir al cap: Què passarà amb els meus fills? Ho entendran? S’adaptaran? Com podré fer-me càrrec de la família a un lloc que no conec? I la meva pàtria? Tornaré? I l’enyorança?
Quan no hi ha més sortida has de fer el pas i l’avi del Vicenç Villatoro va ser un home valent i agosarat com tots els homes i dones que varen buscar una sortida lluminosa a les seves vides.
De la mà de labutxaca podem gaudir d’una obra narrada en primera persona i en que la documentació és tan didàctica que ens fa sentir en la pell dels que ho varen deixar tot per la seva veritable pàtria: la seva família i el benestar d’aquesta.
Realment m’ha caigut alguna llàgrima pensant en el que devien viure el meu avi que no vaig arribar a conèixer i el meu pare. És una novel·la amb tant sentiment i amor que et deixa sense paraules, sense alè... et toca la fibra sense voler i esdevé un dels millors llibres que hem tingut entre mans aquest any.
Diuen que només qui ho viu ho pot sentir però llegint aquesta novel·la molts sentireu aquesta coctelera emocional que l’autor us proposa.
No us en penedireu pas! Es un llibre cent per cent recomanable!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada