Tengo tú número

Sophie Kinsella, autora de obras que se traducen en más de cuarenta países, es la autora de las seis novelas de la serie "Loca por las compras", de las que he de confesar que no he leído ninguna, pero que las tengo apuntadas sin falta. Con su nueva novela Tengo tú número, me ha cautivado, me ha ganado, hacía mucho tiempo que una historia ligera como ésta no me arrancaba risas, no simples sonrisas o levantadas de cejas, he reído con ganas de verdad.

La historia engancha, tiene una trama donde encontrará un complot empresarial, una familia esnob intelectual que pone los pelos de punta, envidias y desgracias aparcadas en el pasado, los preparativos de una boda y una novia muy especial.

Lo mejor de todo es su protagonista femenina, Poppy Wyatt, una mujer caótica, catastrófica, con ansias de ser amada por todos, que ayuda a todo el mundo pero que no sabe ayudarse a sí misma, una chica que está a diez días decir: "Si, quiero". Desde la primera página descubriréis que Poppy es como un imán gigante para las situaciones rocambolescas, todo empieza cuando pierde su anillo de compromiso, le roban el móvil y la fortuna la pone ante un móvil que alguien ha tirado a la papelera, por necesidad se lo agencia y comienza una relación de carácter laboral con el propietario del mismo, bueno, era el móvil de su secretaría.

Este hecho provoca que Poppy entre en la vida de Sam, le cotillea todos los e-mails y correos, pero también descubren que tienen buena sintonía, aunque se crispan los nervios el uno al otro.

La otra cara de este móvil es Sam Roxton, un alto ejecutivo, más frío que el hielo y duro como una piedra, tal vez ambos aprenderán algo el uno del otro, aunque hay que decir que ambos son generosos y buenas personas, y sus diálogos por SMS son la pera, y además descubrirán cómo hacer trampas jugando al Scrabble.

Pero toda novia tiene un novio, éste es Magnus, muy educado, muy correcto, demasiado muy perfecto, ¿puede haber alguien tan perfecto?, además de un buen puñado de personajes secundarios que harán tambalear la vida de nuestra protagonista, unos personajes sólidos a los que podréis etiquetar muy rápidamente en dos grupos, los que te cautiva el corazón y los que preferiríais no ver ni en pintura.

La narrativa de Sophie Kinsella es ágil, dinámica, ácida, divertida, hilarante, brillante, creíble y fascinante, me faltan adjetivos, lo he pasado muy bien metiéndome a la vida de Poppy y de Sam. Es una novela que lo tiene todo, y lo que más me ha conquistado son sus pies de página que en teoría escribe Poppy.

Una novela que te deja con ganas de más, quieres saber que pasa después, la historia se precipita en tan sólo diez días en la vida de los personajes, lo que les catapulta a evolucionar muy rápidamente y hacer cambios muy drásticos en sus vidas.

La apuesta de debolsillo es un acierto en todas las categorías, tenemos buena narrativa, una buena historia, buenos personajes, una situación caótica en lo que parece un circo de tres pistas y lo mejor de todo es su frescura, una novela actual, de hoy en día, con una chica que podría ser tu amiga o tu vecina. No la deje escapar, una Bridget Jones con problemas telefónicos.

 

La vigília

Avui us presentem la novel·la guanyadora del Premi Josep Pla 2019.

És una obra sinuosa on la línia entre la realitat i la ficció es fon i un cúmul de records poden esdevenir memòria.

A La vigília trobareu un parell de protagonistes dels que us fareu amics ben aviat, per una banda tenim a en Raimon que escriu contes per la ràdio i viu amb el seu germà Blai que des de petit va quedar tocat desprès d’un accident al bosc. La relació fraternal d’aquests dos emociona i el Raimon espera tenir un cop de sort i poder dedicar-se a escriure el que ell valora com la novel·la de la seva vida.

D’altre banda coneixerem a la Cèlia, una dona multimilionària que necessita un escriptor que li escrigui les seves memòries per fer que el passat esdevingui present i futur.

Un dia els seus mons s’uneixen sota la premissa de la dona d’encarregar-li al noi de la ràdio les seves memòries.

Els 100.000 euros que li ofereix fan que en Raimon accepti d’immediat sense pensar massa en segones intencions ja que ell és un noi gens rebuscat i només té com a finalitat escriure la novel·la romàntica que té al cap.

Mentre ella li narra el passat tal i com el recorda ell intenta esbrinar què hi ha al darrere de la proposta.

Els somnis del Raimon, els secrets i les intencions de la Cèlia, la força de l’amor i una gran emotivitat es donen cita en aquesta obra d’en Marc Artigau i Queralt per a encisar-nos amb les seves lletres.

Una novel·la que neix d’una premissa bastant senzilla i creïble però que es va retorçant una mica més a cada plana.

Què pretén la Cèlia? Què està escrit a la seva vida? Podrà en Raimon sortir-se’n i complir el seu somni?

Només llegint-la descobrireu les respostes a aquests interrogants!

Gràcies a labutxaca tenim entre mans una de les obres que triomfarà. No és gens atzarós que hagi guanyat tan prestigiós premi. La seva qualitat i inspiració en els grans mestres de la literatura formen part del seu encant.

Descobriu a l’autor que també s’emmiralla en l’obra.

No ho dubteu més, en Rai i la Cèlia us esperen a les llibreries!

¡ Qué absurdo!

Hoy quiero presentaros un pequeño gran ejemplar que nos presenta Editorial Impedimenta.

Escrito por Lori Mortensen e ilustrado por Chloe Bristol nos encontramos con ¡Qué absurdo! La curiosa historia de Edward Gorey, una biografía ilustrada, gótica y divertida de uno de los ilustradores más espeluznantemente creativos de la historia de la literatura.

Un ejemplar con tapa dura y relieve en su ilustración y título, en ella con un fondo blanco envejecido se nos presenta a nuestro larguirucho protagonista y como mago de la ilustración algunos de sus animales literarios salidos de su sobrero.

El formato interior me ha gustado mucho dado que combina las ilustraciones a página completa con ilustraciones más pequeñas acompañando al texto o quizás es el texto quien acompaña a las ilustraciones, algo que el lector deberá descubrir y que me parece una genialidad al presentarnos la historia de un hombre que aprendió a dibujar con un año y medio y a leer él solito a los tres años.

Un libro que no tiene un rango de público especifico de edad, apto para todos y una vida por contar en la que un momento u otro puede coincidir y empatizar con el lector.

Conoceremos a Edward Gorey desde su infancia, como se saltaba los cursos dada su brillantez, como u entrada en la universidad de Harvard se vio retrasada por la llamada a filas.

Tras un lugar repleto de reglas y normas, llego a la universidad vestido como él quería, un personaje en sí mismo, abrigo de pieles, anillos para dar y vender y zapatillas de deporte, él no era un personaje, él era simplemente como quería ser.

Allí conoció a otros como él, poetas, escritores, artistas y así toco todos los aspectos del arte de las letras y el dibujo.

Años después trabajo de ilustrador hasta que por fin descubrió que quería hacer, sus historias, sus propias historias con sus ilustraciones, todas firmadas por acrónimos y no del gusto de todos, pero lo que el escribía era básicamente su esencia.

La prosa de esta historia es muy fina, nos cuenta una breve historia de una vida completa, sintetiza y crea una conexión con el lector para saber más de nuestro protagonista.

Las ilustraciones parecen sacadas de la mente del protagonista, colores oscuros, realistas, marcando aspectos físicos de los personajes e intentando plasmar más de lo que parece llegando a su propia alma.

Un ejemplar que nadie debería dejar escapar.

Aquí os dejo sus primeras páginas… no podréis parar.

 

Entrevista a Vicenç Llorca

Què passa quan el món de la literatura ens regala una obra que és un clar homenatge cap a un altre art? I si us dic que avui tenim entre mans un clar homenatge al món de la música gràcies a la ploma àgil i rítmica d’en Vicenç Llorca?

(C) Xulio Ricardo Trigo

Es nota de seguida quan un autor parla i narra amb el cor a la mà donant el millor de si mateix. L’autor, com a gran melòman, ens regala una història d’amor altament reflexiva que es mou al compàs de la simfonia numero 1 en si bemoll major del grandíssim Schumann i que alhora repassa en línies generals la historia d’amor que aquest va viure amb la pianista Clara Wieck.

En aquesta obra ens farem amics del seu protagonista, un home reconegut en el món de la música que decideix arran d’una sèrie d’esdeveniments a la seva vida personal anar cap a Organyà per crear la seva simfonia que culminarà la seva obra i la seva pròpia existència.

Esdeveniments sinistres i la seva desaparició ens mantindran amb l’atenció en alerta durant bona part de l’aventura.

La prosa de l’autor ens demostra com tot i ser novel·la cerca les paraules com si fossin poesia i que és un mestre a l’hora de narrar emocions i l’evolució psicològica dels protagonistes. És una obra reflexiva, intimista i alhora molt intrigant. No queda mai la trama en pla de monotonia o en punt mort.

Quan creus que l’obra ja és complerta i més que correcte et sorprèn amb una nova volta de cargol fins a un desenllaç impressionant que et deixa sense poder dir res.

Si voleu gaudir de la grandesa de Simfonia de tardor us prometem que la gaudireu i anireu desgranant un munt de reflexions aplicables al món actual i als sentiments més humans i universals.

De la mà de Columna podeu ampliar la bibliografia d’aquest autor de la que destaquen títols com “Aquell antic missatge de l’amor” i gaudir d’una obra que té els ingredients justos i necessaris per esdevenir un llibre altament recomanable.

Ideal per a melòmans i amants de les bones lletres.

Ens plau retrobar-nos amb vostè i les seves lletres. Creu que aquesta obra el descriu millor com a escriptor que les anteriors? No ho sé, però en tot cas és veritat que hi he deixat una bona part de mi mateix. De manera intuïtiva he anat confegint al llarg de deus anys una trilogia novel·lística al voltant de l’amor com a eix de la vida humana, així com de les relacions entre vida i art i l’evolució dels nostres sentiments al segle XXI. L’aventura començava amb Tot el soroll del món (2011) i continuava amb

Aquell antic missatge de l’amor (2015) per culminar en aquesta Simfonia de tardor (2021). En certa mesura, hi he intentat expressar tres aspectes que m’apassionen: preguntar-me sobre la capacitat d’amor de l’ésser humà, l’opció de viure en un estat estètic on l’art i la literatura juguen un paper clau i l’amor a la natura, com un altre alter ego amb què dialoguem al llarg de la vida. 

Les emocions i els sentiments són el fil conductor de les seves obres. Per establir un paral·lelisme entre el gran mestre Schumann i en Marc, creu que els humans sentim de la mateixa manera que fa uns segles o els sentiments també evolucionen? En efecte, en les meves obres les emocions i els sentiments són, en certa mesura, arguments per ells mateixos. L’acció interna és tan important com l’acció externa. Entre Schumann i en Marc no hi ha una diferència de fons: senten de la mateixa manera. Ara bé, el context és diferent i, amb ell, els matisos. D’altra banda, crec que la humanitat evoluciona i, amb ella, la nostra capacitat de relació amb els altres i amb allò altre. Enriquim els nostres codis ètics i estètics. Precisament aquesta capacitat de creixença és el que fa que l’art i la literatura tinguin sempre noves possibilitats expressives sobre temes que són essencials a la condició humana.

Com va ser el procés de documentació sobre la vida i obra de Schumann? Vital. M’agrada un mínim d’erudició i un màxim de gaudi dels personatges i les obres perquè per a mi la cultura és un gaudi vital en ell mateix. Quan era estudiant de batxillerat, m’agradava aprendre la vida dels compositors. Recordo una anada al Conservatori de Barcelona on ens van oferir una conferència-audició que em va agradar molt. Aquest és el format que trio quan els protagonistes de la novel·la es troben de joves per primer cop. També vaig començar a fer la meva biblioteca personal, escoltar música i col·leccionar enciclopèdies. Entre elles, Musicalia, de Salvat, les cintes magnetofòniques de la qual encara conservo. Així vaig anar descobrint compositors com Schumann. Amb els primers concerts i òperes, em vaig introduir al gaudi de la música en directe que ja mai no he abandonat. Schumann representa sobretot la finor romàntica del lieder. En el pas a la simfonia, va ser important el paper de la seva dona, la Clara Wieck. Hi ha un film que ho escenifica: Simfonia de primavera de Peter Schamoni. La vaig analitzar amb uns alumnes de literatura universal per exemplificar el romanticisme des de la musica. I em va atrapar la interpretació de la història d’amor i art entre Robert Schumann i Clara Wieck, que cobra vida a través de l’actriu Nastassja Kinski. Quan vaig  idear la història d’amor del meu músic amb una violinista se’m va imposar, com un mirall, aquella relació tan intensa que va ser clau per a la creació d’una simfonia. Intento que més que explicar molt sobre història musical, el lector gaudeixi de l’emoció que representa la música en les nostres vides. 

Quina de les dues facetes li va agradar més descobrir i relatar? En realitat, les dues, ja que vida i obra s’entrecreuen d’una manera total. L’ideal romàntic porta a això: a la creença que la vida ha de ser artística i l’art ha d’expressar els sentiments més pregons. En la novel·la, poso en joc aquesta reflexió: les relacions entre vida i art a través de dos músics que viuen la seva vocació de manera absoluta, però que han d’intentar també ubicar-se en el món i ser feliços. En qualsevol cas, he de confessar que la figura de Clara Wieck em fascina. És una vertadera pionera en l’aportació de la dona al món de la música. 

Quines creu que són les principals semblances i diferencies entre l’amor de joventut i l’amor madur? Bona pregunta! L’amor de joventut té la força del que comença i la passió del que, en certa mesura, es pensa immortal. L’amor madur atresora els valors de la joventut però hi afegeix la saviesa de l’experiència, de manera que es consagra a una visió total de l’ésser. Busca la plenitud.

Li costa narrar sentiments humans? No, és el que més m’agrada! Soc sentimental i crec que no hem de tenir por a confessar-ho perquè els sentiments són vertaders vehicles de coneixement de nosaltres mateixos i dels altres. I, juntament amb els sentiments, m’agrada expressar la sensualitat que ens porta a viure un estat estètic. En tant que ens hi sentim realitzats com a persones, podem parlar d’una veritat pròpia. És la conjunció entre allò que és bell, bo i veritable de què parlava Plató. Els protagonistes de la novel·la ho comparteixen mentre es van passant al llarg del temps dues obres del filòsof grec. Perquè la música els ha unit en la cerca de la bellesa, s’hi han sentit més bons i han trobat una certesa vital.

Quines característiques seves creu que queden reflectides en el caràcter del Marc? Un personatge és sempre una creació coral. En certa mesura, en Marc és moltes vides que he observat i que es fonen en la teva experiència vital. Compartim la idea que sense la bellesa, sense sentir-nos creatius, la vida perd sentit. Per a ell, arribar a fer una simfonia és la culminació d’aquest ideal. Jo visc la creació d’una obra literària de la mateixa manera. Em reclouria, si calgués, a fer la meva darrera novel·la. I voldria fer-ho al costat de la natura, trobant-me fit a fit des de la meva soledat amb la mare terra. I oferir-li la meva paraula. En certa mesura, aquest és el pla vital del Marc. Però, és clar, apareix l’Emma i l’amor ho trastoca tot. Comparteixo amb en Marc aquesta vivència íntima de l’amor sota Ia certesa que l’amor ho és tot. La vida és un anar cap a l’amor i un venir d’ell en un moviment constant, cíclic.   

Si no hagués pogut ser escriptor, li haguera agradat ser músic? Sí, i tant! Visc amb molta intensitat la frase musical. L’admiro. És un aixecar l’ànima cap al cel. Indubtablement, hauria estat la meva segona vocació creativa.

Quina obra, a part de la simfonia numero 1 en si bemoll major de Schumann, creu que pot descriure les emocions del Marc?  La novel·la proposa, si més no, tres concerts. Hi ha la simfonia Primavera que actua com a música de fons i estructura els capítols de la novel·la. Hi ha la Simfonia de tardor que crea en Marc i que, tot i que no la sentim com sona, he intentat que el lector imagini la seva música a partir de les sensacions, els colors, els sentiments... Finalment hi ha una banda sonora amb peces musicals que poden fins i tot escoltar-se mentre es llegeix. He procurat fer-ne una tria eclèctica, perquè crec que és com vivim actualment la música i les arts. Per això, el lector trobarà des d’obres clàssiques de Bach o Dvorák, a una cançó mítica com “Memory”, passant per la música popular, des de la sardana de “Girona m’enamora” a la finor de la interpretació dels “Cants dels ocells” per part de Pau Casals. Ara bé, l’altre simfonia que juga un paper important en la trama és la Número 3 de Beethoven, coneguda com “Heroica”.

Creu que l’art en totes les seves formes és el mitja d’expressió més potent que existeix tant a nivell coneixements com sentiments? Indubtablement. Som perquè ens expressem artísticament. La capacitat creativa de l’ésser humà forma part de la seva capacitat d’evolució. La poesia, la música.., són camins a través dels quals transitem cap a una concepció més alta del cosmos i nosaltres mateixos. En la novel·la parlo d’això. De com es relacionen la vida i l’art. En qualsevol cas, hi valoro la creació d’una simfonia com una creació màxima que dona sentit al temps i a l’espai.

Creu que l’amor és la força que fa que el món giri i que alhora dóna sentit a les vides? Sí. Per això la literatura l’ha pres com un dels seus temes centrals al llarg de la història. Penso, per exemple, en la “fina amors” desenvolupada pels trobadors, o els codis amorosos de la poesia humanista. I, és clar, el Romanticisme posa l’amor en l’epicentre de l’art i la vida. Penso també en clau contemporània en el tractament amorós de la modernitat cinematogràfica, que posa en escena múltiples aspectes que hem viscut després. En certa mesura, a Simfonia de tardor plantejo aquesta trobada de com estimem amb l’ideal amorós.

Té alguna novel·la que ja li comenci a donar voltes al cap? Sí! Estic temptejant nous projectes. N’hi ha un que el tinc més avançat i podria ser la pròxima novel·la. Però encara és d’hora per afirmar-ho. No tinc pressa. M’agrada l’escriptura lenta com a mètode de treball. I ja acceleraré si convé. 

Creu que el temps que estem vivint d’aïllament social afavoreix als sentiments més purs com l’amor o el coarta i condiciona? Indubtablement hi ha una mirada cap al més pròxim. Si aquest “pròxim” ja era estimat, pren una dimensió molt potent, perquè li dediquem més hores, el podem cuidar més i millor. Ara bé, les persones que ja tenien aquesta realitat amorosa més immediata com a font de conflicte, segurament s’han sentit pitjor. En qualsevol cas, la restricció de llibertat és un problema seriós. D’aquí que reivindiquem l’amor i la llibertat com a valors essencials de l’existència humana.

Creu que l’augment del consum de literatura en aquesta època es mantindrà en el temps? Creu que la situació global ha creat a més lectors? No ho sé, però tant de bo! Els llibreters t’expliquen que, malgrat la situació, els lectors han reaccionat anant a buscar llibres. És lògic, en temps difícils i de reclusió, la literatura acompanya i amplia els horitzons: convida al viatge a través del nostre interior. No sé si la situació actual ha creat més lectors, o bé els ha recuperat, però en tot cas ha marcat un camí que no s’hauria de perdre: posar la lectura en el centre de les nostres vides.

De nou i per acabar ens agradaria que ens respongués a la pregunta de la casa. Quina és la pregunta que mai  li han fet i creu essencial respondre-la? Ens la pot respondre?

La formularé amb la pregunta que li fa en Marc a l’Emma en un moment donat: “Llavors, creus que la música és inferior al que sentim?” La resposta de l’Emma? Bé, caldrà descobrir-la dins la novel·la!

 Desitgem que aquesta obra li reporti tot l’èxit que mereix.

Àngela Sánchez Vicente

La Petita Llibreria