dissabte, 2 de gener de 2016

Jo, jo, jo ... i Shakespeare



“Ser o no ser, aquesta és la qüestió”

Avui tinc el gran plaer de presentar-vos una nova novel·la d’un dels més autor preferits, David Safier qui arriba amb la seva ironia i el seu saber fer a les nostres mans gràcies a Empúries i labutxaca.

Si ja ens va captivar amb les seves novel·les anteriors com “Maleït Karma”, “Jesús m’estima”, “Una família feliç”, “Mu!”, “28 Dies” i “Més Maleït Karma” avui ens seduirà amb Jo, jo, jo... i Shakespeare.

Una d’aquelles novel·les amb les que passareu una molt bona estona i que un cop acabeu us quedarà a la pell el tatuatge profund de dues idees cabdals com el fet que per estimar algú i ser estimat primer ens hem d’estimar nosaltres, tal i com som, amb els nostres defectes i les nostres virtuts i saber que les nostres imperfeccions ens fan únics de la mateixa manera que les imperfeccions dels altres poden arribar a ser adorables.

La filosofia del autor la podem resumir en les seves pròpies paraules "Somriure mai és suficient, en temps de crisi com els que vivim, però facilita les coses i ajuda a superar les pors que sovint ens impedeixen actuar", quanta raó que té.

En aquesta aventura coneixerem la Rosa, una jove que no té sort amb l'amor, troba molt a faltar el seu antic company, en Jan, i la seva vida li sembla avorridíssima.

Convençuda que en Jan és l'amor de la seva vida, la Rosa decideix posar remei a la seva infelicitat i es deixa hipnotitzar per un mag que al·lega que pot fer viatjar la gent en el temps. 

Aviat es trobarà reencarnada en un cavaller que s'està batent en duel. Som a l'any 1594 i aquest cavaller es diu William Shakespeare. 

I la Rosa no se'n podrà alliberar i tornar al present fins que no descobreixi què és l'amor de veritat, i només compta amb l'ajuda d'un Shakespeare enamoradís i inconstant. 

Entre discussió i discussió, compartint el mateix cos, s'adonaran que abans de poder estimar ningú han d'aprendre a estimar-se a ells mateixos. Ja és prou difícil que un home i una dona comparteixin la vida, però quan, a més, han de compartir el cos, tot plegat es complica molt.

Una excel·lent visió de l’amor des de la perspectiva femenina i la masculina, en David Safier dona veu a un del millor dramaturgs tràgics de la historia, és impossible no trobar algú que no conegui en Romeu i la seva Julieta o l’Otel·lo i la Desdemona. Un joc agosarat i de ment ràpida que farà les delícies de tots aquells que la llegeixin.

Us imagineu poder compartir cos i ment amb alguna personalitat del passat? Qui triaríeu? Molts amants de les lletres triarien Shakespeare, potser si tenen sort entre les planes d’aquesta petita joia d’alegria i de lliçó descobriran el cor d’un home i no un personatge de grandesa literària.

M’agradaria tant poder compartir amb vosaltres l’ingeni dels diàlegs entre tots dos personatges, però hauria de copiar gairebé tot el llibre i no fa el cas.

Així que només citaré unes paraules:

“Però la nostra primavera durarà,
Guardarà les rialles com una recompensa,
I de tenir-te en l’ombra la mort no es vanarà
Quan les ànimes eternes el temps puguin vèncer,
Mentre els homes respirin i els ulls puguin mirar,
Viurà la nostra ànima que mai més morirà.”


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada