Entrevista Roger Bastida

Poques vegades em deixo seduir per un títol atraient o una portada encisadora però en el cas que avui us presento ambdós factors que embolcallen la lectura em van presentar una obra excepcionalment bona.

A La llarga revetlla coneixerem una historia narrada des del context històric i des del plànol més personal i emocional d’un dels fets més obscurs de la historia de Catalunya.

Fem un salt en el temps i ens plantem a les darreries de la bona vida i al inici d’un conflicte d’ombres ja que aquesta obra es desenvolupa entre l’any 1935 i el 1936 en que va esclatar la Guerra Civil Espanyola.

Gràcies als personatges i a les situacions que brollen de la ploma d’en Roger Bastida podem veure com aquest llibre a més de ser un còctel perfecte i ben documentat per amenitzar les tardes d’hivern es converteix en una potent eina didàctica i reflexiva per la societat. 

Els seus protagonistes passen de viure despreocupats, veure xampany, còctels, focs artificials i vetllades de celebració al Ritz amb les millors robes de l’època a viure una època ben tumultuosa.

És un tribut a tots aquells que d’un dia per l’altre varen créixer però no van deixar que la seva vida s’opaqués per la boira de la Guerra i alhora un cant a la vida i a la reflexió sobre la naturalesa humana. Ells i el seu grup d’amics us presentaran un moment visagra de la seva vida des del punt de vista més ampli.

De la mà de Columna podem gaudir i desgranar aquesta gran obra. No ho dubteu i acompanyeu-los en el seu viatge vital, en les seves aventures i desventures en un escenari i un temps perfectament il·lustrat.

Igual que la revetlla dóna pas a la festa i la nit dóna pas al dia aquests nois també veuran com la llum sortirà a buscar allò que les ombres volen amagar.

I ara nosaltres volen donar pas a la veu de l’autor:

Quan vas sentir que el món de les lletres l’estava esperant? Abans que escriptor soc lector! De petit llegia molt. La lectura és la llavor de l’escriptura, no trobes?  

 

Per tu la paraula “escriptor” es refereix més a una professió o a una vocació? És una vocació, totalment. Són moltes hores de dedicació que no estan pagades. Hores i hores de pensar-hi, de donar-hi voltes. Pocs, poquíssims autors poden viure de la seva escriptura a Catalunya. I poquíssims autors han viscut de la seva ploma, al llarg de la història: Guimerà, Sagarra...   

Quina és la qualitat que més aprecies en un escriptor? I la que detestes? M’encisen els autors que juguen amb la llengua. Els autors que creen nous adjectius, per exemple. Els que s’atreveixen a ser generosos, a obrir-se, a experimentar amb la llengua. No tothom s’arrisca, perquè fa mitja por tocar l’idioma. Això pot sortir molt bé o molt malament, però és un repte interessant que em crida l’atenció. I detesto l’excés de “llocs comuns”. L’artificialitat, la cosa encarcarada dels llocs comuns.

Imagina que pots fer un viatge en el temps i l’espai per tal d’oferir un àpat amb grans escriptors. A qui convidaries? Suposo que m’estàs preguntant pels meus referents, oi? Sens dubte, la Mercè Rodoreda presidiria la taula. Ho sé, tothom deu voler convidar-la. Però què hi farem. Louisa May Alcott, Rafael Chirbes, Jacques Chessex, John Kennedy Toole, Bécquer... Home, per fer-ho divertit convidaria Quevedo, Lope de Vega, Josep Maria de Sagarra i Terenci Moix. Aquests són uns quants, sí. Potser demà et diria uns altres noms. Són tants els bons escriptors que m’han sorprès o que m’han fet passar una bona estona...   

En aquesta història hi ha un fort lligam entre passat, present i futur, creus que el present és passat que vol esdevenir futur? Molt cert, el lligam entre passat, present i futur és ben present a la novel·la. I a molts nivells. No deixa de ser una evocació, un joc de miralls. Els humans ens guiem per unes pulsions determinades. Els d’ara i els de fa 200 anys. I 400. Vull dir, hi ha coses inherents en tots nosaltres. D’això van les tragèdies gregues, oi?   

Creus que l’ésser humà davant les adversitats reneix mostrant més força i creixent o és un simple instint? Fes memòria: segur que en més d’una ocasió has pensat que un problema o una situació complicada no tenia solució. I has tret forces qui sap d’on i per tal de plantar-li cara. Suposo que, davant les adversitats, tendim a fer-nos forts.  

En els moments més durs és on afloren els sentiments i els lligams més purs? En els moments més durs solem pensar molt, dialogar amb nosaltres mateixos. Es pot dir que desenvolupem la nostra vida interior. En els moments més durs sempre fem un exercici d’introspecció per mirar d’endreçar els pensaments, de buscar coratge, de meditar solucions. I suposo que, a partir d’aquí, afloren coses, ens adonem de coses: destriem el gra de la palla.  

Et veus reflectit en alguns dels joves de la novel·la? Mmmm... Sí. En més d’un. Al cap i a la fi, tenen la meva edat, any amunt o any avall. No parlaria d’un únic jove. Suposo que tots som una mica vitrall, una mica mosaic. 

Creus que la joventut d’avui en dia és molt diferent a la dels anys trenta? Com hagués sigut la novel·la si l’ambientéssim en el context social català actual? Bé, és el que hem dit abans, oi? Ens movem per unes pulsions, per uns impulsos que ens empenyen a fer o a refusar qualsevol cosa. I això no ha canviat gaire. El jovent d’avui en dia, a un nivell epidèrmic, superficial, no s’assembla gens al dels anys 30. Però a un nivell profund sí, i tant. Tots els joves han tingut, tenen i tindran els mateixos anhels, les mateixes pors, les mateixes inquietuds. Per molt que passin els anys. La novel·la no hagués canviat substancialment, si hagués estat ambientada en el context actual. És clar, la tensió política dels anys trenta és brutal i no té res a veure amb el 2020. El moment de preguerra civil va ser molt convuls. Però si parlem de la psicologia dels personatges és diferent. Els personatges de La llarga revetlla viuen entre nosaltres: als instituts, a les universitats, als barris, als pobles.   

Quina seria per a tu la banda sonora d’aquesta novel·la? Les composicions de Benny Goodman, sens dubte! I, potser, alguna peça de música modernista; no és ben bé la mateixa època, però trobo que pot funcionar en determinats passatges. I, si ens posem cinematogràfics, m’agraden molt les bandes sonores d’un compositor que es diu Abel Korzeniowski (A single man, W.E., Penny Dreadful, Nocturnal animals).  

Després del teu èxit “La mirada de la sargantana” ha estat més fàcil encarar aquest nou projecte? Bé, gràcies per això d’èxit. Va ser, més aviat, un èxit a nivell personal: és la meva primera novel·la i, evidentment, en guardo un molt bon record. Fàcil? No ho sé. Era una història que em rondava pel cap i que tenia moltes ganes d’explicar. Sempre és complicat enfrontar-se a la pàgina en blanc. 

A l’actualitat hi ha molts escriptors mediàtics o d’altres que ni tan sols són ells els qui escriuen els seus llibres. Creus que els escriptors de veritat com tu, aquells que en lloc de sang teniu tinta, us heu de justificar massa sobre la feina que feu? Jo no tinc una televisió o un mitjà al darrere. No surto del món de la comunicació, no soc periodista. El meu altaveu és el que és: el boca-orella, les recomanacions dels llibreters... És complicat, però aquí estem. I, com jo, un bon grapat dels que ens dediquem a això: sense ajuda extra, sense un aparador privilegiat... A poc a poc i amb bona lletra, mai millor dit. Jo no puc escriure vuit hores al dia. Escric quan puc. Escric, això sí, des de la llibertat personal. Vaig fent la meva i, si allò que faig troba el seu públic, jo ja estic content. Si el meu llibre aconsegueix emocionar ni que sigui una mica, quedo satisfet. Evidentment, quan un llibre “petit”, que no té publicitat, entra a les llistes dels més venuts o és reconegut d’alguna manera, uf, et sents reconfortat; és una empenta, una alenada d’aire fresc.   

Creus que ser escriptor avui en dia és més fàcil i agraït gràcies a les xarxes socials i la interacció amb els lectors que aquestes faciliten? Home, a mi em fa molta il·lusió que els lectors em facin arribar els seus missatges. Vull dir, soc un desconegut. No m’aturen pel carrer ni coses d’aquestes! Suposo que sí, que les xarxes faciliten la comunicació amb els lectors. 

Si et prohibissin escriure... a què et dedicaries? Ui, m’encanta la història, la història de l’art, la indumentària històrica, el cinema... 

Per acabar ens agradaria que ens responguessis a la pregunta de la casa. Quina és la pregunta que mai  t’han fet i creus essencial respondre? Ens la pots respondre?

No sé si goso... No hi he pensat mai. Mmm... Potser, mira, m’agradaria que em preguntessin per coses lleugeres, però que no ho són tant, com ara pel meu plat preferit. Es pot arribar a conèixer una persona, fins a cert punt, per com menja, pel tipus de cuina que consumeix... 

Moltes gràcies de nou pel teu temps i les teves paraules!

Et desitgem tot l’èxit que mereixes amb aquesta nova novel·la!

Àngela Sánchez Vicente

La Petita Llibreria