La senyora del dimarts

Avui em retrobo amb un autor que no deixa indiferent al lector.

Massimo Carlotto ens presenta la darrera entrega de la seva “trilogia de la crisi” formada per “Niente, più niente al mondo” i “El món no em deu res” que tanca amb La senyora del dimarts.

Aquesta novel·la negra que ens presenta Crims.cat manté l’esperit crític de l’autor a la seva prosa, no ens explica una historia al atzar, va sempre un pas més enllà i busca reflexar el món real però que no ens agrada veure, una societat que viu a l’ombra de la llum del sol i dels ulls del veïns i coneguts, de les injustícies que pateixen els que no tenen poder i com la balança cega de la llei és realment cega.

En aquesta ocasió es centra amb un tema poc tractat com a tal en la novel·la negra a no ser com a motiu del crim, el sexe, la homosexualitat i l’espectacle mediàtic.

La seva portada ho diu tot, un llit desfet, dos coixins, els llençols arrugats i el que sembla ser una habitació barata de motel.

El nostre protagonista es en Bonamente Fanzago, conegut com a Zagor, un actor de pel·lícules per adults amb molt èxit en la feina i en la seva vida personal fins al punt que porta la seva feina a les estones lliures treballant de gigolo.

La seva vida canviarà en un instant, un ictus li tallarà les ales del cinema i de la feina extra amb una única excepció, una dona que és en si mateixa un gran interrogant i que el fet de decidir-se nomes per ella, per la dona dels dimarts faci que el lector la posi sota el seu focus, ella és la Nanà Malacrida.

El desenvolupament dels dos personatges principals i el descobriments dels secrets que amaga la Nanà esquitxarà a molts personatges secundaris, res no és tan simple com sembla, ni totes les histories que s’expliquen són veritat.

La prosa de l’autor m’ha atrapat des de el primer moment, ja havia llegit la seva novel·la anterior i reconec que sempre s’ha d’esperar l’inesperat. Construeix una trama lineal amb un passat sòlid que marca la creació dels personatges i els dona un caràcter molt particular.

El problema que tinc amb aquestes novel·les és que m’agradaria donar-vos molts detalls, desgranar el punts que més m’han agradat, els girs argumentals o allò (que no puc dir) que més m’ha sorprès, però si a un lector li expliques una novel·la negra estàs cometent un crim a part del que s’amaga entre les seves planes.

No puc més que recomanar-vos el títol número cinquanta dos d’una gran petita editorial.