Primer amor

Ens apropem a Sant Valentí i per això Editorial Les Hores ens presenta una novel·la que en un títol que ens recorda una època dolça amaga un regust agredolç, potser el Primer amor disti molt del que esperem.

No havia llegit fins ara a Gwendoline Riley i he de reconèixer que m’ha deixat, no sé ben bé quina paraula fer servir, estorada, sorpresa, impactada, si suposo que totes aquesta i alguna més.

Abans d’entrar en matèria m’agradaria parlar de la bellesa de la seva prosa marcada per la senzillesa i claredat davant d’un tema que no és fàcil de relatar amb la capacitat de crear un vincle real entre la protagonista i el lector.

Diàlegs punyents, àcids i ràpids donen un dinamisme a una historia que gira al voltant de l’amor tòxic, de la relació entre la parella i com aquesta en certs moments va canviant dins d’una atmosfera molt tancada i claustrofòbica. 

No és només l’ambient el que dona aquesta sensació, sinó que són els propis personatges els que viuen tancats dins de si mateixos, atrapats en les seves pors i a l’hora seduïts per l’altre.

Viurem a la pell de la Neve amb qui descobrirem el seu passat i el seu present, la relació amb els seus pares i com ara viu amb l’Edwyn, un home més gran que ella. Una relació evocada al fracàs i que descobrireu en una batalla dialèctica on regna entre ells el mal rotllo per ambdues parts.

Sembla que quan un estira de la corda l’altre encara estira una mica més en sentit contrari.

Com molt bé diu la contraportada: “ I no podem deixar de preguntar-nos: això també és una historia d’amor?”. La veritat és que en certa manera si que ho és però molt mal gestionada arribant a transformar-se en quelcom tòxic i aniquilant.

Viatjarem amb la Neve i en el fons farem amb ella un viatge introspectiu sobre la seva vida, sobre el seus amors i sobre la seva vida. La història d’un principi i d’un final, d’una continuació i d’un nou principi.

Aquesta novel·la brilla en part per la tasca de traducció d’Àfrica Rubiés Mirabet qui s’adapta a les situacions i estils lingüístics.  

No us explicaré més sobre la trama ja que l’heu de llegir però m’agradaria reflexionar un moment sobre la portada, que segueix l’estil de l’editorial però que en aquest cas m’ha cridat l’atenció. 

Una màquina d’escriure, ara en diríem “antiga” amb un paper arrugat on potser els protagonistes volen escriure la seva història però no quedarà bé ja que el paper que els farà de base ja està fet malbé.