La veïna del costat

Editorial Les Hores ens presenta en la seva col·lecció un nou títol que combina punts crucials de la historia de la humanitat amb una ficció que en si mateixa té un punt irònic i magnífic quan en realitat amaga una crítica social i aclaparadora d’un món llunya per a nosaltres però que cada cop més s’està estenent pel món de nou.

Yewande Omotoso és l’autora d’aquesta historia que ens presenta exactament el que podríem esperar del seu títol La veïna del costat i encara que a seva portada vingui tenyida per un verd esperança aquesta trigarà en arribar si és que arriba en algun moment.

Publicada inicialment el 2016, ha estat finalista de l’International Dublin Literary Award i del Hurston / Wright Legacy Award for Fiction, entre altres reconeixements.

L’autora ens transporta a la Ciutat del Cap, a un barri benestant on els europeus estiuegen i pocs hi viuen tot l’any. Amb unes descripcions molt acurades coneixerem l’ambient, els olors, les rutines i els paisatges Africans.

Les nostres protagonistes són dues dones de vuitanta anys, un més amunt o avall que són bàsicament antagonistes, enemigues, no es poden ni veure i això que vivint porta per porta és molt difícil no coincidir.

La Hortènsia és una dona negra casada amb un anglès, ha tingut una carrera d’èxit i ara, un cop jubilada no ha de patir pels diners... però tot i així la seva vida no és plena, la seva relació amb el seu marit i algunes cosetes més que descobrireu la fan estar sempre enfadada amb el món, és una rondinaire professional.

D’altra banda tenim la Marion una arquitecta jubilada i vídua que ha tingut una vida plena i d’èxit però ara la seva economia no és com esperava i potser aquells que estima com els seus fills no seran qui li treguin les castanyes del foc.

La Marion se sent frustrada tenint una veïna negra, una dona que ella considera inferior i que en realitat és la seva igual o potser podria ser fins i tot superior. La Marion es un arquetip dels Sud-Africans blancs que no acaben de sentir-se còmodes amb ser qui són, dit d’una manera menys políticament correcte, és racista.

Aquestes dues dones estan condemnades a conviure i encara que no ho volen reconèixer senten enveja de l’altra.

Els seus diàlegs són crus i mordaços però el desenvolupament de la historia és excel·lent, la prosa de l’autora és senzilla però toca totes les tecles, aporta un marc sociopolític que en certa manera es transforma en personatge.

Aquest llibre és una eina didàctica i de discussió per comprendre temes sobre la raça i l’apartheid.

S’ha de reconèixer la tasca de traducció d’ Àfrica Rubiés Mirabet qui aconsegueix que l’obra no perdi la seva essència. 

Aquí us en deixo les seves primeres planes...