Stieg Larsson. El llegat

Avui us vinc a parlar d’una novel·la, d’un assaig, d’una investigació, d’un reportatge, de la feina d’un home incansable a la recerca de la veritat. Un home mort que desvetlla una teoria plausible d’un assassinat.

Deu anys després de la mort d’ Stieg Larsson, el periodista i escriptor Jan Stocklassa va poder obtenir l’arxiu privat de Larsson, una pila de caixes amb documentació, entrevistes, recerca i teories sobre l’assassinat de Sven Olof Joachim Palme el 28 de febrer de 1986, primer ministre de Suècia. Quan passejava en companyia de la seva dona després de sortir del cinema fou tirotejat per l’esquena per un desconegut.

Un home que lluitava fermament contra l’extrema dreta i que segurament el va portar a la tomba.

Ara llibres ens presenta Stieg Larsson. El llegat. Les claus ocultes de l’assassinat d’Olof Palme. Molts coneixem a Larsson per la seva trilogia Millenium i com la seva veu inspira en les entregues posteriors “El que no et mata et fa més fort” i “L’home que perseguia la seva ombra”, però el que esteu a punt de descobrir és real, meditat i estudiat.

La primera part de la obra es basa en la recerca de Larsson, Stocklassa ordena, contrasta les seves notes i les novel·la en certa manera per facilitar al lector no perdre’s pel camí ja que les dates, els noms i les teories són importants. Hem de tenir en compte que els noms són reals amb molt poques excepcions, un fet que personalment m’ha posat la pell de gallina.

Estem davant d’un tema complex, un magnicidi que segons les autoritats sueques ja estava resolt i que aquesta nova via d’investigació els ha obligat a reobrir el cas i dubtar de si el condemnat és innocent.

L’autor s’ajuda de diverses tipografies segons si són cartes, reculls, entrevistes, dramatitza en certa manera part del material, sobretot els diàlegs i les entrevistes per donar-li dinamisme i cos a la redacció.

La segona part de la obra és la pròpia investigació del autor seguint el fil que deixa Larsson demostrant que l’última paraula encara no s’ha dit, aquesta part no és tan extensa però posa els punts sobre les is. 

Personalment al veure la portada em va agradar veure que el fons era una imatge com de diari gastada pel temps, el títol sobresurt en vermell donant el protagonisme als dos autors, perquè s’ha de reconèixer que estem davant una obra a quatre mans.

Abans de llegir-la no sabia qui era Olof Palme ni que em trobaria però el que en un principi semblava una investigació sobre un fet real aclaparador en mans de l’autor te ritme i el dinamisme just i necessari per atrapar al lector i convidar-lo a investigar també pel seu compte.

El que hagués pogut ser un volum enciclopèdic esdevé una narració novel·lada d’un thriller polític a gran escala. M’ha deixat impressionada.