El mal pare

Avui ens endinsarem en el negre més criminal que hi ha, el negre d’una ànima corrupte. Llibres del delicte ens presenta la novel·la de Pep Prieto  on les dues cares de la moneda, on la cara que es mostra en públic i la cara sense mascara que es veu a la intimitat es donen de la mà.

El mal pare arrenca amb una presentació on coneixerem els tres fills de l’arqueòleg Sadurní Castells, en Jan, la Nut i la Nix, tres criatures amb noms de Déus romans, grecs i egipcis i com en parla la mitologia el Déus no tenien bona sintonia entre ells i aquests germans tampoc.

Al morir la mare van quedar-se sense el referent de la persona que els estimava i no els quedarà més remei que fer un front comú.

Ja sent grans la mort del seu pare els presenta una sorpresa molt desagradable, en el gruix de l’herència els ha deixat un castell perdut en el no res on descobreixen un soterrani ple de calaixos amb noms de nens i nenes desapareguts, tant del nostre territori com de l‘estranger.

A partir d’aquest moment l’autor intercala capítols del present amb els del passat, així és com el lector descobrirà que en Jan és el que més s’assembla al seu pare, que la Nut va patir un “accident” i la Nix va ser violada, tots ells tenen la seva pròpia carrega emocional que els fa ser individualistes, la família per a ells no existeix, comparteixen lligams de sang i poc més.

Aquests tres personatges estan molt ben construïts, la seva psicologia i evolució és molt complexa i detallada, fet que enriqueix una trama que s’anirà complicant a passes gegantines.

És en aquest punt que el lector descobrirà realment les dues cares del pare, un home ben vist i respectat en la societat mentre que a casa era l’home del sac, (ja comprendreu per que li dono aquest nom).

Un home que formava part d’una organització criminal i que un cop mort posa als seus fills en perill i qui sap si en sortiran vius.

Dues trames que s’entrellacen per fer encaixar les peces de les dues vides del pare i construir així la realitat que cadascun d’ells ha viscut de manera fragmentada.

La prosa de l’autor manté un tempo sostingut i el fet d’anar intercalant els capítols per donar pinzellades del passat aconsegueix donar-li profunditat sense parar ni fer pesada la narració. Les descripcions són acurades i aconsegueix transportar al lector a la vida dels tres germans.

Una lectura molt negra sense excés de sang i fetge, sinó d’un negre malaltís, psicològic, agressiu, calculat i molt fred.

Mai més

Avui tenim la sort de retrobar-nos amb Susana Hernández, autora que ens ha conquistat amb títols com “Males decisions”, “Cuentas pendientes” i breus relats en reculls com “Fundido en negro”, “Barcelona. Viatge a la perifèria criminal” o “Diez negritos”.

Crims.cat ens presenta Mai més, la seva darrera novel·la on s’allunya de les afores i del centre de la ciutat de Barcelona per anar a la perifèria, el barri de la Mina, el Besòs i el Maresme, uns barris deixats de la mà de Déu on governa la llei del més fort o del més perillós.  

Així ho podem veure en la seva portada, sense rostre, sense nom, ningú i alhora tothom, un jove encaputxat, vestit de negre i amb un bat de beisbol a la mà preparat per atacar i defensar, una dualitat que ens mostrarà aquesta novel·la que parla d’una societat malalta.

Estem davant d’una novel·la negra que s’entreteixeix a partir de la crítica social, alta i clara dels narcopisos, un problema que sembla haver minvat al centre però que s’ha arrelat amb força en barris perifèrics, on conviuen persones de diverses ètnies i nivells socio-culturals baixos, fet que fa proliferar el racisme i la xenofòbia, en uns barris on la realitat xoca amb els somnis.

Molts immigrants que buscaven un futur millor acaben enfront un futur incert i certes vegades sense futur.

Aquesta novel·la comença gairebé al final de la historia, ens dona una breu pinzellada del que ens espera i arrenca la narració dies abans. Cada capítol ens presenta un dia amb el punt de vista de diversos personatges.

Aquest fet li dona un tempo ràpid i dinàmic recollint l’acció en set dies que poden ser molt llargs o molt curts, tot narrat per una veu omniscient que ens presentarà la claustrofòbia, l’angoixa i el patiment dels nostres protagonistes.

En Biel, la Rosa, el Musta (barceloní amb família marroquina) i la Laila (una jove pakistanesa) són uns joves que es troben al ben mig de tot, uns personatges molt ben construïts que ens mostraran les seves realitats i la seva personalitat a l’enfrontar-se a la situació.

No aprofundiré en la historia en si, l’autora es mereix que cada lector hi vagi al seu encontre, no podreu deixar de llegir i alhora us deixarà amb un regust amarg a la boca, ja que molt en el fons molts som culpables de tancar els ulls i mirar cap a una altra banda.

Simpatía por el diablo

Hoy voy a adentrarme en el mundo esotérico, místico, adoradores del diablo, ángeles caídos, Dioses con los días contados y vivos con olor a muerto y cierto grupo religioso.

Escogí este libro por el título, me llamo mucho la atención la idea de Simpatía por el diablo, nunca se me había planteado la confrontación de la simpatía con el diablo, suele asociarse con adoración, veneración, terror, pánico o miedo… pero la simpatía no me acababa de encajar.

Así que básicamente fue la curiosidad la que me llevo a él y a su autor F.G.Haghenbecker, un autor mexicano cuya obra anterior o mejor dicho primera entrega de esta serie “El diablo me obligó” dio el pistoletazo de salida a la serie de Netflix “Diablero”.

Así que el diablo me ha tentado a empezar la casa por el tejado dado que no he visto la serie ni leído la entrega anterior, ha sido todo un reto hacer encajar las piezas aunque el autor se esmera en el primer capítulo en presentarnos a Elvis Infante, un diablero, un hombre que captura demonios, ángeles caídos y otros seres para liberarlos de este mundo.

Esta entrega nos llevará a Tijuana, ciudad de desagrado para el personaje donde transporta una droga capaz de borrar los pecados, perdonarlos y hacer borrón y cuenta nueva a todo aquel que se la inyecta.

Una idea que disgustará a partes iguales a los buenos por ir contra natura y a los malos que disfrutan de su poder.

La trama está servida, lucha de poder entre el bien y el mal, un mundo lleno de sombras y peligros decadentes, una historia violenta donde el misticismo y la irrealidad se confabulan para presentarnos una idea un poco desconcertante.

La prosa del autor se palpa en sus páginas, los vocablos en mexicano se combina con los ingleses formando parte del contexto de la historia. Sigue una línea temporal y sus giros argumentales son bastante previsibles.

El problema para los amantes de la literatura de ficción y de las series de televisión de este estilo es que quizás tenemos unos patrones muy marcados y esta historia se nos escapa, son malas las comparaciones pero “Supernatural” o “Midnight Texas”, así que mi recomendación es olvidarnos de lo que ya hemos leído y empezar de cero.

Ediciones B nos da la oportunidad de darle una nueva vuelta de tuerca al mundo oscuro y sobrenatural que convive con nosotros y en nosotros.

Aquí os dejo su presentación y si os gusta el tema os recomiendo que empecéis por su primera entrega.

El principi del cercle

Avui us vinc a presentar el darrer pot de confitura que ha caigut en les meves mans, res millor que un nou exemplar de la col·lecció Emocions de Editorial Comanegra, uns llibrets petitons però que amaguen grans i profundes reflexions.

Avui us vull presentar El principi del cercle, una historia de Michi Kobayashi i en la que ens podrem identificar tots.

El nostre protagonista és en Hikaru, un noi de tretze anys que viu amb els seus pares, la seva germana Mei a marxat a estudiar a la Universitat. El seu pare és periodista i la mare treballa al Museu.

Ell va a l’escola i te un amic per internet amb qui xateja, però a casa cada cop parlen menys, els senyors Hamamoto sopen cada dia amb el seu fill però tots tenen el mòbil a la taula i el cap en un altre lloc.

A l’escola s’avorreix, a classe juga amb el telèfon i al pati no juga amb els companys, xateja amb el seu amic.

Un dia en Hikaru coneix a una senyora gran una mica estranya, la Eiko, qui li parla de la importància del contacte, de la necessitat de ser abraçats i escoltats, de la necessitat de comprendre el llenguatge no verbal i si l’afectiu. 

La visita de la seva germana i el comentari d’ella sobre el silenci que hi ha a la casa el fa pensar en les paraules de la Eiko i així és com comença una investigació com un gran periodista sobre les persones que coneix.

Mica en mica descobrirà la empatia i la importància de rebre l’escalfor d’algú proper i el consol que pot donar i rebre, aquest és el gran secret del cercle màgic, comença en una mà i continua en l’altre persona.

 Aquesta historia parla del problema de la desconnexió entre les persones i la barrera que s’acaba imposant en forma de mòbil, una realitat que podem observar en qualsevol cafeteria, a l’autobús o en grups de joves.

Amb un llenguatge molt proper l‘autor planteja un problema real, social i actual i ens ofereix un capítol final “La comunicació i el contacte” amb recomanacions pràctiques per millorar les nostres relacions personals.

No voldria acabar aquesta ressenya sense recollir el subtítol “Descobreix el valuós poder que tots tenim a les nostres mans”.

Quina gran veritat! Cadascú de nosaltres és el principi d’un cercle que podem tancar amb un altre, però recordeu.. tot té un límit.

El pot de llum

Els nostres amics de Fanbooks ens presenten una historia dirigida a un públic juvenil on descobrirem l’amor incondicional d’una mare, la voluntat d’un fill, la lluita contra la por i descobrirem que no totes les relacions són bones i que a vegades fugir i començar de nou pot ser la millor solució encara que sempre es millor comptar amb l’ajuda dels que ens estimen.

Lisa Thompson ens presenta El pot de llum, una historia que vol mostrar la importància d’afrontar les nostres pors per poder tenir un futur millor i brillant. Gràcies a la traducció de Núria Parés ara el tenim a les nostres mans.

Abans de començar amb la historia m’agradaria parlar de la seva portada, una nit fosca, un bosc i un nen amb un pot ple de llum que il·lumina a d’altres nens que estaven en a foscor.

Una metàfora molt agraïda que ens vol presentar la idea i el coratge que cal per guanyar a la nostra pròpia foscor creada per les nostres pors i com al anar guanyant llum, les pors desapareixen i ens apropem als altres.

Estem acostumats a unes portades més adultes pel públic adolescent però crec que aquesta és molt encertada ja que realment ens ajuda a veure la vida del nostre nou amic des de la seva perspectiva.

El nostre protagonista és en Nate, un jovenet d’onze anys que viu amb la mare i en Gary, un home que d’un temps ençà ha canviat i amb qui tenen més moments dolents que bons.

Una nit que en Gary no hi és, tots dos pugen al cotxe camí d’una caseta al mig del no res d’un amic de la seva àvia, allà la seva mare vol trobar pau i tranquil·litat però no tot sortirà com esperava.

Quan la mare marxa a buscar provisions, en Nate es trobarà sol, la mare no torna i no sap que ha de fer fins que apareix en Sam, el seu vell amic imaginari qui li farà companyia i a més coneixerà la Kitty, una nena amb qui buscarà un tresor, però qui és aquesta nena? És realment qui en Nate creu? 

La resta de la seva aventura l’haureu de descobrir.

Escrita en primera persona i amb una prosa molt lleugera i rica en diàlegs, crec que l’autora aconsegueix aprofundir en temes durs i colpidors però reals per desgràcia. 

Una historia amb dues lectures, la narrativa en si mateixa i la profunda crítica social i real que s’amaga entre els sentiments dels personatges i la seva lluita per sortir de la foscor i trobar la felicitat.

Al llarg de la lectura s’intercalen capítols on descobrirem com era la vida abans de la cabana i com alguns fets han afectat en Nate, l’espanten i el fan més retret amb es estranys, però també és cert que haurà de recordar que els estranys són amics que encara no ens han presentat.

Personalment és una lectura que recomanaria a les aules, no es fa gens pesada, equilibra molt bé el que diu i el que vol dir i convida a aprofundir amb temes socials i d’actualitat.

Aquí us deixo les seves primeres planes.