Entrevista a Marta Romagosa

Avui ens retrobem amb la ploma sensible i alhora àcida de la Marta Romagosa.

Ja ens va encisar amb “Tots els noms del desig” i amb “22 homes i un desig” i ara torna amb un nou recull de relats que semblen realment contes per a adults per abans d’anar a dormir.

Ara, amb una gran càrrega emocional i reflexiva ens presenta tretze històries on la bellesa d’allò quotidià esdevé extraordinària i digna de lloança. La bellesa i la intimitat interpel·la d’una manera especial a tots els protagonistes.

Cada conte amb un nou gir, un nou sotrac i una nova explosió d’amor cap a la literatura.

És la millor manera de presentar La Polaroid i altres relats sense desvetllar-vos els petits grans secrets que amaga i les profundes reflexions que ens convida a fer.

Les lletres de l’autora segueixen essent subtils, tranquil·les, quotidianes, amigables, esperançadores cap a la humanitat... La seva sensibilitat i franquesa encisen als seus lectors.

Aquesta és la màxima de l’autora i gràcies a Rosa dels vents tenim una nova oportunitat de gaudir de les lletres belles i nostàlgiques de la Marta Romagosa.

Amb una gran trajectòria a les seves espatlles i avui exercint com a editora, presentadora i escriptora. Com combina el seu dia a dia? Matí, ràdio. La tarda i el vespre per escriure i estar amb la família

Realment sembla que vostè ha nascut per comunicar. En quin àmbit es sent més còmode? A la ràdio em sento com a casa, explico la realitat. Escrivint disfruto inventant ficció. 

Com a dona treballadora creu que hi ha realment la possibilitat de conciliar la feina amb la vida familiar? És el gran engany la conciliació. No existeix. En la vida real només et pots organitzar per sobreviure.

Com creu que pot afectar la tasca de comunicació a la manera de percebre el dia a dia d’una Catalunya amb desitjos de canvis? La meva feina és informar del que passa. De tot, des de totes les òptiques. Jo encara crec en l’objectivitat de la feina periodística. No calen adjectius, ni opinions, que cadascú ja te la seva. Cal dir les coses pel seu nom. Les valoracions no les hem de fer els periodistes.

Posem-nos a imaginar... Quina noticia li agradaria donar o fer-ne un debat? Fer debats de qualsevol tema que generi més d’una opinió, quan més diferent sigui més ric és el debat. Ja he donat notícies que havia imaginat moltes vegades: el final d’ETA n’és una. D’altres no les hauria volgut explicar mai. 

Amb les seves obres anteriors “Tots els noms del desig” i “22 homes i un desig” ens qüestionàvem la manera de sentir homes i dones i la manera d’exterioritzar les emocions. Creu que en aquesta obra s’expressen de manera diferent elements com la intimitat o la bellesa dels petits instants quotidians de felicitat segons el sexe o hi ha tantes variables com persones? Cada personal és un món i actua segons la motxilla sentimental que ha anat acumulant durant la seva vida. 

Quins moments quotidians de la teva vida diària destacaries? Quan li dic adéu a la meva filla a quarts de set del matí, quan dic bon dia són les 8 del matí en directe als oients de Catalunya Informació, quan sopem junts a casa cada vespre i els esmorzars llargs i tranquils del cap de setmana.

La felicitat i la bellesa resideix realment als petits fets diaris que ens roben un somriure? Sempre hi ha petits moments de felicitat. A vegades no ens n’adonem perquè no els reconeixem, però si ens hi fixem bé, sempre hi són.

Hi ha algun conte amb el que t’identifiquis? Tots tenen alguna cosa meva però cap soc jo al cent per cent.

Hi ha algun conte que t‘hagi costat més escriure? Sí, dels fets que em repugnen com en el “Canvi de guàrdia”, però també són relats necessaris per denunciar coses que no haurien de passar

Aquest cop quina banda sonora li posaries a aquesta obra? La de la pel·lícula “Magnòlies d’acer”, sense dubte.

A la teva llibreta d’escriptora o al “work in progress” tens algun nou projecte en ment? T’atrau fer el salt dels relats cap a la novel·la?  Soc feliç fent contes. Crec en el poder que tenen els contes i em fascina sorprendre el lector. En una novel.la això em sembla molt més difícil. Però no se sap mai. Tot és possible.

Per acabar, encara que ja ho fessis amb les obres anteriors, ens agradaria que ens responguessis a la pregunta de la casa: Quina és la pregunta que mai no t’han fet i creus essencial respondre? Ens la respons?

T’agradaria viure del que escrius? No. Necessito la ràdio real perquè m’inspiri els textos de ficció

Moltíssimes gràcies pel teu temps. Et desitgem l’èxit que mereixes!

Àngela Sànchez Vicente